Els jamaicans Toots and The Maytals estaran a la Sala Apolo el proper 20 d’agost per presentar el seu darrer àlbum, Flip & Twist, publicat a mitjans del 2010. Evidentment, aquesta serà l’excusa per gaudir dels clàssics d’un nom que encara que soni a tòpic, són llegenda viva del l’ska, rocksteady i reggae. Formats a principis dels 60, com a trio format per Frederick Toots Hibbert, Henry Raleigh Gordon i Nathaniel Jerry McCarthy, responent al nom de The Maytals, ben aviat varen gravar Never Grow Old – presenting the Maytals, produït a Studio One per Clement Coxsone Todd, que els va servir per presentar-se en societat i per ser la banda d’acompanyament d’una altra cabdal i encara en actiu, The Skatalites. Aquests, The Wailers i Desmond Dekker, entre d’altres, durant la meravellosa dècada dels setanta, van ajudar a gestar i consolidar un moviment musical que bevia del gospel i dels altres estils citats, les quals van precedir i donar forma al reggae. A finals dels 60, fins a principis dels 70, amb Leslie Kong, publiquen Do the Reggae, Sweet and Dandy, Monkey Man i From the Roots. Després de la mort de Kong, un cop assolit l’èxit dins de la comunitat reggae, posteriorment, de la mà del productor Warrick Lyn, els va arribar l’èxit internacional, gràcies als treballs Slatyam Stoot, Funky Kingston, Roots Reggae, In the Dark, Reggae got Soul, Toots presents The Maytals i Pass the Pipe. Aquests són els treballs que ocupen la dècada dels 70, sense oblidar la BSO de The Harder They Come de Perry Henzell. Durant aquella enyorada dècada varen adquirir fama per tot arreu, assolint l’èxit gràcies, en part, a la capacitat per aglutinar tota la música negra dintre de la seva passional manera d’interpretar el reggae. Varen girar amb The Who, The Specials varen versionar Monkey Man, The Clash va fer el mateix amb Pressure Drop, apareixen al Punky Reggae Song de Bob Marley and The Wailers, i fins i tot, a Nova Zelanda, varen ser número ú amb Beautiful Woman. La seva influència en músics posteriors és imprescindible per entendre per exemple, l’obra de la desapareguda Amy Winehouse.
Amb tota la feina feta, Toots and the Maytals no han deixat de gravar ni de fer gires. Després dels àlbums gravats als 60 i als 70, només els queda gaudir, seguir gravant discs més que recomanables (per exemple, Knock out! de 1981, o True Love, del 2004, on interpreten èxits amb noms de la talla de U-Roy, The Skatalites, Eric Clapton, Ryan Adams, Jeff Beck, The Roots i Bootsy Collins), i oferint (tot i que ja no hi són entre nosaltres Jerry Mathias ni Raleigh Gordon) exhibicions de reggae i música negra on la història de la música, la passió i la intensitat per una forma de vida i d’expressar-se adquireixen un sentit únic i vital, i més, en una societat deshumanitzada i anti-reggae com l’actual. Si no hi ha combat, ens queda el deure d’oblidar-se dels mecanismes de poder i els seus tentacles en forma de números verds, vermells, ratings, especulacions criminals vàries, amb Funky Kingston a tot volum, i com a mínim, somiar amb un sistema que ens permetés oblidar la crueltat, violència i la fredor de l’actual. Una de les moltes opcions per desconnectar per una estona i respirar aire pur respon al nom de Toots and the Maytals. Amb Frederick Toots Hibbert al capdavant, convertiran el 20 d’agost l’Apolo (sense fum?) en tot allò que no és Barcelona durant la resta dels dies.