Mai hem desconfiat de Ryan Adams. Les tremendes píndoles musicals amb les que ens ha meravellat durant anys sempre estan presents. Darrerament havia publicat alguns treballs força irregulars (amb alguna joia com Ashes & Fire), havia mostrat el seu costat més punk, havia desaparegut, i en definitiva, ha estat fent el que li donava la gana, com ha de ser. Després de tres anys de silenci, arriba, en forma de disc homònim, una nova col·lecció de cançons (o de hits en potència) on ofereix el que millor sap fer: rock americà de tall clàssic, intens, addictiu, amb melodies i harmonies que es queden gravades a foc. No esperin sorpreses ni invents ni impostures. És Ryan Adams en essència, vital i genial, que s’expressa a través d’unes lletres que parlen d’emocions i de ganes de sentir-se bé amb un mateix. Ryan Adams és el seu 15è llarg, i de nou, deixa clar de què és capaç de fer.
Ningú millor que ell per endinsar-se en les textures musicals dels mestres, Hank Williams, Roy Orbison, Bob Dylan, Neil Young, Jerry Garcia o Bruce Springsteen. La tradició de la música popular nord-americana respira fons gràcies a músics com el de Jacksonville. A punt de complir els 40, el músic es retrata amb un Lp en el que mostra quines són les seves cartes. Menys country i folk que en altres ocasions, tan rock n’ roll, immediat i abrasiu com sempre, Ryan Adams és capaç de crear cançons irresistibles des de l’època dels imprescindibles Whiskeytown. No ho ha deixat de fer-ho mai. No cal que recordem les seves grans obres. Inclús en els discs menys lúcids i regulars, com Orion o III/IV trobem peces magnífiques. Irreverent, genial, imbatible, estem davant d’uns dels compositors i intèrprets definitius de les darreres dues dècades. La seva obra parla per sí sola. Una discografia Gold, Cold Roses, Love is Hell tanca totes les boques que tinguin ganes de criticar-lo per les seves obres menors.
D’altra banda, apuntar que, per caprici i voluntat de satisfer les peticions dels fans, també ha publicat 1984, un treball de punk-rock on la velocitat de les guitarres afilades i els temes de poc més d’ un minut són protagonistes. Seguint l’estela dels Social Distortion més accelerats, dels Gaslight Anthem primerencs, Adams mostra el seu costat més dur a través d’ 11 temes que en total sumen 14 minuts de visceralitat musical. És Ryan Adams, però a tota pastilla, sempre melòdic, allunyat d’exercicis més salvatges com el projecte The Finger amb Jesse Malin, o la banda punk Pornography amb la que ens va sorprendre l’any passat. Un entreteniment amb algun moment destacable molt apte per fans amb ganes de rock més dur.
En resum, tenim Ryan Adams per partida doble. Ryan Adams, fabulós exercici d’11 peces de rock clàssic americà marca de la casa, que va calant poc a poc fins convertir-se en un disc d’aquells al que un ha de recórrer periòdicament; i 1984, desenfrenat treball de rock n’ roll urgent, on mostra la seva cara més rabiosa i juganera. Als teus peus un altre cop.
