L’esperat nou treball de The Jayhawks ja és una realitat, i no és un disc qualsevol, ja que per primer cop en setze anys la formació original que va gravar les obres mestres Hollywood town hall (1992) i Tomorrow the green grass (1995), torna ha estar junta, o el que és el mateix, les dues ànimes principals del grup, Mark Olson i Gary Louris tornen a compartir el poder de la melodia. Des de que Mark Olson va abandonar la banda al 1995, Gary Louris va seguir al capdavant del grup i va aconseguir entregar treballs força notables sota el nom de The Jayhawks, però era evident que una reunió entre els dos compositors del grup creava una evitació força agradable, perquè els grans The Jayhawks eren Olson i Louris junts. Amb la sortida d’Olson, The Jayhawks van perdre part de la seva cara més folk que aportava aquest, i que feia que la combinació amb la vessant més pop de Gary Louris definís el so del grup com únic i personal.
Quan al 2008 els dos talents van anunciar que tornarien a treballar junts l’expectació era màxima, però el treball que van gravar conjunt sota els seus dos noms, Ready for the flood, va ser una gran decepció, ja que no estava a l’alçada del dos protagonistes. Mentre es disputaven amb la seva discogràfica el dret de poder tornar a gravar un nou disc sota el nom de The Jayhawks, van realitzar una gira que els va portar fins a Barcelona sota el marc del Primavera Sound 08, i allà ja varem poder comprovar que The Jaywahks amb Olson i Louris al capdavant són una banda diferent, una banda plena de màgia. Un cop solucionats els problemes legals amb la seva anterior discogràfica, Louris i Olson anunciaven que hi hauria un nou treball del grup amb tots els membres originals: Gary Louris, Mark Olson, Marc Perlman, Karen Grotberg i Tim O’ Reagan.
Mockingbird time és el millor retorn possible que ens podien oferir els de Minneapolis. Un disc madur i compacte, que parteix d’allà on es van quedar amb Tomorrow the green grass, com si tots aquests anys que els separen no haguessin existit ( i no vull desmerèixer cap dels discs que va gravar el grup sense Olson, tots ells força inspirats). Hide your colours, el tema que obre l’àlbum, mostra tota l’essència del grup i alhora els nou camins que han agafat, menys previsibles i carregats de matisos que enriqueixen el seu so. Amb una omnipresent secció de cordes i una guitarra que sembla tocada per la mà de George Harrison, The Jayhawks pareixen un tema que està destinat a formar part entre els grans clàssics del grup. Les veus d’Olson i Louris juntes entonant la gran melodia, senzillament emocionen. Si la personalitat de Louris és la que s’imposa en Hide your colours, la d’Olson és la que ho fa en el següent tema, la meravellosa Closer to your side, carregada d’aires folk. Amb la lenta Tiny arrows evoquen al millor Neil Young; amb She walks in so many ways firmen un tema marca de la casa que hagués pogut formar part de qualsevol de les seves dues obres mestres (dos minuts trenta segons de pop folk excel·lent i lluminós); High water blues sembla treta del Rubber soul de The Beatles; Mockingbird time, dominada per el teclat de Karen Grotberg, enamora; amb Stand out in the rain i Cinnamon love ens torna a venir al cap el nom de Neil Young, i és que la influència del canadenc es nota de sobre manera en tot el disc; Guilder Annie és pur The Byrds; l’acústica Black-eyed Susan ens torna als dies de Hollywood town hall; amb la subtil Poruring Rain at dawn s’acosten al country; i Her Mr. Man és un punt i final excel·lent, carregat de melodia i energia, on la influència de The Beatles, The Byrds i els so de la Costa Oest torna a quedar de manifest; millor final, impossible.
Per primer cop, The Jayhawks ha creat un treball que no entra a la primera, que necessita de diverses escoltes per poder trobar-li tota la seva grandesa, cosa que no havia passat mai en el passat. Però és precisament en aquest detall en hi trobem el millor de Mockingbird time, un disc que creix i creix en cada escolta, que es mostra com un pas endavant força valent, on el grup per primer cop no amaga les seves influències, i que segueix mantenint l’essència i passió de les seves anteriors obres. Mockingbird times ja figura entre el millor que han gravat mai Louris i Olson, i és un dels grans candidats en figurar entre el més destacat d’aquest 2011. Ha tornat la melodia.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=VoL19rbodBU]