Què tal una obra per debatre sobre el còmic o sobre la novel·la gràfica contemporània? I si els que hi participen són noms com Eloy Fernández Porta, Max, Jordi Costa, Eddie Campbell o David M. Ball, millor? Coordinat per Santiago García, Errata Naturae ha publicat Supercómic. Mutaciones de la novela gráfica contemporánea, un recull d’assajos que reflexionen sobre el món de la historieta i el moment que hi viu. Atractiu a priori, un cop iniciada la lectura, les expectatives creades es queden curtes. Veient els noms que s’encarreguen de reflexionar sobre el tema, quedava clar que quedaríem ben tips, en el millor sentit de la paraula. I així ha estat. Aquesta col·lecció d’assajos representa una excel·lent oportunitat per plantejar-se preguntes al respecte del novè art. Gent com la citada anteriorment, o Daniel Ausente, Raúl Minchinela, Mireia Pérez, Ana Merino, entre d’altres, han d’empènyer, gràcies a aquest treball, a crear un espai, segurament ja creat amb el llibre, on tothom pogués dir la seva. Perquè, finalment, d’això es tracta, de construir un diàleg entre totes les parts, sigui quin sigui el tema. I en aquest cas, parlem d’art, de cultura, parlem de còmic, gràcies a un llibre que dóna i donarà moltes ganes de parlar-ne i extensament. Cadascun dels articles toca un tema en concret, i entre tots podrem establir una línia de reflexió i debat. Entretingut, amè, didàctic, el resultat final d’aquest volum és indiscutible. Des del pròleg, del coordinador, que serveix per tenir les coordenades adients per iniciar la lectura, capítol a capítol, és a dir, assaig a assaig, els temes que toquen es poden resumir en un: què entenem per còmic, en quina situació està, i el perquè, com i quan de la seva evolució, representativitat, re-invenció i protagonisme durant els darrers temps i els que vivim? Sí, són moltes coses, i per això feia falta un llibre com aquest.
La música, el cinema, la fotografia… totes les arts varen ser considerades en un principi com un mer entreteniment. El còmic no va ser menys. Amb els anys, però cadascuna de les disciplines artístiques varen adquirir aquest concepte, més intel·lectual, més superlatiu, més complex. El món de la historieta va adquirir l’estatus d’art gràcies a l’acceptació que té per part de la societat i el món de la cultura. Mèrits, uns quants. El còmic va començar a publicar-se als diaris, com uns dibuixos amb els que riure durant una breu estona. No cal dir que amb el temps, el còmic s’ha endinsat en reflexionar sobre la vida, que és el moment en el que una activitat artística esdevé en quelcom que va més enllà a una simple qüestió d’entreteniment, sense voler en cap moment desmerèixer aquest àmbit més lúdic. Santiago García reflexiona sobre aquest aspecte, en perquè abans el lector de còmic era qui llegia El Capitán Trueno i ara és qui debat sobre filosofia a través de Watchmen o Planetary, en com entenem ara el còmic i el perquè del seu interès, recordant el paper d’autors com Will Eisner, Harvey Kurtzmann Jack Kirby o Ogden Whitney (recordem el seu Comic Valentine, on la seva protagonista dibuixa còmics només per guanyar-se la vida, com un ofici, sense cap pretensió d’esdevenir un artista legítim), el paper de l’exposició del còmic al Louvre i al Museu de les Arts Decoratives de París, el 1968… Des de que la National Cartoonist Association, diu García, el 1964 va convidar a Roy Lichtenstein, pintor pop milionari, artista reconegut, a fer una xerrada a simples dibuixants de còmics considerats i pagats com oficinistes, l’evolució de la indústria del còmic és innegable: entre d’altres impactes rebuts, el còmic underground va marcar el declivi del fins ara còmic industrial, que oferien un tipus d’entreteniment que va passar a mans de la televisió, primer, i dels videojocs, a partir de la dècada dels 70 i 80, respectivament. Ara bé, en el còmic, no tot és art. El còmic és art quan és art, com bé diu la col·lecció Cuando el cómic es arte del mateix Pepe González. En el pròleg, per tant, el coordinador del llibre ens situa perfectament, introduint-nos en un marc bast, ric i imprescindible per entendre el què, com i perquè del còmic ha anat consolidant un espai, compromís i crèdit, on s’entén que estem d’una disciplina artística, on com a la música, al cine o a qualsevol altra, podem trobar molta escombraria, però on l’art hi és, i no cal donar explicacions ni dir el perquè. El còmic és el que és, no cal fer entendre a ningú que és art. García ens dona peu a tot plegat i de pas aprofita també per presentar la temàtica concreta de cadascun dels relats, que ajuden a ampliar definitivament l’horitzó de les 349 pàgines d’aquest Supercómic, a qui per cert el nom li va que ni pintat.
