Oscar Wilde, en una de les seves cites universals, suggeria que geni era aquell capaç de plantejar preguntes, no qui oferia respostes. Com tota cita, té la seva part veraç: Wilde ens diu que plantejar-se preguntes és el camí per aprendre. Las Listas, primera obra de teatre de Julio Wallowits, conegut per la pel·li Smoking Room, planteja preguntes i més preguntes sobre l’art, el sentit i l’espai que ocupa a la vida. Tres personatges, interpretats per Francesc Gutierrez (Smoking Room), Ariel Casas (REC 2) i Pep Cortés (L’estiueig), un escenografia sòbria (dues taules i tres cadires), una retòrica 100% intel·lectual, text que ratlla lo grotesc i personatges totalment deformats per la realitat que viuen, Las Listas és un exercici de reflexió que posa en conflicte el que pensem cadascú de nosaltres sobre la vida i l’art, sobre l’home quotidià i l’artista. Com a curiositat, indicar que el títol prové de la novel·la El vértigo de las listas d’Umberto Eco, on es parla de l’obssessió de l’ésser humà per les llistes de qualsevol tipus.
Las Listas s’inicia amb dos dels tres personatges del text repassant la llista d’aliments que els queda. No tenen gairebé verdura, ni llet, ni carn, ni pa, ni llet… La gent s’ha tornat artista, els carnissers són cineastes, els granjers escriptors, i així, un per un, els oficis s’han extingit, perquè tothom ha deixat la seva feina per ser artista. Per tant, la quotidianetat s’ha acabat, la gent es mor de gana, perquè roman a casa amb el seu art. L’espectador, un cop situat, entèn que aquells dos personatges histriònics representen la situació del món: desesperació, bogeria, caos, autoengany, i sobretot, fam. Aquesta és la situació que es planteja d’inici amb F (Francesc Gutierrez i G (Ariel Casas), dos persones que han perdut totalment l’oremus, un escriptor i un pintor, respectivament. Se senten artistes, volen pensar com artistes, però en realitat són dos pobres desgraciats que han perdut el nord i no saben més que donar voltes i voltes a l’apocalipsi que viu el món a causa de la bogeria col·lectiva que hi hagut per ser artista. D’aquesta manera, Wallowits introdueix un dels elements crítics amb la societat d’avui en dia, com ell mateix diu: “Vivim una època on ‘tothom’ és artista, però realment hi ha menys art que mai“. La democratització de l’art té realment connotacions positives, però si l’autoengany funciona, com avui en dia, tots ens podem considerar artistes. I aquest és el gran problema que viu el món en el que viuen F i G. F és un histriònic i suposat erudit que realment només és capaç de recitar frases memoritzades o cançons i cites religioses, per tant, un fantasma, un impostor. G és un suposat pintor que té més lligams amb la realitat que F, però que no troba cap mena de sortida a una situació que no en té. G és qui aporta les reflexions realistes: “Ens hem quedat sense joc; ja només tenim regles, que són normes posades en comú. I les regles no deixen de ser manies“; “Ens avorrim“; “No tenim paciència per veure i assaborir les petites coses“; “Tot és res“. I així romanen F i G, divagant, discutint, repassant llistes, amb aromes beckettians, sense anar enlloc, “hem d’estalviar energiar, no malgastar-la en el que no sigui art“, amb les cadires de rodes que utilitzen per anar a un amunt i avall. L’absurditat de la situació la trenca l’arribada del granjer (Pep Cortés). Ell serà qui portarà aliments a F i a G, a canvi de que F l’ajudi a esdevenir el que realment sent que és: poeta. F accepta, però G discrepa, perquè es pregunta que si el granjer es fa poeta, qui s’encarregarà dels aliments. És aquí quan l’obra dóna el gir final i ens fa reflexionar sobre el paper de l’art en la societat d’avui en dia. F, G i el granjer-poeta s’enganyen, no entren en raó, però quan la societat i el món ha perdut el nord, el criteri, l’equilibri i la humanitat, tot perd el sentit.
Un es creu que és artista i ja esdevé com a tal? L’artista és qui es dóna a conèixer com a artista o no li cal? És més important l’artista que l’home quotidià? L’art és més important que la vida? És més necessari un granjer que un poeta? És necessari ser sincer amb qui es consideri artista i realment no ho sigui? Estem desperdiciant la vida perquè no som sincers amb nosaltres mateixos? Qui és artista? Què és l’art? Cadascú té la seva resposta. I com en la majoria dels debats sobre intangibles, mai ens posarem d’acord. Finalment, és el temps qui ens ha dit que Beethoveen, Dostoievski, Van Gogh, els Beatles i Fellini eren artistes. L’art, senzillament és art. I els impostors, senzillament són impostors.
Las Listas (al teatre Poliorama fins el 14 de març) és un text original, tan tràgic com còmic, on Wallovits ha plasmat els seus dubtes, inquietuds i experiències a través de tres personatges, amb una interpretació magnífica per part dels tres actors, amb menció especial per un brillant Francesc Gutierrez. El monstre que tots portem a dins queda perfectament reflexat amb una obra on el subtext ens suggereix que les angoixes, l’autoengany i l’absurditat del sentit i sense sentit de la vida i de l’art queden a expenses de la voluntat de canvi i de la capacitat de sincerar-se amb un mateix. Parafrasejant a Gilles Lipovetsky, potser vivim en El Imperio de lo Efímero en el context de La Era del Vacío.