Han tornat, ja era hora, perquè els necessitàvem i molt. En una dècada on la música ja gairebé ha deixat de ser un art, una passió, i s’ha convertit en un producte més de consum, ens urgia l’autenticitat i melomania dels germans Robinson. Aquest Before the Frost és l’antídot ideal, per aquests temps de dubtós nivell musical, juntament amb el Yonder is the Clock de The Felice Brothers, Let the Dominoes Fall de Rancid i The Eternal de Sonic Youth, quatre treballs diferents entre sí peró amb un punt en comú: l’amor per un art i una forma de ser al marge del que hi ha imposat.
The Black Crowes gairebé sempre han menjat a part dintre del panorama musical; van néixer en la pitjor època pel rock d’arrels clàssiques, quan el metal dominava el panorama musical, els corbs negres van debutar amb Shake your Money Maker. Més tard, el grunge era el nou estil de moda, temps en el que van editar les seves dues obres mestres, The Southern Harmony and Musical Companion i Amorica. Cap dels dos moviments van poder amb ells i van ser capaços d’aguantar, i tombar en molts casos, amb els seus brutals i imprevisibles directes, carregats de marihuana i encens, ni més ni menys que els Sonic Youth de Dirty, els Faith No More d’ Angel Dust, els Metallica de l’ àlbum negre, els Nirvana de Nevermind o els Afghan Whigs de Gentelmen. Van aconseguir el respecte de tots ells, encara que no combreguessin amb el seu discurs musical, però si amb una autenticitat a prova de bombes.
La seva irreverència, marcada per la seva arrogància, cap el mainstream i cap a la hipocresia de l’interessat discurs “políticament correcte”, va fer d’ells els autèntics “enfants terribles” del rock; l’ exemple d’ artistes que mai donen el braç a tòrcer. Aquesta actitud amb el temps els va acabar passant factura, juntament amb la relació de Chris Robinson amb Kate Hudson, punt determinant en la carrera dels corbs negres. Si afegim la marxa del guitarrista Marc Ford, tot plegat va acabar per dinamitar el grup. El resultat d’aquesta situació van ser dos mediocres treballs del cantant i un lamentable disc del seu germà Rich.
El passat any 2007, The Black Crowes tornaven, després de sis anys separats, amb el correcte, i per moments decepcionant, Warpaint, un treball que sonava més als discs en solitari de Chris Robinson, que no pas al grup. Warpaint, no obstant, és un disc que amb el temps es veu com un pas necessari per arribar a aquest excel·lent, BeforeThe Frost. Amb aquest nou treball, ens trobem amb un disc enregistrat en directe, hàbitat natural de la banda, a uns estudis de la localitat de Woodstock, on la banda va reunir un petit grup de fans perquè assistisin de públic a la gravació del disc, aconseguint un ambient propici per crear el seu millor àlbum des del infravalorat By Your Side.
Good Morning Captain i Been a Long Time, es l’inici esperat per qualsevol admirador de la banda, i del rock en general, dos temes amb aires de The Faces adornats amb els aromes, marca de la casa, de marihuana. A partir d’aquí, el que trobem en els 11 temes que formen el disc, és el que tant havíem trobat a faltar aquest últims anys, els autèntics Black Crowes; els Black Crowes que surten immunes de tots els reptes que s’autoimposin. Ja sigui la música disco, el blue-grass, el funk, el country o la psicodelia made in Beatles, el que finalment fan és regalar-nos el que ja és un dels millors treballs d’aquest 2009 fructífer en àlbums de qualitat. Que bé que hagin tornat. Enormes.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=U2c9ciPYlCE]