Por cuatro duros. Cómo (no) apañárselas en Estados Unidos

Tot i que no vivim la millor època per dir-ho, la realitat és que si tenim una feina poc motivant, anar a treballar cada dia és complicat. I si és un curro mal pagat, el problema és multiplica. Estar-se tot el dia fora de casa aguantant diluvis d’inconvenients i inconveniències per quatre duros no pot agradar a ningú, i més tenint en compte que la feina serà dura i poc agraïda, i a sobre, no ens permetrà pagar-nos les necessitats bàsiques. L’activista Barbara Ehrenreich va plantejar-se més o menys això amb una sèrie de preguntes ben senzilles: com sobreviu la gent que cobra menys de vuit dòlars l’hora si amb això no tenen ni per pagar-se una habitació? i què passa amb les famílies monoparentals? En definitiva, com viu la gent que treballa tot el dia i no arriba a final de mes? El resultat és Por cuatro duros. Cómo (no) apañárselas en Estados Unidos de Barbara Ehrenreich, magnífic relat que construeix a través de la seva experiència al país de les barres i les estrelles treballant en les anomenades feines no qualificades. El llibre esdevé una obra sensacional i ben explícita per entendre quin és el dia a dia de milions de persones que treballen gairebé per res. Ehrenreich, durant 1998 i 1999, va decidir exercir de cambrera, empleada domèstica i dependenta a diferents punts del país, a Florida, Maine i Minnesota, respectivament, treballant dia i nit, i escrivint sobre el que vivia i veia.

Condiciones de feina de merda, preu per hora insultant, falses promeses mai complertes, dificultats per conciliar la feina amb la vida, torns interminables de feina, poca o nul·la gratificació davant de la feina ben feta, … les feines mal remunerades generalment van carregades de males notícies. Un se’n fa creus del que arriba a viure i a veure l’autora. Humiliacions, assetjaments, situacions inversemblants, tot i així, ella sabia que algun dia tot s’acabaria i tornaria a la seva vida normal, detall que l’ajudava a continuar endavant. I no ens podem oblidar que és blanca i anglosaxona, aspectes que, lamentablement, faciliten les coses, com ja ens podem imaginar. Tot i que hi ha algun que altre tòpic, que fins i tot es pot arribar a pensar que la història pot tenir algun gram de palla i/o ficció de més, el llibre és una contundent panoràmica del que es cou a les feines mal remunerades dels EUA. El millor de tot arriba al final, amb les conclusions, que les inicia amb una declaració d’intencions ben explícita: no hi ha feines no qualificades, totes ho són. Tots els curros tenen el seu intríngulis, i més si el sou és de 7 dòlars l’hora; menysprear la feina d’una caixera de súper o qualsevol altra és sinònim d’imbècil i de no adonar-se de què va la pel·lícula. L’assagista i activista social i autora del llibre ho té clar: algun dia els treballadors mal pagats diran prou i exigiran que se’ls pagui com es mereixen.

El llibre és una punyent crònica en primera persona del que vivien el 2001 (any de la publicació del llibre) el 30 % dels treballadors nord-americans, segons dades de l’època. L’autor mostra el que viuen milions de persones oblidades, menyspreades, a qui se’ls hi en va la salut per l’excés d’hores treballades, per caure en el menjar ràpid de baixa qualitat per manca de diners i de temps per anar a comprar i cuinar-se. Gent sense futur, sense premi, sense descans, sense somnis, sense drets bàsics. Por cuatro duros. Cómo (no) apañárselas en Estados Unidos (Capitán Swing, 2014) de Barbara Ehrenreich, és una nova mostra de que el sistema és un incansable devorador de persones. Èxit de vendes en el seu moment als EUA, va apropar una realitat desconeguda per les classes mitges i altes del país que viuen una altra realitat: una feina mal remunerada i tot el que comporta també és esclavitud.