The Tallest Man on Earth: Simple, clar i folk

THERE’S NO LEAVING NOW. THE TALLEST MAN ON EARTH

Durant els darrers temps dóna la sensació que de cada 10 bandes de pop, 7 tenen quelcom a veure amb el folk. Quina dada més ‘patillera’… Potser estarem més d’acord si diem que, ja sigui per estil, per aparença, o perquè darrerament surten fans de Bob Dylan i de Tim Buckley de sota les pedres, sembla ser que fer folk dóna rotllo. No serà que és el gènere mare, sent el blues el pare, de tot el que coneixem com música popular? Apuntar-se al carro perquè sí resulta sempre perillós, i més en el desgastat món de l’art. Deia David Hockney que no era necessari creure en el que deia l’artista, sinó en el que feia. I, arribats a aquest punt, encara hi ha qui té ganes de tragar-se farsants vestits d’artistes, ja sigui perquè estan de moda o pel motiu que sigui. Ara bé, no tot està perdut, i, de tant en quant, apareixen individus capaços de fer callar la boca als més desconfiats amb les noves generacions. I no hi ha res millor que equivocar-se, i més si parlem de música. La vida sense música seria un error, deia Nietzsche. I seria també un error no reconèixer el talent d’alguns artistes que sí transmeten passió i honestedat en forma de folk. Un d’ells respon al nom de Krstian Matsson, més conegut com The Tallest Man on Earth. 2 Ep’s ben potents, un Lp de debut motivant i un segon treball superior donaven fe de que aquest suec anava de debò. Però, un cop publicat el seu tercer Lp, There’s no leaving now, què més podem dir?

Doncs direm unes quantes coses. Primer de tot, que recorda i força al primer Bob Dylan. I aquest cop, no és cap farol, encara que no li demanem ni un Masters of War, ni un The Times They-are a-Changin’, no siguem estúpids. Però, sense Dylan no hi ha vida, i evidentment, no hi hauria algú com The Tallest Man on Earth. Parem orella a Walk the Line, a Pistol Dream, a King of Spain o a The Dreamer, temes dels seus anteriors treballs,  i sabrem de què va el músic de Dalarna. Profund, autèntic, bàsic, vital i captivador, la seva música es basa en la seva guitarra i la seva veu. Res més, i no li cal res més. Un cop t’atrapa, disc rere disc els matisos van apareixen irremeiablement. I quan tot semblava descobert, There’s no leaving now ens torna a enamorar. Es queda tranquil amb To Just Grow Away, un dels seus millors temes de sempre, i que podria aparèixer a qualsevol film de Wes Anderson, s’acosta al classicisme amb Revelation Blues i On Every Page, s’expressa amb delícies folk-pop com Leaving Me Now, 1904 i Criminals, s’atreveix a invadir el record a Tim Buckley a Bright Lanterns i Little Brother, s’ajusta al preciosisme de la cançó que dóna títol al treball, la única interpretada amb piano, i, ara sí, ens posa la pell de gallina amb una dylaniana (no ho hem pogut evitar) Wind and walls; el suec no deixa cap mena de dubtes: cada cançó representa un tall de la seva vida, i així ho expressa, amb una calidesa i passió que l’has de situar al grup capdavanter d’autors folks del moment.

Amb una veu a mig camí entre Zimmerman i el líder de Deer Tick, amb la tècnica de fingerpicking per la mà, Krstian Matsson aka el món més alt de la terra l’home més alt de la terra dóna un petit salt endavant atrevint-se amb una mica de percussió, una elèctrica i un piano, instruments que apareixen en algun moment per primer cop en un treball seu, insisteix en la coneguda formula de folk clàssic i arrel·lat a una tradició musical ben coneguda i de la que se n’ha parlat i molt. Estem d’enhorabona, perquè amb músics com The Tallest Man on Earth, les futures generacions hi seguiran parlant i es veuran obligats a indagar en els orígens del gènere. Un disc com There´s no leaving now no podrà faltar en cap relat sobre el citat i estimat gènere musical.

Sona a… Dylan Leblanc + Deer Tick + Justin Townes Earle
El Millor… To Just Grow Away, Leading Me Now, 1904, There’s no leaving now, Winds and walls, Little Brother.
El Pitjor… encara ha de publicar el disc que el faci gran.

Foto de portada: Dave Lichterman