Ho has aconseguit, Ramón. Has aconseguit entregar l’assaig que volíem llegir els que vàrem viure els noranta amb la intensitat i passió que requerien, musicalment parlant, lògicament. L’orgànic i multi-vitamínic assaig que rep títol Música Alternativa. Auge y Caída (1990-2014) és el llibre que buscàvem i no trobàvem a les llibreries tots aquells que vàrem descobrir la música a base de patejar-nos botigues de vinils, gravar-nos cintes de k7 amb cd’s d’amics o amb mítics programes mítics de ràdio. Amb l’actitud dels enyorats fanzines de l’època i un fons musical inabastable, l’autor dedicat 5 anys de la seva vida per entregar un anàrquic, orgànic, amè i addictiu resum-homenatge a la música que li ha donat la vida.
L’origen és Nirvana. Ells són el gairebé tot que va canviar la indústria. I així ho entén també en Ramón. Abans estan els Pixies, els Melvins, Mudhoney, Sonic Youth, sí. Però Nevermind va incendiar-ho tot. I ell ens ho explica, amb el temps i paraules que es necessiten per entendre perquè Nirvana va ser tan importants. Varen ser el punt i a part per una indústria que va absorbir el punk dels noranta, cremant-lo a base de còpies horribles com Bush o Creed. I què dir de la moda. Doncs com els tattos i les barbes avui en dia, que tot déu en porta perquè sí. Doncs el mateix va passar amb les grenyes i les camises de quadres en el seu moment. Ara bé, el llibre no va d’això. L’autor es capbussa en els noranta més indies, els del grunge abans de ser la moda que va matar l’ídol, els del trip hop, el post-rock, el shoegaze de guitarres, el noise, l’straight edge, els fanzines, les riot grrrl, de les Ïlles Britàniques als EUA, d’Escandinàvia a Espanya, d’Slayer a Sonic Youth, dels Afghan Whigs a Today is The Day, d’ Ian MacKaye a Elliott Smith. El paladar d’en Ramón és exigent i eclèctic. El seu incondicional amor per Nirvana, Fugazi, Team Dresch i Huggy Bear és paral·lel al que sent per Gojira, Antony & The Johnsons i The Magnetic Fields. Paral·lel, que no similar. El que queda ben clar és que el que més li agrada és la música creada des de les entranyes, des de l’autenticitat i urgència que ha de crear cançons per expressar sentiments, mala bava i honestedat emocional. I ho heu endivinat: ni Arcade Fire, ni Jack White ni U2 no tenen cabuda.
El llibre és un assaig NO acadèmic de música; un immediat i exhaustiu repàs a la indústria de la música i el que l’envolta. El treball d’en Ramón és extraordinari. És un escriptor que beu de l’essència de la música que li agrada: apassionat, intens, D.I.Y total, fet a si mateix. Immediat i transparent, no us espereu una obra a l’estil Alex Ross o de Tim Blanning. És un llibre parit des del cor i des de la nostàlgia, des de la sòlida base musical d’un autor que respira amor per la música des de la primera paraula del llibre. Grups, cançons, documentals, discogràfiques, botigues de discos, pel·lícules, còmics, directors, músics, productors, gent del mundillo, …
Tot, collons, trobaràs tot el que necessites per revisar gairebé 25 anys de música. Els meravellosos i irrepetibles anys que van del 91 al 99, els anys posteriors, creïbles fins que la inèrcia es corromp i es podreix fins a arribar a uns darrers anys en què ens volen vendre la moto i només cola pels més ingenus. Sorollós, enèrgic, intens, entretingut, elèctric, desafiant, imperfecte, urgent, abrasiu, com el rock ‘n’ roll que defenses, Música Alternativa. Auge y Caída (1990-2014) és el relat que es mereixien aquells meravellosos anys.