Les polítiques nord-americanes en quant assumptes interns i externs han estat, un cop analitzades per historiadors com Josep Fontana (per exemple, el magnífic Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945), esdevenen ben explícites: tot és pel bé de l’imperi capitalista, tot és pel pel bé del sistema de lliure empresa. Realment, quan parlen de democràcia, llibertat per decidir i actuar, o parlen dels mercats i dels que recolzen aquest sistema? Els anomenats mercats confonen llibertat per llibertinatge, així com els polítics, dirigents i habitants que s’abracen a un sistema que promou i incentiva el capitalisme de casino. Rep aquest nom perquè és la forma més encertada de definir la desregularització d’un sistema financer defensat per una classe de polítics disposada a defensar-lo sigui com sigui i peti qui petit. Resulta que el bé és estar al costat del sistema, sacrificar-se, perdre drets i diners, i donar-ho tot pel sistema. I si no votes o estàs en contra del sistema, doncs creu i ratlla, menyspreu i oblit. Evidentment, no pertanyen a aquest grup aquells que no respecten res en nom d’una suposada rebel·lió social, quan dóna la sensació que ho fan en nom del parasitisme social.
El capitalisme s’instal·la i es difon de forma natural a Anglaterra a partir del segle XVII, tot i que entre els segles XI i XIII es gesta a través dels comerciants i al segles XV i XVI es consolida, com posteriorment afirmà Adam Smith, el gust dels éssers humans per l’intercanvi, el negoci, el lucre i l’enriquiment personal, tot i que l’economista ho explica amb altres paraules. Però pels que entenien ja el món d’aquesta manera, la producció havia de ser més massiva del que era fins el moment; l’arribada de la Revolució Industrial permet crear excedents de producció i anar a per totes en un sistema de vida basat en compra o produeix de forma barata i intenta vendre el més car possible. Les desigualtats, l’enriquiment de les classes altres, l’empobriment sistemàtic de les classes més humils, la lluita de classes, i les evidents carències morals i ètiques del sistema s’han intentat tapar amb l’anomenat estat del benestar, concepte que es consolida amb el final de la Segona Guerra Mundial. En aquest 2011 que agonitza, no només pel calendari, el concepte tremola.
Publicat pel comitè de defensa de Sacco i Vanzetti poc abans de l’execució dels dos anarquistes, l’autor de la trilogia USA, John Dos Passos, analitza la caça de rojos dels anys 1919-1920 a l’obra Davant la cadira elèctrica: Sacco i Vanzetti, publicada originalment el 1927. La història de Sacco i Vanzetti (una aproximació ràpida i amena es pot fer a través del notable film de Giulano Montaldo, Sacco y Vanzetti) resumeix la lluita per la llibertat d’expressió, pels drets civils, i sobretot, per la resistència i oposició a un sistema de lliure empresa. Recuperar episodis de la història com el del cas dels dos italians ens pot ajudar i molt per entendre i assimilar com el sistema s’ocupa de silenciar a una minoria que no accepta un sistema basat en el negoci i el lucre i que s’oblida de les conseqüències que produeix no regularitzar i no controlar els grans capitals, els moviments de diners que per exemple volen enfonsar un país (el cas de Grècia i la mà negra de Goldman Sachs), l’evasió d’impostos, els paradisos fiscals, les SICAV, la corrupció, etc. Si es controlessin aquests conceptes, és evident que la història seria una altra. Ara, què és més senzill, solucionar el problema d’arrel i tocar la cresta als màxims responsables d’aquest descontrol o bé, retallar l’estat del benestar? Evidentment, és més senzill i satisfactori la segona opció, i el·liminar tot allò que no acata les ordres del sistema establert. Donald Rumsfeld així ho va dir als bombarders preparats per atacar Afganistan després de l’11-S: Ho bé podem canviar la nostra forma de vida o bé canviem la dels altres. I hem decidit apostar per la segona opció. Guerra a l’exterior contra tots aquells països que no acceptin les normes del sistema; i guerra a l’interior contra tots aquells grups rebels.
La guerra és la salut de l’estat. Així titula Howard Zinn, un d’aquells historiadors imprescindibles, el capítol dedicat a la Gran Guerra en la seva obra La otra historia de los EEUU (Las otras voces, 2005), llibre que no s’hauria de perdre cap individu desitjós de saber fil per randa totes les barbaritats comeses pels EUA en nom del que ells entenen per llibertat i democràcia des de 1492, quan varen cometre el conegut genocidi contra els indis. I així ho entenen els successius governs, que la guerra és la salut de l’estat, sobretot des de que William McKinley va il·luminar-se al comprovar, a través de la crida a files en nom del patriotisme nord-americà i la fidelitat al país, que la guerra, en aquest cas, la que va enfrontar nord-americans i espanyols per fer-se amos i senyors de Cuba, gran part de la població veia amb bons ulls fer la guerra contra tot aquell que no actués de forma submisa davant del poder establert. La defensa dels valors de la llibertat, del bé, de l’esperit democràtic, dels Estats Units d’Amèrica, en definitiva, van quedar, queden i quedaran en mans dels McKinley, Kennedy, Bush i de tots els noms que governen el país i, de moment, el planeta. Però, en realitat, és en nom del sistema de lliure empresa, del fer i desfer com i quan el capital vulgui, sense normes ni restriccions. Si algú s’hi oposa, aniran a per ell, com així ha estat a l’Àfrica, a Amèrica Llatina, a Àsia, a Extrem Orient… i com així ha estat en termes de política interior. A principis del segle XX, des de 1900 al 1914, varen arribar als EUA prop de dos milions d’italians. El capitalisme cridava, però un cop en terres ianquis, res va ser com es preveia, tot i que als Tancredo, Ferraro, De Niro, Coppola, Giuliani, Scorsese i bastants més els hi anat prou bé (actualment, es calcula que els italo-americans representen un 6% de la població nord-americana).
