Ian Brown, Mani i John Squire han confirmat que The Stone Roses tornaran, i no només per fer una gira i aparcar la nostàlgia per un temps. Han afirmat que la seva intenció és tornar a gravar un disc plegats amb Reni, bateria original. Per tant, la notícia del retorn del grup és un fet. De moment, els propers 29 i 30 de juny es farà realitat la bona nova amb dos concerts al Heaton Park Manchester, la seva ciutat. “Seguirem escrivint, i si sorgeix quelcom que compleixi les nostres exigències, sortirà a la llum”. Ian Brown va ser clar amb les intencions d’aquesta segona part d’una de les grans bandes de pop-rock britànic de sempre.
Amb només dos àlbums publicats, Stone Roses (1989) i Second Coming (1994), estem davant d’uns dels imprescindibles de Madchester, com es coneixia la ciutat de l’United (el seu equip) i el City durant la moguda dels vuitanta a la ciutat, en una escena compartida amb Happy Mondays, James, Inspiral Carpets, The Mock Turtles i The Charlatans. Ara bé, l’impacte d’Stone Roses, formats al 1984, va ser lent però segur. I un cop van esclatar, es podria dir que són una de les claus per entendre l’elevat nivell de l’escena musical britànica d’aquells anys i els posteriors. La seva influència va arribar a moltes de les millors bandes sorgides durant aquells anys. De fet, un cop dissolts, Mani es va convertir en el segon home clau d’una banda com Primal Scream. Per cert, aquest és un dels interrogants que s’obren amb aquest retorn, què passarà amb la relació de Mani i la banda de Bobby Gillespie. Tot i dos primer singles, Elephant Stone, produït per Peter Hook, i Made of Stone, amb els que no van fer gaire soroll, no va ser fins She Bangs the Drums, número ú a la llista independent britànica d’aquell any, després d’haver públicat el seu debut homònim, que The Stone Rosese no es va situar on la seva música es mereix.
Bé, i no els descobrirem ara. Si Ian Brown ha tingut una carrera notable en solitari, de Mani ja hem dit prou, Squire va intentar sortint-se amb The Seahorses, i Reni va ser sol·licitat per bandes com Fun Lovin’ Criminals, la rellevància de The Stone Roses a l’escena musical mundial no és cap casualitat. És un d’aquells grups, que mirant el passat, des de Jimi Hendrix als Beatles, dels Byrds als Stones, de Sonic Youth a The Clash, amb el seu imprescindible toc àcid, va anar cap endavant, evolucionant, copiant de la millor manera possible, que és inventar des dels referents, i d’aquesta manera, aconseguir un so propi que a través de grans cançons esdevé intemporal.
Es rumoreja amb la possibilitat de que els diners hagin sigut la clau perquè Ian Brown, Mani, Reni i John Squire hagin dit sí a la reunió. Es podrà discutir sobre això (jo no), però potser és preferible pensar en què ens poden oferir en el futur i assaborir aquesta segona oportunitat. Quedarem a l’expectativa, amb l’esperança de que puguin igualar el que ens varen oferir fa uns quants anys:
Other Articles
