Woody Allen adapta lliurement la novel·la del seu adorat Dostoievski, com ja va fer amb la magnífica Match Point. Aquesta vegada, el novaiorquès fa un gir més a la idea original de l’escriptor rus. Si aquest convertia a Raskólnikov en un criminal per mostrar l’ordre moral subjacent de l’univers que permetia capturar i jutjar el protagonista de Crim i càstig per assassinat, Allen denuncia que aquest ordre no existeix, i que per tant el cinisme, descreença amb la qual ell entén el món. Per enèsima vegada, Allen suggereix que Déu no existeix, que la moral i l’ètica estan en mans únicament de l’ésser humà. Irrational man, el darrer film que va produir Jack Rollins abans de la seva mort el juny d’aquest any, ens pregunta directament, sense embuts: no teniu por de viure en un món regit exclusivament per les lleis i forces d’ordre terrenal, és a dir, per l’home?
Un professor de filosofia amargat, Abe Lucas (Joaquin Phoenix), aterra a una petita ciutat-campus amb fama d’intel·lectual passat de voltes i a la vegada respectat i admirat per la comunitat de pensadors del país. La veneració que senten els seus alumnes des del primer moment el converteixen en l’individu més desitjat de la universitat. L’excel·lent alumna Jill Pollard (Emma Stone), no pot evitar-ho, i cau rendida als seus peus des de la primera conversa que mantenen per un treball que Abe, el seu professor, encarrega a la classe. A partir d’aquest moment, la relació d’Abe i Jill durà el pes de la trama juntament amb les crisis existencials contínues d’Abe. Nosaltres, els espectadors, serem els psicòlegs i psiquiatres d’Abe, per més tard convertir-nos en fiscals i jutges del cas que donarà un tomb a la trama i amb el que Allen ens preguntarà com és possible que es cregui en Déu si el món s’ha convertit en territori idoni per fer del mal el camí cap al triomf i la justícia. Com és costum, Allen recorre a la tragèdia clàssica per desenvolupar una línia argumental que condueix als preceptes de Dostoievski sobre la possibilitat de considerar-se moralment superior als altres, i si aquesta suposada superioritat moral ens dóna dret a matar. Abe s’obsessiona amb aquesta idea, com la via per fugir de l’ espiral de negativitat i d’autodestrucció en què es troba. Matar a un ésser humà de dubtosa moralitat és el camí per començar de zero. El sentit de l’humor d’Allen, capaç de riure’s de les grans preocupacions amb la ironia i genialitat de sempre, així com el notable treball a la fotografia de Darius Khondji i l’excel·lent banda sonora liderada per la magnífica The In Crowd de Ramses Lewis Trio, són els ingredients que arrodoneixen una proposta que combina drama, humor, vida, mort i amor, donen peu a una brillant reflexió envers l’imprevisible i anàrquic món que vivim i la complexitat de la ment humana.
L’essència del cinema clàssic recau en mans de directors com Woody Allen. La responsabilitat de valorar i assaborir l’essència del cinema clàssic recau en els espectadors. De moment, Irrational Man, és la darrera oportunitat per congratular-nos amb una manera d’entendre el cinema i la vida. Gaudim-la, aplaudim-la i celebrem-la fins a la següent.
Instruccions per veure una pel·lícula
L’autobiografia de Malcolm X