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti varen ser condemnats a mort el 8 d’abril de 1927 per un robatori comès el 15 d’abril a South Baintree, en un atracament a una fàbrica de sabates, on els lladres es varen endur uns 15 mil dòlars i varen assassinar a trets a dues persones. Però, perquè varen atrapar a Sacco i Vanzetti? I el més danyí per la societat: com és possible que rebessin un tracte vexatori i un judici dirigit per un jutge, fiscal i un jurat que es situarien a l’extrema dreta del tea party? Sacco i Vanzetti eren anarquistes i anaven armats quan els van detenir; però, no hi havien proves concloents contra ells en el cas de South Baintree. Els EUA vivien temps convulsos. El no a la guerra dels grups socialistes, comunistes i anarquistes, els situaven a tots ells en el punt de mira del govern de Woodrow Wilson. Wilson va governar des de 1913 al 1921, i ell va ser qui va donar el vistiplau a la participació dels EUA a la Gran Guerra. Aquest pas va ser decisiu per acontentar bona part de la població nord-americana. Wilson i el seu govern varen actuar amb bel·ligerància i contundència contra una minoria opositora a la guerra, al capitalisme i a les formes i fons d’una societat ideada per crear enriquiment a les capes més altes. El creixement econòmic permetria un progrés en tots els sentits; però, a quin preu? A la primera meitat del segle XX, els articles anit-bel·licistes que apareixien al diari Cronaca Sovversiva, editat i dirigit per Luigi Galleani, on s’exposaven les idees anarquistes històricament més aferrades al moviment, és a dir, la supressió de la societat de classes, la igualtat de tots els treballadors i treballadores, i el treball com a eix d’una societat igualitària, justa, on cadascun dels individus saben els deures, obligacions, responsabilitats i drets, conformant una societat sense Estat formada per institucions creades per lliure acord, sense violència, on la igualtat i la llibertat esdevenen els motors de la política, la justícia i la no-agressió.
El 1918 varen fet tots els possibles per silenciar el diari, fins que van aconseguir deportar a Galliani el 1919, després d’aprovar l’Anarchist Exclusion Act. Els atemptats dels anarquistes varen créixer amb força; la violència deslegitima qualsevol opció, tot i que durant aquells anys, la persecució, immoral i il·legal, realitzada sobre qualsevol grup contrari a l’ideari capitalista nord-americà, així com les detencions, tortures, manca de drets dels treballadors, explotació laboral amb jornades de 12, 13 i 14 hores per un sou miserable, extorsions, mortalitat laboral inhumana, eren motius per reflexionar sobre qui era el culpable d’aquesta espiral de violència. Henry Ford al 1914 va instaurar jornades laborals de 40 hores i un sou de 5 dòlars al dia. Wall Street se’l va tirar al damunt, però era Henry Ford, i era intocable. Un home poderós com Ford va demostrar que potser els canvis més efectius són els que es fan des de dintre del sistema. Se’l pot criticar i molt al magnat dels automòbils (estava en contra dels sindicats, i no ens enganyem, va millorar condicions dels treballadors perquè sabia que a la llarga ell seria el beneficiat), però, aquesta decisió va ser positiva pels obrers de la seva empresa. No obstant, aquells anys varen ser terribles, i els drets dels treballadors estaven per construir. Però només una minoria va aixecar la veu, i Sacco i Vanzetti varen ser condemnats a mort per donar un seriós avís a tot aquell que no baixés el cap i les orelles. Amb precisió, la formidable crònica en forma d’assaig periodístic de John Dos Passos, Davant la cadira elèctrica: Sacco i Vanzetti (publicat el 2011 per Errata Naturae en castellà i per Adesiara Editorial en català) ens endinsa en uns anys prou perillosos pels rebels i pels inconformistes. El llibre de Dos Passos relata com va ser la detenció i el posterior judici, on els fets poc importaven, perquè a base de testimonis que no van veure res o bé, que s’inventaven una història, sovint contradient-se, per tal de fer feliços a tots aquells disposats a fulminar a tot allò que no olorés a pro-americanisme irracional; el que interessava era que Sacco i Vanzetti paguessin per tots els socialistes, comunistes i anarquistes, per silenciar, terroritzar i acabar amb qualsevol moviment subversiu.
La condemna a mort de Sacco i Vanzetti, afortunadament, va sacsejar l’opinió pública. On quedaven els drets dels treballadors, el dret a protesta, la llibertat d’expressió? Més de vuitanta anys després d’aquests fets, hem progressat gràcies als Saccos i Vanzettis de tot el món, la lluita per avançar i com a mínim mantenir els drets assolits és una batalla diària. Però, la crisi ha deixat les postures ben clares: els governs faran el que calgui per preservar el sistema de lliure empresa. Per molt que els governs retallin en sanitat i educació i afirmin que són decisions irrevocables i imprescindibles, se sap que són decisions preses per tranquil·litzar els mercats. No regularitzaran els mercats, no controlaran els grans capitals;, però sí s’atreviran a controlar i silenciar als que considerin rebels o sospitosos d’alterar el seu ordre. No queda gens clar qui són realment els delinqüents; o sí, sabem qui són, però són gairebé intocables. Aquesta és la democràcia que vivim.
Us diré senyoria, que un govern que respecta més els seus secrets que la vida dels ciutadans és una tirania, tant si s’anomena república, monarquia o una altra cosa. William G. Thompson, advocat defensor de Sacco i Vanzetti.
Us deixem amb la primera part de l’excel·lent documental dirigit per Peter Miller:
http://www.youtube.com/watch?v=pDSEG4aa5G4
