El quart LP de la banda d’Austin segueix uns paràmetres similars als establerts ens les seves anteriors obres. Consolidats com una de les bandes més en forma del panorama psicodèlic, panorama que actualment passa per un fantàstic moment gràcies a The Black Angels i també a veterans com The Warlocks, Brian Jonestown Massacre, Deerhunter o Dead Meadow, i a novells i grups que comencen a sonar el seu nom com Tame Impala, Dead Skeletons, The Shivas, The Underground Youth, Black Market Karma, The Black Ryder, Psychic Ills, Ttotals o Bass Drum of Death, entre molts d’altres. Total, que haurem de fer alguna cosa per anar al Austin Psych Fest, festival del que els Black Angels són els padrins, des de que a la primera edició del festival es varen presentar com a caps de cartell amb els seus dos primer LP’s publicats: l’èxit va ser tal, que en un any varen passar dels 10 grups del primer any als 28 del segon, en una segona edició que es va dividir en tres dies. A partir d’aquell moment, el bon moment del rock psicodèlic i variants (garatge rock, proto-punk, surf rock, pop 60’s,…) van fer la resta. The Black Angels, com si es tractés d’una projecció del festival, varen anar creixent fins arribar a un 3r LP que els va fer rodar pel món. El seu so, on es reconeix a Jefferson Airplane, The Doors i The Incredible String Band, per citar tres influències, resulta tan intemporal com atractiu pels que ens sentim atrapats en una època on s’entenia al rock d’una manera ben diferents a l’actual. Afortunadament han aparegut moltes bandes que també ho entenen així, i una d’elles és la que rep el nom de la cançó de la Velvet Underground, The Black Angels Death Song.
Després de donar unes voltes per Indigo Meadow ens trobem amb un grup que ha evolucionat, que s’ha apropat a textures més pop, sonen menys densos i accessibles. Han optat per sonar més directes, més immediats, i tot i que comencen a tota pastilla amb la cançó que dóna títol a l’LP s’hi aprecien menys capes sonores, unes harmonies més tènues, no mancada d’efectes i reverberacions, i unes melodies més pop (Don’t play with guns és prou definitòria), com podem apreciar a bona part de la cara A, fins el tema The Day, una clara declaració d’amor a la banda de Jim Morrison, com també succeeix amb l’embriagadora i hipnòtica Holland. Però, no ens equivoquem: els Black Angels segueixen sent els Black Angels. Calidoscòpics i lisèrgics, hi ha moments com Love Me Forever, on la psicodèlia i les guitarres més afilades s’abracen, Always Maybe, un mig temps on Grace Slick i Roky Erickson s’hi adaptarien perfectament. I l’esclat arriba amb I Hear Colours, (Chromaestesia), on totes les influències i potencial de la banda donen peu a un tema que es podria incloure a qualsevol recopilatori de grans moments de la música de finals dels seixanta (i tornem a Holland i The Day, els altres dos moments àlgids) i inclús destacaria/destacarien. Twisted Light, You’re Mine, el tema més pop que mai han gravat en un LP amb permís de Melanie’s Melody de l’anterior treball, i Black isn’t Black, potser el tema que més recorda a discs anteriors, sobretot a Directions to See a Ghost i Phosphene Dream, segueixen el rumb marcat, tancant una obra cabdal per entendre el moment que viu actualment el pop-rock psicodèlic.
It’s only Psych Rock, but we love it.
Other Articles
Revolucionàriament
El último dinosaurio és Hunter S. Thompson
