Un altre nom que va sorgir de la impressionant generació de músics que van il·luminar la dècada dels noranta, musicalment parlant, és el de Jeff Tweedy, qui es va donar a conèixer, juntament amb Jay Farrar, a Uncle Tupelo. La banda que lidera, com tots sabem, Wilco, ja té a punt un nou treball, The Whole Love, que sortirà a la llum el proper 27 de setembre. La paciència és la mare de la ciència, però no d’internet, i els més impacients se senten afortunats, perquè alguns ja han escoltat el disc, i asseguren que el treball segueix la línea d’Sky Blue Sky i Wilco (The Album), amb aires retro i uns quants temes de tempo pausat (tot i que el primer single, I Might, és un rock ‘n’ roll sec i immediat), i amb l’acurada i precisa forma de treballar de Tweedy, qui cuida les harmonies i les melodies amb una meticulositat i sensibilitat com ho feien els seus referents.
Ara bé, Wilco, al contrari que amb altres bandes intocables, és un grup de guitarres, un grup de rock, i no ho amaguen a base de hits per radio formules, la tàctica infal·lible per omplir els concerts de famílies amb ganes de cantar aquella cançó que tant els agrada. A aquestes alçades de partit, podem afirmar que estem davant de la banda de pop-rock del moment? Que quedi clar, insisteixo, que no parlo de les empallegoses stadium bands ni de vergonyants productes de màrqueting, sinó de bandes que cuiden la seva música, sent aquesta, la seva màxima prioritat, deixant en un segon terme altres aspectes, inevitables, de la indústria musical. En declaracions llegides en el magnífic reportatge fet a la banda al Babelia d’El Pais d’aquesta dissabte, de El Pais, Tweedy diu que la indústria sempre ha tingut un model de negoci basat en l’estafa. Wilco no només són candidats a ser els número ú, per discografia, sinó que són una de les bandes més respectades. Amb declaracions d’aquest tipus, i sobretot, amb la discografia que presenten, s’ho miren tot des de dalt, i potser, dalt de tot.
Jeff Tweedy, com tots sabem, després de la desfeta d’Uncel Tupelo, va formar Wilco. El seu primer disc, A.M (1995), ens presentava a una banda de country i també de pop que bevia de Neil Young, dels antecedents d’aquest i derivats, seguint el model de la seva anterior banda. Being There (1996), dóna un sal espectacular cap endavant, afegint textures més rugoses, amb immediatesa i frescor pop i contundència rock, sense oblidar d’on vénen, sent el seu primer gran treball. Posteriorment, arribaria Summerteeth (1999), amb la que quasi es consolidaven com una banda imprescindible. Yankee Hotel Foxtrot (2002) no ofereix cap dubte, i es converteix en el millor treball de la banda fins el moment, i per molts, ho segueix sent, perquè aglutina tot el que eren Wilco fins el moment. A Ghost is Born (2004), una delícia, més marcià, més fosc i agressiu, però amb els matisos ja coneguts llavors, posa en evidència que Tweedy està fart de les seves migranyes, i que amb la música respira, de la mateixa manera que permet fer-ho als seus seguidors, que ja s’han convertit en una legió entregada a la banda.
La maduresa sonora i la pau mental de Tweedy arriben amb Sky Blue Sky (2007), més lleuger que els anteriors, més accessible a tots nivells, però qui pot negar la categoria de Tweedy com a compositor, qui torna a a mostrar l’obsessió mil·limètrica per millorar com a guitarrista i com a músic. Wilco (The album) (2009) aprofundeix en les virtuts mostrades en l’anterior treball, convertint-se per alguns, en una banda que té quelcom que l’apropa al mainstream des d’Sky Blue Sky (com moltes de les bandes imprescindibles), una línia tan fina com subjectiva, que un acaba esborrant o acceptant a través de cançons com One Wing o You Never Know, on hi trobem aromes dels Beatles, a Gram Parsons i en definitiva, de la llista de referents que dominen, i on evidencien la capacitat per no repetir-se que mostren disc rere disc, atrevint-se amb l’electrònica, el rock n’ roll més directe i el pop amb reminiscències més clàssiques. En Jeff Tweedy i Wilco hi conviuen des de Hank Williams i contemporanis a Buddy Holly, els 4 fantàstics de Liverpool (sobretot l’aire a Lennon de Tweedy, composant i interpretant) i els Byrds, i evidentment Big Star i Tom Petty; controlen el llegat dels noms referencials de la música popular, i per més inri, no tenen cap mena de carència alhora d’encarar noves sonoritats.
I pels que dubtaven de la seva independència, aquest Lp serà el primer que sortirà a través de DBpm Records, nom del segell creat per Wilco per autoeditar-se els discs. La companyia la dirigirà el mànager de la banda, Tony Margherita,i tindrà com a seu Massachussets. concretament Easthampton; la distribució del material editat estarà en mans d’ANTI- Records (Pias ho fará a Espanya). D’altra banda, els temes de The Whole Love són Art of Almost, I Might, Sunloathe, Dawned On Me, Black Moon, Born Alone, Open Mind, Capitol City, Standing O, Rising Red Lung, Whole Love, One Sunday Morning (Song For Jane Smiley’s Boyfriend).
Recordant que el 2 de novembre Wilco presentaran aquest nou treball al Palau de la Música, escoltem I Might, el primer single. Amb Wilco, el mainstream guanya i molt.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=CI0jtg_JMac]