Anem als assajos: D’inici ens topem amb Eddie Campbell fent un precís i selecte recorregut sobre la autobiografia en el còmic, des del seu prisma, amb una mirada crítica, deixant ben clar el què opina: que els autors que es dediquen a parlar de les seves obsessions, precisament, haurien de deixar de fer-ho, i els recomana que s’allunyin d’ells mateixos per motius obvis. Ana Merino, l’autora d’una obra cabdal que ja té deu anys, El cómic hispano, passa per sobre de l’univers dels germans Hernández i del seu Love & Rockets, per posar sobre la taula el moment de la ficció seria-grafiada, fent èmfasi als personatges femenins i a la importància no deixar que la descripció es faci amb un simple traç. Un altre expert com David M. Ball dispara cap a la zona més alta de la classificació i mira el nom de Chris Ware a través de l’estètica, ètica, valor de la seva obra i la seva línia clara de treball, indagant en el pensament i obra del creador, valorant que l’autor de Building Stories alinea la seva tensió entre el mercat de masses i l’art elevat dins del còmic amb la retòrica de l’èxit i el fracàs, respectivament, considerant que els fracassos (cito textualment: el fracàs de transcendir la cultura de masses, el fracàs de produir texts alliberats del pes dels autors precedents, el fracàs d’un mitjà condemnat les males interpretació i l’abandó) de Ware són un mecanisme que l’autor utilitza per transformar els còmics en literatura. El creuament d’historietes, el veïnatge de les vinyetes, els mons alternatius, la transposició de personatges, els creuaments de ficcions, jugar amb la realitat, la re-iniciació de sèries, l’oportunitat de posar a l’artista al centre, i en definitiva, el còmic com a mitjà ideal perquè l’autor faci i desfaci com vulgui i quan vulgui, és del que tracta Raúl Minchinela en el seu intrèpid i meticulós capítol, on es suggereix que per aquests motius, el còmic ha evolucionat i és el que és avui en dia. Daniel Ausente fa memòria i ens fa retrocedir als temps de Bruguera per crear un relat històric del còmic a Espanya, que ofereix moments més que brillants per assolir una visió de com va anar la pel·lícula al país i de quina ha estat l’evolució, amb atenció especial per Carlos Giménez. I arribem al còmic-assaig de Mireia Pérez i Max, on xoquen la vocació d’autor alliberat de la primera i la lluita del segon per alliberar-se que no tenia el còmic abans, creant una peculiaritat en forma d’historieta, que, pensant-ho bé, no podia faltar en una obra com aquesta. El cyberpunk, El Víbora, el gore, Miguel Ángel Martín, les estratificacions entre el que es considera avançat i desenvolupat… Eloy Fernández Porta i les seves coses, en un assaig on segueix la línia d’autocomplaença highbrow que ens té acostumats, en un assaig mil·limètricament estructurat i radicalment sonor. Jordi Costa ens apropa a la pornografia i sordidesa del cinema, fins arribar a la figura de Shintaro Kago, a través del qual reflexiona pel gust, la tradició, l’atracció i la morbositat que provoca en l’ésser humà el que no es pot veure a simple vista i que ens empeny a trobar una visió completa, és a dir, humana, literal i figurada: la reflexió final, ‘el cadàver s’està rient de tots nosaltres’, té la seva gràcia, i tota la intenció. Óscar Palmer s’atreveix amb el gènere negre i el còmic, enumerant alguns dels millors títols, apropant-nos amb una visió ben diàfana, i introduint-se també a les adaptacions a la pantalla gran i en sèrie, analitzant quan i perquè s’encerta, i opinant finalment, raonat amb detall, que el còmic ha de seguir explorant altres medis, incloent els de la gran indústria. Còmics, política, populisme, propaganda… Pepo Pérez, partint de Holy Terror de Frank Miller, posa sobre la taula les influències polítiques del còmic nord-americà, en un estudi profund i llarg, 50 pàgines, que segurament, d’entrada, serà el que més enganxarà per temàtica i interrogants que planteja… i també parla de Joe Sacco, evidentment. L’assaig més complex, acadèmic i exigent és el de Fernando Castro Flórez. És un text filosòfic que es complementa perfectament amb el de Pepo Pérez, on la violència, la seguretat de la societat, el nihilisme, el fet de que en la nostra economia mimètic-ficcional sembli ser que el més important és manipular les pulsions i les emociones de la societat per crear així models de comportament intentant difondre’ls per tal de que es repeteixin i aconseguir l’anhelat control i poder sobre les masses. Amb referències constants a Watchmen, a la realitat que vivim, amb nombroses notes al peu, Castro Flórez posa tots els ingredients per obrir-nos els ulls a tots sobre la grandesa del còmic, sobre el moment que viu… i per si encara li calia a algú, sobre el món en el que vivim. Ah, i per últim, tenim la profunda i incisiva entrevista que realitza Alberto García Marcos a Emmanuel Guibert, nom clau de la nouvelle BD, enllaçant el treball del grup, el seu vincle amb el periodisme gràfic, altres influències i com el conjunt de la seva activitat i la d’altres ha afectat en el còmic contemporani.
Supercómic. Mutaciones de la novela gráfica contemporánea (Errata Naturae, 2013) pretén compensar amb tota la intenció i criteri la manca de texts teòrics dedicats al còmic i publicats en algun dels nostres idiomes, oferint un recull d’assajos que representen un autèntic regal per tots els amants del còmic i per tots els que tinguin la necessitat de debatre i reflexionar sobre un art que com qualsevol altre no és en sí genuïnament un art però en la que hi trobem autors que la converteixen en l’art més potent, lliure i motivant dels nostres temps.
A veces nos olvidamos de que las obras y los fenómenos culturales no se entienden a simple vista, sino que siempre van acompañados de un discurso que es el que nos ayuda a entenderlos… El cómic no se puede entender como objeto artístico si no tiene discursos en torno a él que lo expliquen. Y al mismo tiempo, esos discursos generan nuevos planteamientos en la práctica del arte. El cómic ha vivido de espaldas a esta dinámica, pero está entrando en un periodo en que articularse y debatir empieza a ser necesario. Paraula de Santiago García.
Other Articles
Smiley, una història d’amor
