FATHER, SON AND HOLY GHOST. GIRLS
Després d’un notable debut, la banda formada per Christopher Owens i Chet JR, amants i seguidors del pop-rock neo-clàssic, insisteix en unes constants vitals prou conegudes tractant-se del gènere que és: melodies suaus, harmonies delicades, estridències, les mínimes, i tot, per una causa més que justificada, que no és altra que la cerca de la cançó rodona. I en alguns moments ho aconsegueixen, sobretot quan més s’aproximen a les seves influències, com les de Buddy Holly, John Lennon i Squeeze, apreciades a Saying I Love, Just a Song i Magic, respectivament. Potser en algun moment es troba a faltar alguna mena de trencament, perquè la linealitat de la proposta és gairebé intocable.
No cal amagar que estem davant d’una banda prou convencional, amb lletres superficials, aparença ‘segle XXI’, i evidents mostres de grup a seguir. Vénen d’uns referents ben marcats, i amb cançons com MyMa, Honey Bunny o Alex, amb Cat Power, Beach Boys i Suede en l’horitzó de cadascuna d’elles, respectivament, deixen un bon rastre del que són capaços. Inclús s’atreveixen amb guitarres més afilades, com a les explícites i denses Vomit, que evoca a la psicodèlia britànica de finals dels 60, i la gruixuda Die, amb una tornada que recorda a l’Speed King de Deep Purple un pèl ralentitzat, on mostren la seva cara més rockera. El citat Buddy Holly reapareix a la deliciosa How Can I Say I Love You, cançó on ens retrobem amb el passat, present i futur del pop-rock més elemental. Moments de repòs, alguns alternats amb crescendos, com Forgiveness, i un mig temps amb aires d’americana, Jamie Marie, acaben per confirmar la capacitat per anar d’una costat a l’altre del gènere, amb més ritme o menys, i en cap cas, se’n ressenteixen; al contrari, cançons diferents, sonoritats similars, disc compacte i més brillant que el predecessor.
Girls recuperen l’essència de la música popular per antonomàsia, on la prioritat són cançons. Grup jove que mira enrere sense mandra, amb respecte, i tan important com això, disposats a fer un pas endavant. I així ho demostren en nom del pare, del fill i del sagrat fantasma.
Sona a… Buddy Holly + Paul Weller + Destroyer
El Millor… Alex, Die, Vomit, How Can I Say I Love You, MyMa.
El Pitjor… l’esnobisme propi dels temps que corren.
Temps de rock n’ roll, temps d’Electric Boys
Racó ecològic, tot ecològic i natural
