Només els autors sobreviuen

El cineasta és un artista o un artesà? Ens podríem posar d’acord si optem per qualsevol de les dues opcions; inclús alguns ens diran que el cineasta és ambdues coses. Els més mercantilistes farien seva la irònica reflexió de Hitchcock, que afirmava que per ell el cine consistia en omplir la sala. Aquesta reflexió s’allunya del que pensava Resnais, qui entenia el cinema com l’expressió artística capaç de plasmar la vida i les sorpreses que aquesta ens presenta. Visconti, en canvi, ho tenia clar: el cineasta era un artesà, mai un artista. El cineasta capta les incerteses de la vida, les emocions, investiga sobre el que sentim, el que som, penetra en les nostres responsabilitats, intenta entendre el sentit de tot plegat, o almenys això era el que movia a Casavettes i a Godard a fer pel·lícules. El cineasta francès considerava que la fotografia era la veritat, i per tant, el cinema, oferia 24 veritats per segon. Ara bé, ell entenia que el cinema es situava entre la vida i l’art. I aquí ens quedarem, on queda el cinema realment? Respectant a Godard i la seva opinió, el cinema, finalment, queda on el director pretén. I és, a partir del director i les seves intencions, la seva mirada, la seva actitud davant de la indústria, que ens trobarem autors, artesans o venedors de xurros.

Jim Jarmusch i James Gray són dos dels autors imperdibles dins del panorama cinematogràfic actual. Cineastes i artesans, picapedrers de la indústria, els seus estils, diametralment oposats, neixen d’una vocació d’autor i d’una intencionalitat formal allunyades de les fórmules d’èxit massiu. El primer, més veterà, és una de les veu pròpies del setè art des dels seus inicis, ja fa més de tres dècades. Els seus retrats de l’altre Amèrica, a través d’un cinema sobri filmat amb una càmera estàtica que ens presenta uns personatges amb poques ganes de parlar per parlar que transiten en ciutats fantasmes. Minimalista i auster, si algú representa el cinema independent, és ell, cineasta que podríem situar al capdavant d’una llista de noms que varen aconseguir fer-se un lloc fora dels blockbusters típics dels vuitanta, productes cinematogràfics que varen donar peu a una especialització dins de la indústria que va permetre crear un espai a part per autors com ell. Després de tocar tot tipus de personatges marginals i outsiders, només li quedava fer una pel·li de vampirs. Only Lovers Left Alive és el seu darrer film, on retrata l’amor des del punt de vista de la immortalitat. Adam (Tom Hiddleston) i Eve (Tilda Swinton) són dos vampirs que des del moment en el que apareixen en pantalla passen a formar part de l’univers Jarmusch. Després de films certament irregulars, Jarmusch recupera el pols narratiu a través d’una pel·lícula que beu d’una interpretació magnífica dels seus protagonistes, a qui cal afegir a Ava (Mia Wasikowska) en el paper de cunyada impertinent i odiosa però irresistible. Humor àcid, elitisme intel·lectual auto-paròdic, un delicatessen de banda sonora  i la fotografia de Yorick Le Saux són els altres ingredients per crear l’atmosfera idònia a la millor història de vampirs des de la sueca Déjame entrar (Låt den rätte komma in). I si a Jarmush el veiem com el que és, el més independent dels indies, a James Gray l’hem de situar entre Douglas Sirk i Martin Scorsese, com el més clàssic dels contemporanis. El Sueño de Ellis, el darrer film de Gray, és la història de sempre de l’immigrant putejat. Ara bé, la càmera i el punt de vista de l’autor del director de Queens, i també, Marion Cotillard, fan de la pel·lícula molt més que un exercici més sobre l’Amèrica d’aquella època. El magnífic treball de Chris Spelman, amb una fotografia que recorda el color que va aconseguir Gordon Willis per retratar aquells anys a El Padrino II o a La Rosa Púrpura del Cairo, és la paret mestre en la que se sustenta un relat commovedor però cru, on el personatge de Cotillard acaba per devorar la mateixa història de dolor i esperança creada pel propi Gray i el seu col·lega Ric Menello. Els personatges de Joaquim Phoenix i Jeremy Renner es veuen desenfocats per la força interpretativa de l’actriu francesa, en un paper memorable, un altre, de l’actriu francesa. Gray es reinventa, signant una pel·lícula desbordada de classicisme formal i temàtic, però, mantenint l’essència del seu cinema. Dos pel·lícules ben diferents, però a la vegada, tan semblants, que obliguen a reflexionar sobre la importància dels autors en una indústria és el que és gràcies a ells, però, que s’entesta en maltractar-los en favor dels productes de crispetes, destinats a ser oblidats al minut següent de sortir de la cartellera sinó abans.

Que tenen en comú el cinema de Jarmusch i Gray? La seva voluntat de crear històries que emocionin, des de l’artesania i l’autoria que els atorga un punt de vista determinat. Només calen cinc segons per identificar el seu cinema. Autors i artesans del setè art, ofereixen una manera de filmar pròpia a través d’uns referents literaris i cinematogràfics. S’apropien d’aquests per oferir retrats, històries, amb una mirada particular i personal. Un, l’iconoclasta Jarmusch, amb un peu al cinema d’Ozu i Naruse, un altre a la Nouvelle Vague, una mà al de Fuller i Ray i l’altra al de la innovació narrativa i artesanal que més el colpegi en el seu moment, com fa anys li va passar amb el tàndem Wong Kar-Wai i Doyle. L’altre, James Gray, el cineasta clàssic per antonomàsia, qui ha nascut massa tard per fortuna nostra. Des de la paciència i l’elaboració lenta, el cinema, vist des de l’artesania i que em perdoni Visconti, des de l’art, no es pot entendre sense les pel·lícules de directors com ells o com els citats. El cinema és gran per Fellini, per Kubrick, per Malle, per Kurosawa, per Kieslowski, per Dreyer; el cinema és gran pels autors. Perquè, això pretenen: fer un cinema que perduri, d’un cinema que es consideri una excepció creativa audiovisual. Els autors perduren i perduraran, així com el seu cinema. El setè art està a les seves mans, perquè només els autors sobreviuen i només els autors fan que el cinema sobrevisqui.