Des de fa quatre anys, Grècia viu al fons pou de l’Europa de la crisi. Ni Itàlia, ni Irlanda, ni Espanya, també al pou, presenten les dades que presenten els pares de la civilització: un terç de la població viu en situació de pobresa. retallades per aquí i per allà, Salaris caient en picat, impostos que escalen, Grècia va viure el seu darrer moment de plenitud al 2004, amb l’Eurocopa i sobretot amb les Olimpíades, amb les que es prometia el de sempre però a la llarga el que ha servit és per tornar a posar en evidència una classe política que per més inri va apostar per la mà dura amb els periodistes que s’atrevien a desemmascarar la seva cara dura. com va ser el cas de Costas Vaxevanis, empresonat per publicar una llista de defraudadors fiscals. El cas va servir perquè els companys d’ofici de Vaxevanis consideressin que era el moment per dignificar la seva professió, com havien fet altre vegades. Costas Lapavitsas, professor de la Universitat de Londres SOAS (School of Oriental and African Studies), és un exemple. Els seus estudis i investigacions envers la crisi ha donat lloc al llibre Crisis en la Eurozona (Capitán Swing, 2013), obra que coordina i que traça un mapa econòmic i polític d’un context que vivim i viurem, sembla ser, durant una temporada llarga, per obra i servei d’unes directrius sociopolítiques ben clares:
“Esto nos lleva al punto final pero probablemente también el más crucial del material recopilado en este volumen: no satisfechos con ofrecer un análisis pionero de las particularidades de la crisis capitalista dentro de la eurozona, Lapavitsas y sus colaboradores del RMF fueron un paso más allá, proporcionando el guión de una estrategia alternativa. Este resumen comienza con el impago de la deuda soberana… y se amplía a una salida unilateral del euro por parte de los países que no puedan evitar el impago, lo que les permitiría recuperar el control de una parte de su soberanía nacional y escapar del cataclismo de la devaluación interna impuesta por las terapias de choque diseñadas por la UE.” Aquesta és la introducció Stathis Kouvelakis, professor de teoria política i filosofia, que serveix per situar-nos en un assaig que cal mastegar i digerir amb paciència i reflexió. Entre el 2010 i el 2011, es van publicar tres articles: Empobreciéndote a ti y a tu vecino, La eurozona entre la austeridad y el impago i ¿Ruptura? Una drástica salida de la crisis de la Eurozona. Crisis en la Eurozona és una versió revisada d’aquests. Cadascun dels articles aprofundeix en el debat envers problemes i solucions plantejats per ideòlegs i economistes que difereixen de l’estatus quo actual. L’explicació de perquè les retallades són encara més perjudicials per la societat, la tramposa idea de l’austeritat com engany fàcil de digerir per la societat i la possible sortida de l’euro són els eixos a través dels quals giren tres articles que han de servir per comprendre una mica més la manca d’empatia, sensibilitat i consciència social dels dirigents, grecs, espanyols i de tota Europa.
El capitalisme i l’economia de mercat marca unes pautes i unes directrius, les quals, un cop arriben les crisis cícliques, posa de manifest si existeix o no voluntat humana i política per evitar situacions de pressió social insostenible com la que viu Grècia. Actualment, el que s’ha vist és que som esclaus del sistema i dels diners. “La Unión Económica y Monetaria representa un fracaso histórico gigantesco, que se ha intentado mantener asumiendo enormes costes sociales durante los tres últimos años… hay que tomar el control de la banca y los flujos de capital, lo que es perfectamente posible porque la propia UE lo hizo en el caso de Chipre”. En canvi, què estan fent: retallar, retallar, retallar, i oblidar-se d’invertir en educació, cultura i formació professional voluntària per tal de que la gent pugui tenir no només un futur digne, sinó també lliurement escollit. Perquè no potencien el creixement personal, intel·lectual i vital, en lloc de seguir retallant? Perquè no hi ha hagut canvis després del crack? Les respostes les sabem totes i les conseqüències les patim gairebé tots.
Other Articles
El lobo de Wall Street, de Martin Scorsese
