Olivier Assayas tenia un deute pendent amb el maig del 68. A L’eau froide, el seu film de 1994, mateix any de la mort de Guy Debord, ens presentava a dos joves desencantats amb el sistema que fugen de casa que acabaven a una comuna al sud de França: els fets sí eren prou explícits, ara bé, l’esperit de l’època no quedava ben representada. Li va quedar una espina clavada. El director de Clean necessitava plasmar els seus anys d’adolescència, uns anys tenyits per una suposada revolució que semblava que arribaria però que mai ha arribat. El 2002 va escriure una petita autobiografia, Une adolescence dans l’après-Mai: lettre à Alice Debord, on explica com varen ser els seus anys d’aprenentatge i el seu sentiment durant els anys en els que el director de cinema més independent de França (amb permís de la seva actual parella, Mia Hansen-Love) ni s’olorava que seria un autor amb un punt de vista i una manera de narrar tan particulars com vinculats a les ja conegudes pels seus referents, entre d’altres, els grans noms de la cinematografia del seu país. Después de mayo (Après Mai) neix arran del llibre de memòries, de la necessitat de recuperar l’esperit d’uns anys sovint mitificats i que Assayas s’ocupa des del primer moment de desmentir tal transcendència nostàlgica i romàntica, creant un exercici massa lleuger i amb evidents apunts autobiogràfics envers un dies en els que joves com ell van creure’s capaços de canviar-ho tot.
De dinàmica narrativa i efectiva fotografia, en ambdós casos similar a Carlos, Assayas es posa a la pell de Gilles (Clement Metayer), un estudiant contradictori, inquiet i inconformista, qui, juntament amb el seu grup d’amics, estudiants pre-universitaris amb cabòries i conviccions artístiques i polítiques, s’enfronten a la seva manera (fanzines, pamflets, pintades,…) a una societat mercantilista i capitalista en constant evolució i canvi, adjectius que permetien i potser permeten pensar que la revolució social és possible. L’enfrontament entre postulats comunistes i anarquistes i el xoc entre artistes i activistes que es varen conèixer durant els anys posteriors al maig del 68 donen peu a una sèrie de conflictes tan importants com els amorosos, familiars i vitals en els que es veuen envoltats uns personatges directament emparentats amb els Soñadores de Bertolucci i Los amantes regulares de Garrel. Situada el 1971, a Después de mayo s’intenta parlar de tot el que passava llavors. Des de el debat plantejat per Vertov i Godard (¿Havien de ser les formes també revolucionàries o només el fons? ¿Practicar fórmules acadèmiques de narració significava ser un director burgès?), a la participació dels estudiants a les manifestacions obreres, la preocupació per fer-se grans i assolir responsabilitats i la por a prendre decisions, passant per les diferents ideologies d’esquerra i arribant a les idees hippies d’amor, sexe, drogues i psicodèlia (gran BSO amb Syd Barrett, Nick Drake, Captain Beefheart and His Magi Band, Kevin Ayers i altres). L’estructura episòdica, la superficialitat de les situacions i dels personatges, nens llegits, mimats i protegits per pares burgesos ben situats, la poca credibilitat dels actors a l’hora d’explicar la seva lluita i la poca o nul·la efectivitat del conjunt amb l’excepció de l’esmentada banda sonora i alguna seqüència on l’autor d’Irma Vep demostra del què és capaç, resulten pilars defectuosos sobre els que se sustenta una proposta tan atractiva i enlluernadora en forma com buida i banal en fons. La vàlua de Después de mayo, es dilueix a través d’uns personatges increïbles (impossibles de creure) que s’esborren a base de situacions infantils i de diàlegs inconsistents.
Assayas projecta el seu jo a la pantalla amb una benevolència excessiva que no es veu beneficiada per l’agradable intenció de restar transcendència i importància als seus anys com a activista polític. Ell va apostar pel cinema, i són ja uns quants els títols amb els que ens ha fet gaudir i situar-lo a la nostra llista de directors contemporanis favorits. Ara bé, Godard també va apostar pel cinema, i va ser capaç de rodar La chinoise un any abans dels fets de maig del 68, sent un dels films de batalla i transgressió política de referència constants. En canvi, Assayas treu fusta als seus anys rebels, i és del tot respectable; no obstant, el film se’n ressent massa, esdevenint poc més que la verídica història d’un noi que va aparcar la rebel·lió social per introduir-se al món del cinema gràcies als contactes del seu pare.