The Cult on fire

CHOICE OF WEAPON. THE CULT

Quantes voltes dóna la vida, i quantes voltes han donat The Cult. Nom propi durant la darrera part dels vuitanta i principis dels noranta, fent la seva i passant del boom del grunge, de les hair bands i del thrash, Ian Astbury i Billy Duffy han comandat la banda amb pols ferm i segur. Tan irregulars i discontinus com genials, sempre han sabut cap a on tirar. Perquè, gairebé trenta anys després de la seva irrupció, i a aquestes alçades, qui s’atreveix a criticar-los? No sé si estarem amb un treball a l’alçada a dels seus Lp’s més venerats; només el temps ho dirà. Però Choice of Weapon, amb producció de Bob Rock i Chris Goss, ens fa recordar que cal tenir tot el respecte i més cap a The Cult.

El temps posa les coses al seu lloc, i citar-los a ells és citar a una de les bandes més grans dels darrer trenta anys. Per discografia, pes a la història,… Quan ha plogut des dels temps de Death Cult, i després, des del prometedor Dreamtime, del notable gairebé excel·lent Love, i del brutal Ceremony… i què dir de Ceremony, The Cult o de Beyond the Good and Evil… una discografia per treure’s el barret. La barreja d’estils que respiren les seves cançons, des dels The Doors a Led Zeppelin, passant per Kiss o Thin Lizzy i el hard rock dels vuitanta, l’actitud dels seus membres, la irregularitat i la imperfecció pròpies d’una banda de rock n’ roll… Quin millor moment que aquest per retrobar-nos amb ells, amb aquest nou i esperat treball, on es tornen a reinventar oferint un disc on res és el que era i on tot és 100 % The Cult. Des de la inicial Honey from a Knife, l’impacte és tan immediat com definitiu. Tan contundents, tan intensos i tan potents com sempre, una per una, van caient Elemental Light, The Wolf, Life>Death, For the Animals, Amnesia, Wilderness Now, Lucifer, A Pale Horse i This Night in the City Forever, oferint el rostre més clàssic i cru de la banda, endinsant-se en la vessant més eterna del gènere que defensen com pocs.

Cap novetat, i que així sigui: guitarres poderoses, base rítmica colpidora, amb Astbury en plena forma, The Cult sempre sona a The Cult, i quan menys ens ho esperàvem alguns, tornen a demostrar de què són capaços. 2012, tot s’acaba, o gairebé tot; The Cult és una d’aquelles coses que estan més vives que mai.

Sona a… Sonic Temple + The Cult + Beyond Good and Evil.
El Millor… Honey from a knife, The Wolf, For the Animals, Amnesia, Wilderness Now.
El Pitjor… Haver desconfiat d’ells.

Foto de portada: Michel Lavine