Skull Worship: Jam of The Warlocks

Com s’imaginava, Bobby Hecksher, ànima màter de The Warlocks, el futur de la banda, després de publicar Rise and Fall (2001) i Phoenix (2002)? La resposta, potser la vam trobar a Surgery (2005), primer i darrer disc amb Mute Records, treball amb el que semblava que podrien donar-se a conèixer com un dels abanderats del rock psicodèlic. El disc, notable, es tancava amb el tema Suicide Notes; no era la millor forma per intentar entrar a la dimensió mainstream. Desencantat amb el circ de la indústria musical, vist que el públic no estava per reverberacions hipnòtiques ni efectes fuzz delirants, va acceptar la silenciosa victòria de ser congruent amb sí mateix i apostar per la seva música. El següent pas va ser el temible Heavy Deavy Skull Lover (2007), que s’inicia amb The Valley of Death, en un treball on Hecksher s’apropa més que mai a l’abisme existencial, a la Velvet Underground i a ells mateixos. El pas ja estava donat. Lluny quedaven les melodies pop dels primers treballs, tot i que en algunes cançons oferien algunes pistes de fins on podien arribar amb la seva psicodèlia. Tres anys més tard, Mirror Explodes, deixava córrer una mica més d’aire, s’obria alguna finestra, però, el discurs dels The Warlocks resultava inalterable. S’havia de ser valent per afrontar unes melodies salvatges i tremebundes, psicotròpiques i subversives. Per fi, arriba el seu nou LP, Skull Worship. No calen més pistes. Són ells, el grup més agressiu i desafiant, en quant a rock psicodèlic. Necessaris i intransigents, la seva música, no els permetrà tocar al Primavera Sound o a festivals d’alta volada. Tant de bo m’equivoqui. Ells no han estat al lloc indicat en el moment adequat. Ara bé, un cop entris a la dimensió on ells viuen, res podrà fer-te canviar d’opinió: passaran a formar part de la teva banda sonora particular, per bé i per mal, per alegria i disgust. Despertaran els teus mals, silenciaran els teus somriure, et faran pensar i vibrar, i els estimaràs, els necessitaràs. Amb cada disc que publiquen, sobretot a partir de Heavy Deavy Skull Lover, sovint em provoca vertigen posar-me la seva música. Similar sensació a la que provoca enfrontar-se a un film de Dreyer o de Bergman. O a Pessoa i el seu desassosseg. The Warlocks sacsegen, ressusciten focs apagats, pors superades, però els seus riffs són addictius, com ho és la veu de Hecksher, com ho és cadascun dels seus temes. Skull Worship funciona com funciona Heavy Deavy Skull Lover. Una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set vegades el punxes, i set vegades que els maleeixes. El disc no entra, com sí entraven a la primera Rise and Fall i Phoenix, o com sí entrava a la tercera Surgery, com sí entrava a la sisena Mirror Explodes. Però, els millors LP’s no entren fins que passa un mes, o vés a saber, el temps que necessitin. I així ha estat, dos mesos més tard, o tres, no puc deixar de punxar-lo. Des de Dead Generation, la peça més oberta i accessible, It’s Hard to Fall, redundant i musculós, Silver & Plastic, delicat i demolidor, passant per Endless Drops, Chameleon, You’ve Changed, Eye Jam, He Looks Good in Space, els vuit temes, i en un altre ordre, combinen com una simfonia de serenor, caos i reflexió, perfectament orquestrat i maquinat, oferint una autèntica catarsi de psicodèlia, electricitat i rock n’ roll. Ara bé, em fa por posar-lo i ballar amb els meus dimonis, però amb ells és com més gaudeixo ballant i descobrint i redescobrint aquest maleït, imperfecte i genial grup.