Caníbal, de Manuel Martín Cuenca

“El mal és vulgar i sempre humà i dorm al nostre llit i menja a la nostra taula”

Wystan Hugh Auden

En el cartell de la pel.lícula resa el subtítol “Una historia de amor”. D’aquesta manera tan eloqüent es presenta la darrera obra del director andalús, Manuel Martín Cuenca. Un retrat sobri sobre la maldat i l’amor, sobre les nostres pors interiors, el que sentim i ocultem. Una mirada quotidiana a la vida aparentment senzilla i corrent de Carlos, un home que viu sol i és sastre de professió, però assassí i caníbal de condició. El director construeix un relat fred, allunyat de l’empatia emocional que caracteritza la típica producció sobre assassins, a través de l’austeritat, de la invisibilitat de l’espai, amb una atmosfera inquietant, amb miralls que miren i ens miren, utilitzant comptades localitzacions (sastreria, un parell de llars i una cabanya a la muntanya), recolzat amb uns personatges que es miren i s’observen, que parlen poc i callen més. A nivell formal, la càmera és un personatge més, adoptant una posició d’espectador, de voyeur, mirar sense intervenir en el que succeeix, tot plegat recolzada amb clarobscurs que defineixen amb tota claredat les intencions de cada personatge i reforça amb molta simplesa tot el que no es veu ni es narra, però que hi és d’una manera subterrània. Carlos és un ésser solitari, profundament catòlic, un vampir del nostre temps, que té molts punts de connexió amb la situació actual de crisi que vivim, una ànima malvada assedegat de sang, amb plena consciència dels seus actes, però sense cap sentiment de culpa i remordiment. La seva existència es veu ininterrompuda amb l’aparició a la seva vida de Nina, una jove romanera que busca a la seva germana desapareguda. Des de el primer instant, Carlos se sent atret per la bellesa de la jove, cada cop més s’anirà convertint en una part essencial a la seva vida. La part emocional del monstre despertarà hipnotitzat pel rostre de Nina; els rostres omplen tots els espais plens d’ombres i silenci per on es mouen aquestes ànimes perdudes i sense consol. Un exercici de film noir, que neix de la tradició negra d’aquest país, que camina entre aquell cinema espanyol de qualitat que ens mostrava la realitat latent d’un país obscur, creient i molt gris, de Calle Mayor, passant per La tía Tula, fins a El extraño viaje, i alguns elements del cinema de Francisco Regueiro, especialment Amador, només per citar algunes d’aquelles obres que retrataven ciutats de províncies, llocs on no passava res, on les coses s’amagaven, on tothom callava, on el temps semblava que havia passat de llarg, on les coses que ocorrien ningú els hi donava cap importància, on la gent existeix, però alhora cap semblava viure del tot. També té moltes afinitats amb Las horas del dia, de Jamie Rosales i Yo, de Rafa Cortés, i amb un cert tipus d’obsessions del cinema de Buñuel i Chabrol, sense oblidar-nos de Hitchcock i Vértigo. Gran treball dels intèrprets, en especial la magnífica composició de l’actor Antonio de la Torre, la seva capacitat per donar veracitat a Carlos, el converteix en un dels actors més importants del panorama contemporani. Caníbal es una mostra més del talent dels autors espanyols que malgrat totes les dificultats que els imposen des del govern conservador, continuen lluitant per oferir un cinema de qualitat que explora amb molta saviesa certes ambigüitats de la condició i naturalesa humanes amb un gran criteri i seriositat. Vull acabar amb unes paraules de Jean Genet citades pel director: “El beso es la forma de la primitiva ansia de morder, incluso de devorar…”