La de Brighton 64 ha estat una història marcada per l’infortuni o la maledicció, ja que quan semblava que ho tenien tot per convertir-se en una de las màximes bandes de l’escena nacional de la dècada dels 80, tot es va tòrcer i van acabar desapareixent. Això sí, el fet de morir tan joves ha fet que la banda no envellís, i les seves cançons segueixen mantenint aquell mateix esperit juvenil que va fer d’ells una autèntica explosió de rhythm & blues i pop imparable banyat amb soul, que els va convertir en el màxim estaàndard de l’escena mod nacional. Tots els que van viure i rebre l’impacte del seu gran hit, La casa de la bomba, recorden amb nostàlgia i reverència el seu nom, d’això no hi ha cap dubte, i prova d’això és l’èxit que està tenint la seva gira del 30 aniversari que el proper dia 3 de desembre passarà per La [2] de l’Apolo.
Formats al 1981 en el barri de Sant Gervasi (Barcelona) pels germans Gil, Ricky i Albert, el so de Brighton 64 va estar marcat per l’esperit mod britànic, i tot el ventall d’influències que comporta, i el de la nueva ola madrilenya. Al 1983 publicaven el seu primer single, Barcelona blues; un tema explosiu i carregat d’urgència que acabaria per convertir-se en tot un himne generacional. Amb tant sols un single el grup ja s’havia convertit en tota una sensació, i amb la publicació del seu següent mini-LP, Haz el amor (1985), la seva llegenda començaria a fer-se més gran. Aquest fet no va ser passat per alt per una de les grans multinacionals del moment, EMI, que va decidir contactar amb el grup. Era 1986 i Brighton 64 ho tenien tot per triomfar: un so cada cop més compacte, un gran nombre de fans i una gran segell al seu darrere, però la seva relació amb la discogràfica va ser el principi del final. Primer EMI va decidir tirar enrere el disc que tenien llest per publicar convertint-lo en un mini-LP, La casa de la bomba (1986); però el gran èxit que va suposar la cançò La casa de la bomba, que no va parar de sonar a Los 40 Principales, va provocar que la multinacional donés llum verda a un llarga durada, El problema es la edad (1987). Però tot i l’éxit de la cançó, el grup es va sentir força decebut per el tracta rebut per EMI, i per les concessions que varen haver de fer, cosa que van provocar la seva separació un any més tard, al 1988.
Amb només set anys de carrera, i un llegat discogràfic pràcticament mínim, els barcelonins s’han convertit en una banda de culte, gràcies a un grapat de cançons que trenta anys deprès segueixen desprenent passió, orgull i joventut.
Polanski doma el déu salvatge
Recordando los sesenta, de Robert Stone
