Failure American Style (2008) i Heaven’s Alright (2010) són els dos àlbums que Scott McCloud ha gravat sota el nom de Paramount Styles. L’alma màter dels imprescindibles Girls Against Boys (i de Soul Side) torna a Barcelona (al Bar Heliogàbal un altre cop) amb aquest nou projecte, liderat per ell i el seu vell col·lega i bateria Alexis Fleisig, membre també dels noies contra nois, i amb qui compartirà el racó del conegut bar per interpretar les cançons dels dos LP’s. Aquesta és la formació amb la que plasmen el seu cru i honest directe. A Barcelona hem tingut la fortuna de veure’ls com a mínim un parell de vegades, la darrera a la sala Sidecar, i és evident que McCloud, com la gran majoria dels grans noms de l’escena dels noranta, no falla.
A Failure American Style ens trobàvem amb un notable treball que d’entrada donava la sensació que trencava amb el passat de McCloud. Però, quan s’escolten temes com Paradise Happens, Race You Till Tomorrow, These Starry Nights i Hollywood Tales 2 per exemple, és evident que l’essència de McCloud segueix sent intocable i intractable. Composicions deutores de l’asfalt d’una gran ciutat, com Nova York, amb una sequedat i elegància incorruptibles. Come to New York / get famous / get dead famous, canta a Come to New York, on el músic plasma de forma sarcàstic i sincera les vicissituds viscudes. El disc deixava clar que faci el que faci, Scott McCloud és un dels músics més creïbles i transparents, amb una solidesa que neix del contrast entre la sensibilitat i la contundència de les seves excel·lents composicions. Qui es pot resistir a la sinceritat de Drunx, Whores & MZK People? Menys elèctric, menys rude, menys pesant que amb Girls Against Boys, però igual de contundent i autèntic. Scott McCloud tornava per la porta gran, tot i que, com sempre, només l’aprecien uns quants.
Heaven’s Fire segueix pel mateix camí que l’anterior treball, però sona més polit i arreglat, gràcies a la mà de Geoff Sanoff (qui ha treballat amb A Perfect Circle, Luna, Nada Surf i G Vs B, entre d’altres). En definitiva, el disc és més pop, però el contrapunt de la inconfusible veu de McCloud dota de l’impacte i punch idonis. La lluminositat d’Amsterdam Again defineix a un àlbum on no hi falten un bon grapat de cançons que confirmen per enèsima vegada el talent d’un dels músics més independents de l’escena pop-rock. La magnífica Give Us Some Time, on s’apropa als R.E.M de Green, la sorprenent The Greatest, amb aromes a New Order, la clàssica Desire Is Not Enough, clàssica perquè és 100% McCloud, com també ho és la incendiària Come to Where You Are, els elegants i roquers mitjos temps, com White Palaces, Take Care of Me i The Girls of Prague, la sensibilitat de Steal Your Life… En definitiva, un discarro, i segurament, un dels grans oblidats del 2010.
Scott McCloud és un supervivent. Ho té tot per ser considerat un dels músics més importants de l’escena musical dels darrers vint anys.La cita és a l’Heliogàbal aquest proper dilluns 26, a partir de les 22h., per aquells que no es vulguin perdre l’íntim, apassionat i deliciós concert que ens oferiran els Paramount Styles. Després dels teloners, Lazy Juo, escoltin i gaudeixin de les cançons i de l’arrogància humil i pròxima d’un dels noms que varen fer grans els noranta, i que encara no ha dit la última paraula:
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=m5-f8uiRZcA]