Los amnésicos, de Géraldine Schwarz

Los amnésicos és el primer llibre de Géraldine Schwarz, una obra que tracta sobre l’amnèsia, culpabilitat i la innocència dels que varen viure el nazisme i el procés de recuperació global un cop acabada la Segona Guerra Mundial a Europa. La periodista francoalemanya, guardonada amb el Prix du livre européen, el premi literari de Parlament Europeu, planteja en la seva obra un crític “Què pots i què vols recordar?”. El títol és una advertència envers punt de vista de l’autora, que va créixer prop de París amb una mare francesa i un pare alemany, i que ha treballat a Alemanya durant molts anys com a corresponsal i realitzadora per a mitjans francesos.

Los amnésicos (Tusquests Editores, 2019) va néixer de la preocupació pel populisme i la creixent desconfiança cap a la democràcia, segons confessa l’autora. La democràcia sense memòria no funciona, insisteix. Alterna la gran història europea amb la dels seguidors de la meva pròpia família durant i després de la guerra. Segons Schwarz, sempre pots prendre decisions. Aquesta pregunta és fonamental, diu: “Què faries: adaptar-te, unir-te als alemanys o resistir?”. L’autora considera que el seu avi, Karl Schwarz, podria haver pres diferents camins, però va prendre el més diàfan. Així mateix entén que es fa una política conscient de deixar de fer preguntes difícils, ja que considera que és més senzill presentar una història nacional positiva i no indagar més enllà.

Géraldine Schwarz recorda molt bé el Nadal a la casa dels avis a Mannheim. Sempre hi va haver un agradable ambient alemany de bon menjar, repartint regals i cantant nadales junts. Les celebracions familiars tenien lloc cada any en una gran sala, un espai en el qual ella es va fixar especialment en els mobles pesats i elegants. No va ser fins molt més tard, quan Schwarz va començar a aprofundir en el passat dels seus avis, que va tenir una idea fosca. La taula, les cadires i els armaris, massa grans, no podien sinó provenir d’una família jueva.

El seu avi Karl Schwarz no era un nacionalsocialista convençut, però tenia una targeta de membre de l’NSDAP. El 1938 es va beneficiar de l’expropiació dels negocis jueus per part dels nazis. L’avi Lucien -per part de la seva mare- era un gendarme a la ‘zona lliure’ de França, més coneguda com el règim de Vichy. La implicació indirecta de les dues famílies en la persecució de jueus i combatents de la resistència és un trampolí perquè l’escriptora francoalemanya reflexioni àmpliament sobre la responsabilitat dels Mitläufer, els ‘seguidors’ o els executors passius de la ideologia nazi. El seu llibre és un exercici de confrontació sobre com les persones semblen patir sobtadament una amnèsia col·lectiva quan processen el passat de la guerra.

Los amnésicos és estricte envers la incapacitat de Karl Schwarz per adonar-se que ell també (i els Mitläufer) va ser responsable del desastre que varen patir els jueus. La generació anterior a la guerra semblava haver perdut part de la seva memòria després de 1945. La manca de culpa i la ceguesa deliberada i col·lectiva per part de la ciutadania alemanya varen actuar com a barreres que impedien veure els camins que facilitessin el fet d’assumir qualsevol forma de responsabilitat pels crims nazis. Schwarz atribueix que l’adoració generalitzada d’Adolf Hitler des de la dècada de 1930 en endavant va fer possible la barbàrie nazi. Molts alemanys no podien imaginar que el Führer pogués estar a favor de la persecució dels jueus. Quan Hitler finalment va provocar el col·lapse del règim nazi amb el seu suïcidi, la generació anterior a la guerra es va sentir, en certa manera, lliure de tota culpa.

Géraldine Schwarz no creu en l’afirmació que els alemanys temien reaccionar contra les mesures antisemites del règim per por. De fet, Alemanya era una dictadura de partit, però la gent de fet no estava obligada a unir-se a l’NSDAP (en el seu apogeu, 15 per cent de tots els alemanys hi estaven afiliats). El fet que Karl Schwarz, però, s’unís al partit, potser es va deure a consideracions oportunistes, però segons la seva neta això no ho exonera de cap manera de la corresponsabilitat. A més, va dir, els alemanys encara tenien la llibertat d’expressar la seva desaprovació fins a cert punt. Ella dedueix això de fotos i testimonis en una de les primeres accions de deportació de jueus a Alemanya, més específicament a Mannheim el 22 d’octubre de 1940. Els alemanys van mirar impassibles, alguns van aplaudir, altres van mirar a una altra banda. El terror nazi es va anar construint de mica en mica i constantment provava les reaccions de la gent per avaluar-les i decidir després si anar més enllà. Les persones amb coratge podien, de fet, distanciar-se fins a cert punt del patró d’expectatives àries. Però el truc consistia a romandre fora de radar.

