Iggy Pop: Post Pop Depression

Post Pop Depression és el 17è treball en solitari d’Iggy Pop, i el 23è de la seva discografia si sumem els 5 amb els Stooges i el gravat amb James Williamson el 1977 sota el títol Kill the City. L’home nascut com James Newell Osterberg, Jr. fa 69 anys suma més de cinc dècades de rock n’ roll d’ençà els anys com a bateria amb les bandes locals The Iguanas i Prime Movers, abans de formar els Psychedelic Stooges, nom previ a la banda que va liderar amb els germans Asheton. Iggy Pop és un dels grans noms de la història del rock. I un supervivent, i no ho és perquè sí. Aquest nou treball, realitzat amb Joshua Homme, és un disc que seguirem punxant al llarg dels anys.

Patriarca del punk, o com a mínim un d’ells, Iggy ha versionat des de G.G Allin a Tom Jones, passant per Ann Ronnell, Josie and the Pussycats o Richard Berry, sí, el creador del mític tema Louie Louie. Després de trencar amb els Stooges per segon cop, després de Raw Power, Bowie va acollir el seu amic, el qual no passava per la seva millor època. The Idiot va ser la primera estació en solitari, sense menysprear el citat Kill the City, i ens presentava un Iggy ben influenciat per un Bowie en plenitud artística. El resultat va ser un dels millors discs de la dècada, i va permetre a Iggy Pop obrir-se nous horitzons. I explico això perquè Post Pop Depression no s’entén sense aquella etapa, la qual va permetre a Iggy seguir gravant bona música, i provant-se, fins a arribar a aquest nou LP.

Joshua Homme és el gran aliat d’Iggy Pop en un treball gravat al Rancho de La Luna de Joshua Tree i als Pink Duck Studios de Califòrnia. Amb Dean Fertita, Matt Helders i Matt Sweeney a la guitarra, bateria i baix respectivament, han donat forma a un treball que recorda als anys de l’Iggy amb Bowie, als Queens del darrer LP, però per damunt de tot evoca a un artista alliberat del seu personatge i amb l’actitud i talent de demostrar (novament) que no viu ni vol viure del passat, que no és només una figura mediàtica i un showman capaç de fer bons concerts i prou. I així neix, creix i emociona aquest formidable Post Pop Depression.

D’aquesta manera, ha demostrat qui és Iggy Pop. Poc més de 40 minuts, dividits en nou talls, de rock n’ roll intemporal, en alguns moments més delicat, en d’altres més rugós, de la mà de dos músics destinats a trobar-se i oferir un LP rodó com el que ens ocupa. Punxeu-lo una i una altra vegada aquest Post Pop Depression ( i reflection) i recodareu una vegada més perquè ens agrada tant el rock n’ roll.