“Podem fer molt més per canviar les coses”, La Virgueria

A partir del 23 d’abril i fins a l’onze de maig, la Sala Beckett acollirà El pes del plom, la darrera creació de la companyia teatral La Virgueria nascuda el 2009 amb un clar objectiu: fer del teatre l’altaveu de les seves reivindicacions per a contribuir a fer d’aquest món un lloc més bonic on viure.

El pes del plom, d’Aleix Fauró i Isis Martín, és un thriller sobre la indústria de l’armament que ha comptat amb l’assessorament de la Fundació Justícia i Pau, FundiPau i l’ICIP. A BCNCultura.cat hem tingut l’oportunitat de parlar-ne amb els seus autors.

D’on va sorgir la idea de parlar sobre l’armament damunt d’un escenari?

Del dubte i de la necessiat de saber més. De les ganes d’endinsar-nos en un món desconegut que intuíem no ens agradaria gaire. Ens preguntàvem qui sortia guanyant, qui feia negoci amb la guerra i amb l’ús de les armes en general.

El negoci de les armes és realment un negoci? 

I tant! És un gran negoci amb molt pocs beneficiats, com la majoria de grans negocis. Les armes i el concepte de “defensa” estan lligats a la base més elemental del capitalisme i de la propietat privada. Si fas un cop d’ull a totes les empreses implicades en aquest negoci, te n’adones que són les mateixes que controlen la banca, les energies, les farmacèutiques…

Algú dirà que la empesa militar dóna molts llocs de treball, però només suposa al voltant d’1% del PIB, mentre que la cultura representa un 4%.

Hi ha hagut obres anteriors sobre aquesta temàtica o El Pes del Plom n’és la primera?

Sí, per suposat. Sense anar gaire lluny, l’any passat el Teatre Lliure va programar “Dispara / agafa el tresor / repeteix”; fa tres anys es va fer “Una de guerra”, de l’Alex Mañas, dirigida per l’Isak Férriz que avui és un dels protagonistes de “El pes del plom”. I la companyia Almaradas va muntar “El soroll dels ossos quan cauen”, una història sobre nens soldats. Potser la diferència és que nosaltres ens hem centrat en la indústria armamentística en la recerca de l’origen de tant dolor.

Entenem que per a aprofundir sobre el món de les armes, el procés de creació ha hagut de passar per una etapa d’investigació i recerca. Com us heu documentat?

Vam començar amb aquesta història fa gairebé dos anys, quan vam acabar la nostra darrera autoria, 180º de cel. Des de llavors ens hem reunit amb el Xavier Alcalde, de l’Institut Català Internacional per la Pau; amb el Jordi Armadans de FundiPau o amb el Pere Ortega del JM Delàs (Justícia i Pau), per citar-ne alguns. I hem llegit informes sobre la compra-venta d’armes, sobre tràfic, sobre els nens soldats, sobre el volum de negoci que suposa aquí i allà, sobre la implicació de la banca i la complicitat dels governs d’arreu… i hem vist documentals, pel·lícules… Hem estat força entretinguts, la veritat.

Què heu descobert durant aquest temps i què no us hagués agradat saber? 

Ens hem trobat amb una realitat encara més dura del que podíem imaginar. Te n’adones de com n’estàs d’aprop de tot plegat i de com les vides humanes no valen una merda per molta de la gent que mana a casa nostra i a la resta del planeta. Així de clar.  Hi ha vides que valen més que altres, i la violència armada està molt integrada en la societat, per molts canals i de moltes maneres. No ens ha agradat saber els números de la barbàrie, tot i que, d’altra banda, ens agrada saber-ho tot i per això ho volem explicar a quanta més gent millor. El que ens agradaria és que, potser a través d’aquest coneixament, la realitat que envolta aquesta indústria de la mort canvii i ens adonem que podem fer molt més per canviar les coses.

El bombardeig de notícies bèl·liques al que és sotmès l’espectador és constant. Creieu que ens hem tornat indiferents al que representa la guerra o les armes?

Indiferents segurament no, però ens hem acostumat a conviure amb les imatges de guerra i l’arma s’ha convertit, sobretot després de la caiguda del mur de Berlín (i ja ha plogut molt des de llavors), en quelcom quotidià, gràcies a les notícies, les pel·lícules, etc. Els més petits tenen al seu abast un munt de joguines bèl·liques, jocs d’ordinador, dibuixos i pel·lícules. Tot això fa que ens creguem que per l’ésser huma la violència és el principal mètode de resoldre conflictes.

Som realment conscients de com ens afecta el complex militar-armamentístic?

No. Ni de bon tros. Sobretot perquè som profundament egoistes i no entenem com a nostres els problemes que passen a més de 100km de casa… encara que es generin al polígon industrial del costat de la nostra ciutat. Sense anar més lluny, no sabem que a Catalunya existeixen fàbriques d’armament, encara que només siguin components. No sabem com el nostre consum diari influeix en les inversions en armament. Creiem que, si aquesta informació estigués més present als mitjans (perquè està accessible, però no present), la gent actuaria en conseqüència.

Què preteneu amb El Pes del Plom?

Primer de tot, explicar una història i fer viatjar a l’espectador. Fer el que ens agrada, que és explicar el mateix tipus d’història que ens agrada anar a veure. Parlar de les relacions, de les coses que ens passen a nosaltres, les que ens preocupen i ens inquieten. Després, des de La Virgueria entenem el teatre com un art a través del qual poder expressar opinions i donar visibilitat a certs temes que no sempre ens atrevim a tractar. El Pes del Plom és una història humana que explica una realitat que tan de bo no ho fos.

Comenteu que l’obra és un thriller poètic. En quin sentit?

Quasi sense adonar-nos havíem construït un text que contenia molts elements del gènere cinematogràfic del thriller en tant que és una trama enrabassada, amb flashbacks i personatges misteriosos  i una sensació de tensió creixent. I que, tot i aquests elements, no ha perdut ni un bri de la poesia que caracteritza els nostres textos, carregats d’imatges i emocions.

Quin és el denominador comú de les obres de La Virgueria?

Un text poètic sobre una temàtica complicada que es porta a escena tenint en compte l’espai, el moviment, la música i les imatges com a el·lements imprescindibles per explicar una història que ajudi a l’espectador a desenvolupar la seva imaginació tan lluny com sigui possible. Fent-nos pròpia una frase del Pablo Ley a Paisaje sin casas, La Virgueria intenta anar “tan lejos como den de si los sueños”.

Teniu algun projecte nou entre mans?

I tant! Uns quants! Te’n direm de moment el proper, que és Arbres. És un text preciós escrit pel Marc Artigau, amb qui teníem moltes ganes de començar a treballar. Esperem poder donar-vos-en notícies ben aviat!