“No tinc per què oblidar. M’he divorciat”, deia el gran Larry David a un dels capítols de Curb your enthusiasm, parlant de la seva ruptura matrimonial. Ryan Adams ens diu si fa no fa el mateix però a través dels dotze temes que formen Prisoner, el seu setzè treball en solitari. Gairebé a disc per any, d’ençà que va publicar Heartbreaker el 2000, un any abans del punt final amb Whiskeytown en forma del meravellós Pneumonia, tot i les circumstàncies de la vida, el de Jacksonville segueix en forma. En aquest cas, el divorci, malauradament, ha estat el motor d’un disc, musicalment i líricament melancòlic i amb referències constants al cor trencat del seu autor.
El de Jacksonville no inventa res. Ai, el debat de ser original o no. Que difícil és dir si un artista és original, desconfieu dels que inventen, i més dels que s’ho creuen. Ryan Adams és sinònim de pop-rock clàssic. Sonarà més cru, més ràpid, més melòdic o tirarà més de mitjos temps. Però sovint trobem a Tom Petty, Bruce Springsteen, The Band, sí, i també, sobretot en aquest nou LP, a ELO, Bachman-Turner Overdrive i The Smiths. Sempre queda lloc pel seu gust per hard-rock, sobretot als seus adorats AC/DC, presents a Do You Still Love Me?, cançó amb reminiscències al Fly on the Wall dels australians. Ryan Adams explora els seus sentiments a través de composicions que evoquen gairebé de forma permanent a Tunnel of Love i a The Queen Is Dead. Els 80 són una inspiració constant, harmònica i melodicament, també pel que fa a arranjaments, els quals, sota la producció del mateix autor de Cold Roses, supuren tradició de la citada i sovint menyspreada dècada en la qual varen regnar algunes de les influències més evidents que impregnen el disc d’un so entre rock clàssic, americana i heartland rock.
Siguis o no fan de Ryan Adams, si ets dels que necessites punxar-te el Full Moon Fever, el Purple Rain, evidentment els treballs anteriorment comentats, aquest nou treball serà un dels teus discs de capçalera durant els propers anys. No és el seu millor treball, personalment el situo al nivell musical de 29, Jacksonville City Nights o Ashes and Fire. Ara bé, com passa amb el Tunnel of Love del Boss, el qual, sense ser el millor disc d’Springsteen, un sempre el recorda. Amb Prisoner succeeix quelcom semblant. No és ni Heartbreaker ni Cold Roses, però és un altre motiu per defensar la idea que Ryan Adams és un dels nostres clàssics contemporanis: Tougher (and more talented) than the rest.
