La gira Rebel Content Tour arribava a Barcelona. Neil Young tornava a Barcelona, presentant el seu 38è treball, The Monsanto Years, tot i que finalment va ser la millor excusa per recuperar els seus grans temes. Si el 2009 va oferir el millor concert mai vist al Primavera Sound, en la que va ser la darrera visita a la capital catalana, el canadenc va tornar a enamorar-nos interpretant de nou els seus grans èxits a l’escenari del Poble Espanyol. El passat 20 de juny, gràcies a Live Nation, el museu arquitectònic de la muntanya de Montjuïc va esdevenir el centre neuràlgic del rock n’ roll durant unes hores.
En trenta anys ens havia visitat només cinc vegades, i en total havia fet 8 concerts, 9 si comptem el Mad Cool Festival de Madrid, on Neil Young havia meravellat el públic dos dies abans del concert de Barcelona. L’expectació era màxima, i així es palpava a Poble Espanyol. L’aforament presentava un ple gairebé absolut abans de què Gary Clark Jr. finalitzés la seva òptima mitja hora de blues-rock, on va donar fe que el so seria excel·lent. La paciència s’esgotava quan Neil Young va aparèixer a l’esquerra de l’escenari per posar-se davant del piano i atacar una delicada interpretació d’After the Gold Rush. No necessitàvem més. El públic estava totalment entregat, i allò resultaria ja imparable. Estàvem davant d’una nit inoblidable.
Era inevitable, però, haver de sentir cantar tant el públic com el mateix Neil Young. Hi havia moments que les veus es fusionaven, això no obstant, res podia obstaculitzar ni minimitzar el que estàvem vivint. Heart of Gold, Comes a Time, The Needle and the Damage Done i una magnífica i sentida Mother Earth (Natural Anthem) de la seva darrera obra mestra, Ragged Glory, varen ser les peces que va interpretar el canadenc en col·laboració amb un públic excitat i sorollós. L’ambient no era el millor per gaudir d’aquells moments. El formidable set acústic quedava en part diluit pels crits, pels cantants amateurs i pel xivarri barroer. Afortunadament, els The Promise of The Real, la Cowboy Hippie Surf Rock Band liderada per Lukas i Micah Nelson, fills de Willie Nelson, va sortir en escena al cap de 20 minuts aproximadament per interpretar Out on the Weekend. Tot i que la banda no acabava de sonar bé, l’electricitat va silenciar els més nerviosos. I estàvem a punt de, per fi, tocar el cel. Abans tot es començava a ajustar amb From Hank to Hendrix, Human Highway, Someday, una preciosa Unknown Legend del meravellós Haverst Moon i una explosiva Alabama, un altre moment mític que ens preparava pel següent.
Estava començant a trobar-me, a oblidar-me dels que no callen ni a un concert de Neil Young, quan precisament Words (Between the Lines of Age) va capgirar qualsevol motiu de queixa. Impressionant a tots nivells, una versió extesa d’un dels himnes de Harvest ens va col·locar on havíem de ser des del primer minut. Catarsi. Winterlong, Love to Burn, segurament el tercer gran moment de la nit, una relectura de Mansion on the Hill, una baixada amb la incursió al disc On the Beach, amb Revolution Blues i Vampire Blues, intercalades amb Western Hero, del disc de 1994 Sleep with Angels, en els instants més bluesy de la nit, varen preparar el terreny a un Rockin’ in the Free World que va justificar tots els diners de l’entrada, emulsionant Young i la banda cap a l’horitzó del rock ‘n roll més autèntic, compromès, en una exhibició d’actitud, aptituds i defensa d’una manera d’entendre el món que s’ha convertit en el leitmotiv d’una gira que ha de servir per reivindicar unes idees sobre ecologia i el planeta, però també la confirmació del fet que Neil Young és un dels pocs que pot parlar cara a cara amb els més grans. Però, perdó… encara hi havia algú que no ho sabia?
Res més ens podia fer baixar de la explosió lisèrgica inter i intrapersonal, és a dir, de la sensació que només ens pot oferir el rock n’ roll, del que només ens pot oferir Neil Young i pocs més. Una generosa i èpica Cortez the Killer va ser el perfecte punt i final a una nit que passarà a la història del rock a la nostra ciutat. Gairebé dues hores i mitja de la música que va canviar el segle XX, i que esperem tingui continuïtat i segueixi guiant la joventut cap a noves rebel·lions i reivindicacions. Tots els que vàrem ser a Poble Espanyol no ens cansarem d’explicar què vàrem viure la nit del 20 de juny del 2016 a Poble Espanyol.
Other Articles
