En un any on filials de las grans productores com Paramount Vantage (No es país para viejos, Pozos de ambición) faran menys produccions, la indústria ha apostat decididament per blockbusters seriosos i s’ha oblidat d’altres opcions menys pomposes. David Fincher, amb guió de Eric Roth (Forrest Gump) adaptant un conte de Fitzgerald, ens ofereix una fàbula sobre “la insignificància de la vida”. Un Brad Pitt correcte i una Cate Blanchett discreta són els protagonistes d’aquest intent d’entreteniment metafísic mitjançant una ensucrada dialèctica vital idònea pels premis de l’Acadèmia.
La pel·lícula beu del realisme màgic i intenta crear una metàfora de resistència al temps i a la història; és un argument on apareix l’amor més íntegre, la inconstància de la vida, la fredor egoista dels rics, la càlida disbauxa dels humils, les injustícies socials i la mort. El grandiloqüent intent de reflexió vital és a través d’un personatge que neix vell i es va fent jove, circumstància que permet experimentar de jove tot el que ha après durant la seva senectud i valorar la importància dels instants de vida on sembla que el temps s’aturi. No obstant, per reflexionar sobre la vida i la inconformitat ja tenim El club de la lucha.
One Comment
Comments are closed.