Negativity, de Deer Tick

John McCauley, cor, cos i ànima de Deer Tick és algú que no es conforme amb poc. Després de cinc àlbums, no hi ha cap mena de dubte. El seu darrer treball, Negativity, denota un inconformisme artístic evident. La seva trajectòria ha estat marcada per continus canvis, apostant per avançar dins d’uns premisses determinades pels gèneres que combina. Només cal escoltar els seus primers treballs, War Elephant (2007) i Born on a Flag Day (2009) per detectar que el paio és inquiet. Amb el country i el folk sempre a la motxilla, les cançons s’anaven complicant, i sempre coquetejant amb el pop-rock més melòdic. Una veu trencada i una actitud de carrer li obrien les portes dels circuits undergrounds. Seguir les passes de Dylan, Cash i Neil Young no és senzill, però McCauley els tenia ben posats. I és així com va arribar The Black Dirt Sessions, el 2010, un disc que va enamorar a tot quisqui. Els hits ja havien arribat, i Deer Tick ja eren una de les bandes favorites dels magazines més seguits. I un any més tard, arribava Divine Providence, amb un toc més punk però lluny del redneck i brutal Hank 3, però amb una mica més de profunditat i de brutícia de la que havia mostrat, sempre en una dimensió indie i cool. Quatre discs, amb una direcció marcada, però amb matisos, amb molts matisos, i sempre sortint victoriós. Quina seria la pròxima etapa?

Negativity és el cinquè LP del grup, i és el disc on més canvis hi trobem. En alguns moments, fins i tot, la banda recorda a The Afghan Whigs. I no és cap conya. The Rock, tema amb el que s’inicia el disc, dóna arguments per dir-ho. Estem davant del disc més ambiciós i complex. Sonen a banda gran, amb estructures i sonoritats pròpies d’una maduresa adquirida, que no vol dir avorriment assegurat. Potser han apostat per netejar el seu so, i no per això han perdut personalitat, però sí s’han llençat cap al pop més immediat i polit. Talls com The Curtain, Just Friends i The Dream’s in The Ditch ho evidencien. El disc, en quan a textures, no té res a veure amb Divine Providence. No negarem que es fa estrany que sonin tan nets, però l’encant hi és. Mirror Walls, Mr. Sticks i Trash són ben atractives, apropant-se als Dr. Dog més melosos. Les guitarres gruixudes i el country més gamberro ha deixat pas a un pop seductor i higiènic, com podem comprovar a Thyme, amb un aire a Bowie, o inclús a l’Elton John dels inicis, com Hey Doll. Però, espereu, que sí, hi ha espai pel country, però en una vessant més delicada, com a In Your Time (amb Vanessa Carlton), al folk més subtil, com a Big House, i sí, a aromes més greixosos i surenys, però sense passar-se, com a Pot of Gold.

Hi haurà opinions per tots els gustos. Deer Tick segueixen traçant camins i buscant noves aventures. Estan aquí per sorprendre’ns. I ara ho intenten amb un disc més accessible i amable. A partir d’aquí, les nostres oïdes jutjaran. El que seria més complicat de posar en dubte és que el paio sap que es porta entre mans. I això, no és poca cosa.