Els escocesos Primal Scream es sumen a la festa del 10 aniversari de la Sala Razzmataz, i no de qualsevol manera: Bobby Gillespie i el seu grup salvatge interpretaran íntegrament el seu treball de l’any 1991, Screamadelica, convertint la nit del dissabte 20 de novembre en una de les grans cites musicals d’aquest 2010. Per fi podrem gaudir d’una actuació del grup de Glasgow més enllà del marc d’un festival d’estiu, i sense haver d’esperar a altes hores de la nit, com ha esta habitual en les seves visites a la ciutat.
Screamadelica és, i ho diem sense titubejar, un dels treballs més importants apareguts a la dècada dels 90. Estem davant d’una proposta trencadora que va disparar directament a l’eternitat a Bobby Gillespie i el seu grup, gràcies a una obra kamikaze per els anys que corrien, mirant cara a cara a altres grans obres d’aquell llunyà 1991 com van ser Nevermind de Nirvana o Ten de Pearl Jam. Amb Screamadelica es va trobar l’antídot perfecte per demostrar que l’efecte grunge procedent dels Estats Units no era un inici ni un final de trajecte, recordant que va donar una série de discs imprescindibles. El tercer àlbum de la banda de Gillespie és un disc colorista i lluminós que contrastava amb la foscor existencial que exposaven Kurt Cobain i els seus companys de generació.
Bobby Gillespie mai ha triat el camí fàcil i cada obra dels seus Primal Scream mira cap endavant buscant fer un àlbum diferent respecte l’anterior. El seu debut a l’any 1987 amb Sonic Flower Groove era un exercici d’indie pop que els apropava al so Manchester, i amb el seu següent treball, l’homònim Primal Scream, posaven les mires a The Rolling Stones i MC5, deixant enrere gran part de la vocació pop del seu primer Lp. Però amb Screamadelica van decidir trencar amb tot. Amb l’ajuda dels dj’s Andrew Weatherall i Terry Farley, a la producció, el grup va apostar per introduir a les seves composicions de coartada rock, textures electròniques, com cap altre banda de rock s’havia atrevit a fer en aquells dies. Des de l’obertura amb l’stoniana Movin’ On Up fins a la psicodèlia final de Shine Like Stars, sense oblidar la versió del Slip Inside This House de 13th Floor Elevators, la catarsi electrònica de Don’t Fight It, Feel It o Loaded, o l’immensa Higher Than The Sun (un dels millors temes que ha firmat mai el grup), Screamadelica és una obra plena de riquesa i artesania musical; una autèntica obra mestra. El disc es convertia en un amalgama de rock, acid house, gospel, psicodèlia i dub. Una aposta difícil, un salt mortal sense red que va acabar convertint-se en un dels treballs més personals, arriscats i lluminosos que han vist mai la llum en el món del pop rock. Scremadelica, representa en la discografia de Primal Scream el mateix que Exile On Main Street representa en la dels The Rolling Stones: un punt i apart, un punt de no retorn. Amb aquest, el grup va aconseguir obrir les mires a tota una generació de melòmans, convertint a Primal Scream en un dels grups més importants de les dues últimes dècades, tornant a dinamitar un altre cop el panorama del rock amb un altre obra de la mateixa magnitud com va ser el corrosiu Xtrmntr (2000). Ja ho diu el propi Bobby Gillespie en la primera estrofa de Movin’On Up,”Jo estava cec, però ara puc veure”. Una frase que es va convertir en tota una revelació. Gràcies per il·luminar-nos, Bobby.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=b25xMNib4zo]