Durant el 2010 va aparèixer el seu darrer àlbum, Everything in Between, un àlbum que conté bombes shoegazer que combinen melòdicament amb una actitud i efervescència punk, mostrant de forma seductora la cara distorsionada, salvatge i sofisticada de l’indie rock. El sorollós duet de Los Àngeles es feia un nom dins del panorama musical independent, confirmant el que havien apuntat amb la col·lecció de singles amb la que debutaven al 2007, Weirdo Rippers, una mena d’esborrany del notable debut, Nouns, publicat al 2008. Aquest treball precisament mostrava la capacitat dels dos únics membres de No Age, el guitarra dels mil pedals Randy Randall i el bateria-vocalista Dean Allen Spunt, de recuperar textures pròpies de bandes com la liderada en el seu moment per Rachel Goswell i Neil Halstead, Slowdive, i inclús, en els moments de més efectes i reverberació, als Telescopes d’ Stephen Lawrie. Ara bé, No Age ofereixen una visió més bàsica del shoegazing, amb estrcutures simples, posant de manifest un esperit propi de la música punk, basat en ‘fés-t’ho tu mateix’, i alhora, donant un punt artie i experimental a la proposta. El cocktail resulta demolidor i addictiu.
Des de Weirdo Rippers, el vitamínic duet ensenya quines són les cartes de la banda. El tema inicial, Every Artist Needs a Tragedy, s’inicia amb una guitarra amb efectes en delay i una bateria acompanyant a través dels plats, creant una sintonia psicodèlica que de cop esclata en un riff precedeix l’entrada de la distorsió, la qual, juntament de la melodia afectada i pletòrica d’ Spunt, sentencien que ens trobem davant d’un combo que combina diferents elements de l’indie rock dels darrers trenta anys. El hardcore ralentitzat que suposa Boy Void, les experimentals I Wanna Sleep i Loosen This Job, serveixen d’explicativa carta de presentació. L’efecte que produeix Nouns, és immediat, i Miner, el tema inicial, és una peça hardcore, desbocada, però amb un so pròpiament shogazer, i una bateria que sembla a punt de desmuntar-se en qualsevol moment. Les bases del grup possiblement queden establertes amb Eraser, Teen Creeps, Sleeper Holds, Ripped Knees i Brain Burner; sense perdre un gram de contundència, les dues cançons confirmen la progressió evident del grup, perquè en elles hi trobem tots els elements propis de la banda. Dóna la sensació que a partir d’aquestes dues cançons, els dos músics minven la saturació de sons, endrecen més els elements, i doten de més equilibri a les composicions. Destaquen també la lisèrgia guitarrera de Keechie i la narcòtica Errand Boy, que personalment m’evoquen als Sonic Youth d’ I Dreamed I Dream i Satan is Boring, respectivament.
I tornem al darrer treball, Everything in Between, el més rodó i polit, en un sentit positiu i artístic d’ambdós adjectius, el punk deixa més espai a la vessant pop, aconseguint equilibrar les energies dels anteriors discs. El principi de Life Prowler és prou significatiu, des de la bateria a la guitarra, passant per la melodia, tot sembla controlat i mesurat, els elements es distingeixen perfectament, i provoquen el mateix efecte d’abans, i sense necessitat de carregar en excés. Fins i tot, en aquest àlbum ja trobem hits, com ho és el mig temps emborratxat de noise, com Glitter, la germana petita que ha aparegut de Feed Me With your Kiss amb Fever Dreaming, el cop d’efecte de pop distorsionat que és la irresistible Depletation, la frescor de Common Head, possiblement el tema més harmoniós dels gravats fins el moment pel grup, fins arribar a la trepidant Skinned, on recullen els fruits d’aquests anys, en una composició més complexa i de la que en surten del tot triomfadors. El passatge psicodèlic de Katerpillar a mig disc ens condueix a Valley Hump Crush, on recorden als Pains of Being Pure at Heart del seu debut, però amb el punt d’intensitat punk-rock que aporten els canvis de to de les melodies i guitarres. I si algú encara troba a faltar a Kevin Shields, pot recórrer en cadena a Sorts, les instrumentals Dusted i Positive Amputation, en una mena de ritual d’influències, que finalment exploten en la irreverent Shred and Transcend, perquè ningú s’oblidin de què van. El punt i final, amb Chemp Trails, el podrien haver firmat els millors Yo La Tengo, tancant d’aquest manera un dels millors àlbums del passat 2010, el que presentaran dijous 31 de març a la sala Bikini, en una de les cites musicals ineludibles d’aquest any.
A continuació, us deixem amb el el videoclip de Fever Dreaming:
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=Jn84clPVbG4]