Carta oberta a Justin Townes Earle

NOTHING’S GONNA CHANGE THE WAY YOU FEEL ABOUT ME NOW. JUSTIN TOWNES EARLE

No saps a quanta gent has fallat. Al teu cognom, als teus aficionats, i permet-me, a tu mateix. Després del que ens vas demostrar amb els anteriors treballs, perquè has passat l’aspirador i el fregall pel teu so i la teva essència amb el recentment publicat Nothing’s Gonna Change the Way You Feel About Me Now? És un disc pla i insubstancial en el que has apostat per la higiene, on t’estoves de forma, permet-me, insuportable, on recorres a la dolçor més soporífera i a l’edulcorant més irritable. Perquè, perquè, perquè, com diria el portuguès més tòxic, impresentable i plora-mica del món (del futbol)?

Sempre serà el músic de l’esperançador Yuma, on deixes ben clar que l’artesania folk no tenia secrets per tu, com així ho plasmes a temes com You don’t Have o Let the Waters Rise; et tindrem en ment per donar un pas endavant en tots els sentits a The Good Life, on t’atrevies a mirar les arrels de la música popular americana sense por com fas a peces com Hard Livin‘, a South Georgia Sugar Babe o a la monumental cançó que dóna títol al teu segon treball; t’alabarem sempre per trobar finalment la teva identitat aprofitant tot el que el teu cognom significa al magnífic treball, atapeït folk profund, Midnigh at the Movies, on temes com el que es diu com el treball en qüestió, They Killed Joe Henry, amb tots els aromes del Mississippi, o la brutals Cant’ Hardly Wait o Someday I’ll Forgiven By This; et respectarem sempre per situar-te al capdamunt del panorama musical del gènere amb l’excel·lent i ple de bluesgrass i gospel Harlem River Blues, el teu millor treball, on ens vas deixar a tots els que et seguíem amb un bon pam de nas, gràcies a un treball rodó en el que no hi sobra res de res, on trobem joies com Working for the MTA, Move Over Mama, on fins i tot Elvis es treuria el barret, Wanderin’, en la que Hank Williams es posaria de genolls, Slippin’ Widdin’, entre d’altres, on et marques un LP impecable que ha d’estar, com a mínim, a les llistes dels millors discs del 2010.

Per tant, a que ve Nothing’s Gonna Change the Way You Feel About Me Now? Evidentment, si t’assabentessis d’aquestes paraules, tu diries, qui és aquest inútil que s’atreveix a tocar-me els nassos i posar en dubte la meva carrera musical? D’acord, sí, tindràs raó, sempre, i en cap cas, es pot dubtar del teu talent. T’ha tornat a ajudar Skylar Wilson, t’atreveixes amb el soul a Am I that lonely Tonight?, on evoques a Ron Sexsmith, te’n vas al rock n’ roll mirant de reüll a Jerry Lee Lewis a Baby’s got a bad Idea, reconeixes que et mola Bonnie Prince Billy amb Won’t be the Last time, recordes a tu mateix a Movín’ On, i inclús intentes mirar cara a cara a Look the other way, Down on the Lower East Side o Memphis in the rain als Whiskeytown més reposats,… ara bé, no em negaràs que aquest intent de reinventar-te t’ha quedat bastant inconsistent, força impersonal, i d’acord, la meva opinió no serveix per res, però no creus que has perdut pel camí la cruesa, porositat, profunditat i autenticitat que havies demostrat amb els anteriors treballs? I per cert, amb la portada, t’has quedat a gust… Què et passa? I que consti, que el que penso sobre tu ara mateix canviarà si et tornes a posar-te les piles.

Sona a… folk-pop d’estar per casa.
El Millor… quedar-te amb els anteriors discs.
El Pitjor… criticar com he fet a un músic com Justin Townes Earle… que faci el que vulgui, no?