Michael Kiwanuka va enlluernar-nos fa quatre anys amb el notable Home Again, amb el qual va guanyar el BBC Sound of 2012 i candidat al Mercury Music Prize el mateix any. Era un disc de factura clàssica, que recordava a Bill Withers i a Fairport Convention per la combinació d’estils entre els quals hi destacaven el soul i el pop, que suposava un debut prometedor. Ara bé, un cop entregat el segon disc, Love and Hate, Kiwanuka ha adquirit una altra dimensió. El músic londinenc, de només 29 anys, nascut i crescut entre discs de Jimi Hendrix, Bob Dylan, Nirvana, Pink Floyd, Funkadelic i Marvin Gaye, ha obert l’espectre creatiu i ha assimilat noves coordenades musicals, creant una obra que perdurarà en el temps.
Love and Hate, amb producció de Danger Mouse, és un dels discs més importants de l’any, i segurament, un dels millors. És un disc amb aromes soul, funk, rock, sona antic, però sona actual, és profund, exigent, de tast i maduració lenta. El domini dels temps de Kiwanuka també és excel·lent. Són deu peces amb diferents ritmes i sonoritats, amb textures denses i reposades. Ara bé, és un disc vital, reivindicatiu i enèrgic. Perquè, no ho oblidem, les cançons són magnífiques. Diferents, però hi ha connexió entre elles, creant una obra ecléctica i compacta a la vegada. Hi ha mitjos temps surenys, balades soul, temes més pop, elements funk i actitud rock, el moviment i canvis és constant i coherent. Grans cançons amb diferents estils, creades per conviure juntes i donar forma a un disc ple de hits que no ens cansarem de punxar una vegada darrera l’altra. I què podem dir de la veu i forma de cantar de Michael Kiwanuka? A mi personalment em recorda a Marving Gaye i Donny Hathaway. És profund, enèrgic, elegant, una autèntica delícia. Només cal punxar l’inici del disc, amb Cold Little Heart, tema instrumental amb aires western que Kiwanuka decideix implosionar i transformar en una cançó d’amor que et deixa sense alè, just en el moment en el qual s’inicia el Black Man in a White World que t’obliga a posar-te de genolls i creure en què la música pop està viva, molt viva.
Escoltant a Michael Kiwanuka, a part dels noms citats, venen al cap els noms de Fela Kuti, Bobby Womack, Gil Scott Heron. I quan el veu en actuacions en directe, la banda que l’acompanya, el punt rock n’ roll de tots ells, la senzillesa, humilitat, passió i autenticitat que desprèn, l’energia i força amb què defensen els temes, com sonen,… I estem parlant massa i perdent el temps. No ho diré més. Love and Hate és el disc. Michael Kiwanuka l’autor. Va, a per ell
Other Articles
The Beatles. Eight Days a Week