Els passatges sobre la família Schwarz i la cultura de la memòria a Alemanya i França són la part més documentada i intrigant del llibre. Tot i la diferent història bèl·lica, els dos països mostren una clara manca de memòria. Fins i tot Konrad Adenauer, que havia rebutjat obertament al nacionalsocialisme com a alcalde de Colònia abans de la guerra, va minimitzar la responsabilitat dels Mitläufer després de 1945. Així mateix, la cancelleria de llavors va denunciar obertament la desnazificació i reeducació imposada pels aliats. A més, durant el seu regnat diversos funcionaris nazis van poder ocupar el càrrec de ministre o jutge. D’altra banda, era el mateix Adenauer qui creia que les víctimes de la guerra jueves tenien dret a una wiedergutmachung (reparació) moral i material. No obstant això, no passaria fins a la dècada de 1960 abans que la població alemanya realment volgués enfrontar la realitat de l’Holocaust. El segon procés d’Auschwitz (1963-1965) va jugar un paper central en la formació d’una consciència col·lectiva alemanya.

Per descomptat, explica l’autora, l’experiència de la guerra a França no es pot comparar de cap manera amb la d’Alemanya. Però aquí també crida l’atenció la falta de memòria. Després de la guerra, va sorgir el mite patriòtic que gairebé tota la població francesa va ser enviada a través de ‘la Résistance’. Va contribuir a la victòria aliada. La realitat, per descomptat, va ser completament diferent. En primer lloc, la resistència a França no estava tan estesa com alguns cercles voldrien fer-los creure. A més, hi havia el controvertit paper del règim de Vichy, que durant anys va ser blanquejat com un intent meritori per part d’un desprevingut mariscal Pétain que havia salvat a França del pitjor a l’empara de la col·laboració. Que el règim de Vichy a la persecució dels jueus va ser en un moment fins i tot més activista que els alemanys no va quedar del tot clar fins anys després. Aquesta excusa explica per què molts funcionaris de Vichy van poder continuar el seu treball després de la guerra. No va ser fins a finals de segle passat que els historiadors francesos descobrissin les veritables proporcions del règim de col·laboració. El maneig de la història a França és completament diferent en comparació amb Alemanya. Mentre que la memòria de la guerra a França és principalment un assumpte de l’Estat, els historiadors i les associacions de víctimes, a Alemanya es tracta d’un procés més aviat col·lectiu que compta amb el suport de diversos actors de la societat. Tanmateix, el processament del passat bèl·lic també té més matisos a Alemanya.

El llibre fa un intent meritori de mirar més enllà del període de la guerra. Géraldine Schwarz, per exemple, estén la qüestió de la responsabilitat a la història més recent, inclosa la caiguda del Mur de Berlín. Després de 1989 es va fer evident la dificultat que era per als ciutadans de la RDA cedir el seu lloc al passat comunista. Els líders d’Alemanya Oriental a penes van ser castigats, alguns fins i tot es van integrar en l’aparell administratiu de la nova República Federal després de la reunificació alemanya. ¿I què hi ha de les masses d’informants de la Stasi que van espiar a milions de persones i les van lliurar a un aparell estatal paranoic? També en aquests cercles sovint s’escolta la pregunta de què és el que realment han fet malament. Schwarz atribueix aquesta incapacitat a un processament immadur del passat bèl·lic.

A partir del 1945, a l’est d’Alemanya, el lluitador de la resistència, el comunista i el soldat de l’Exèrcit Roig van ser els únics protagonistes. A la RDA mai es va discutir exactament com es va establir el nacionalsocialisme, ni el matís entre perpetradors i seguidors. L’autora considera que l’assimilació de l’nacionalsocialisme, que va ser tan fonamental per a la formació de la identitat dels alemanys occidentals, no s’havia produït en la RDA, deixant a l’Alemanya reunificada amb un llegat explosiu. Avui explica en part les reaccions xenòfobes i l’èxit de l’extrema dreta a l’est de país.

Vergangenheitsbewältigung és una paraula composta en alemany que descriu els processos de revisió del passat i que pot traduir-se com “fer front al passat”, “fer les paus amb el passat” o “lluita per arribar a un acord amb el passat”. És el fil conductor del seu llibre. Schwarz entén que hi ha una connexió entre la forma rigorosa en la qual la República Federal ha abordat el passat i la ferma i arrelada democràcia alemanya. Aquest va ser un procés col·lectiu de què els alemanys poden estar orgullosos. Però estan atrapats en la seva culpa. Aquesta imatge negativa de si mateixos fa que els joves, crec, siguin susceptibles a l’extremisme de dreta.

Los amnésicos és particularment actual en aquests temps. L’exemple del seu avi ens fa pensar fins on poden arribar la culpa i la responsabilitat. Schwarz és molt clara en aquest àmbit: el seu llibre és un llarg cridat a voler afrontar el passat i també a suportar les conseqüències. Per tant, no és tant un relat històric o una història familiar, sinó sobretot un advertiment contra la negació o l’enfosquiment de la història. El llibre busca explícitament connectar-se amb les tendències populistes contemporànies. No obstant això, queda per veure si la història convencerà a les persones que avui, maliciosament, només volen veure aquest passat a través dels seus propis lents ideològics. La violència contra un poble per part d’un altre poble s’excusa i trivialitza. Llavors el bé es torna dolent i el mal es torna bo. En aquest cas, prevalen els amnèsics.