SPINNING WHEEL MOTEL. THE CYNICS 
Els de Pittsburg van necessitar només tres dies per gravar aquest nou treball, una autèntica bomba de garatge rock que t’explota als morros amb el demolidor riff inicial d’I need more. A The Cynics no els hi cal massa per parir una obra rotunda de rock n’roll, tant sols deixen fluir la seva passió i necessitat vital pel genere, i la inspiració fa la resta. Després de quatre anys de silenci, i alguns canvis a la banda, el grup reprèn el seu camí con si no hagués passat res. I need more, All good women, Crawl o Rock club són la cara més incendiaria i macarra del disc, però lluny d’estancar-se s’obren cap a terrenys més pop amb resultats excel.lents: Spinning wheel motel (una meravella que podria haver estat firmada per els primer R.E.M.), Dells and trains (amb aromes del millor Dylan), i Circles arcs and swirls (amb una melodia perfecta). Els veterans segueixen donant guerra i mantenint l’honor del rock n’ roll.
Sona a… Rock and Roll!!!!
El Millor… no sobra ni falta res.
El Pitjor… que la seva gira no va passar per Barcelona.
ONLY IN MY DREAMS. DUM DUM GIRLS 
Amb l’ep, He get me high, les californianes apuntaven una millora força interessant en el seu so. La mà del Raveonette, Sune Rose Wagner, havien aconseguit dotar de solidesa la seva proposta, alhora que la seva líder, Dee Dee, millorava les seves composicions. Only in dreams, no només confirma l’evolució de les californianes, sinó que les situa molt per sobre del que feia imaginar el seu debut. El seu pop rock veu tant del noise com del so surf i de les girl bands dels anys 50, creant un so personal i fresc. L’ombra de The Raveonettes sobrevola tot el disc (Sun Rose Wagner torna a estar darrera dels controls amb Richard Gotteher), però el que mana son les composicions i Bedroom eyes (amb una tornada que recorda als millors Blondie), In my head o Heartbeat en són la millor mostra. El dia que s’obrin a nous horitzons seran irresistibles.
Sona a… The Raveonettes + Frankie Rose and The Outs.
El Millor… Bedroom eyes, In my head, Heartbeat.
El Pitjor… massa lineals.
THE ERRANT CHARM. VETIVER 
El cinquè treball de la banda de San Francisco es manté fidel a una manera d’entendre la música, on el repòs i l’espiritualitat esdevenen fonamentals. Ara bé, es detecta una aproximació a terrenys més pop que recorden als Fleetwood Mac dels 80, com a Wonder Why, on mostren la seva millor cara. Juntament amb Ride ride ride, on es mostren més rugosos i intensos, és on evidencien que podrien ser bastant més que una opció cool destinada a actuar com a neutre i previsible música de fons. Impregnats de folk, i amb una preciosista vocació melòdica, Andy Cabic i els seus tenen les idees ben clares, i la proposta, continua resultant agradable a curta distància, però avorrida a la llarga, amb l’excepció de tres cançons.
Sona a… Herman Düne + Fleetwood Mac.
El Millor… Right Away, Wonder why, Ride Ride Ride.
El Pitjor… la resta del disc.
LAST WORDS: THE FINAL RECORDINGS. SCREAMING TREES 
Amb l’inicial Ash Grey Sunday, un s’adona que Screaming Trees eres únics i irrepetibles. La guitarra de Gary Lee Conner de clara descendència britànica dels 60, carregada de potència i psicodèlia, i la profunda veu de Mark Lanegan donant-li la cadència americana dels 70. Una combinació que només ells han estat capaços de fer de manera natural, i que fa que la seva desaparició a finals del 90 fos una de les més plorades. Dotze anys hem tingut d’esperar per escoltar el seu testament, i ara que ha arribat el moment de poder gaudir d’aquelles cançons (a cada escolta són millors i millors, amb menció especial per l’enorme Revelator), només podem fer que donar salts d’alegria per poder tornar a gaudir d’ells. Què voleu que us digui: senzillament són una de les millors bandes de rock de la història.
Sona a… Mark Lanegan + Van Conner + Gary Lee Conner + Barrett Martin.
El Millor… poder escoltar per fi aquest disc.
El Pitjor… que no hi hagi una reunió de la banda.
MOCKINGBIRD TIME. THE JAYHAWKS
La reunió entre Gary Louris i Mark Olson fa uns anys va donar com a resultat un treball que va crear forces dubtes, ja que no estava al nivell dels dos talents. Però tenint en compte el seu currículum conjunt calia donar un vot de confiança, i quan van anunciar un nou treball sota el nom de The Jayhawks, l’excitació va ser màxima. Aquest cop no han fallat, i tot i que el disc necessita de varies escoltes per poder-lo apreciar en la seva totalitat, no hi ha cap dubte que aquest és el millor retorn possible. The Jayhawks han aconseguit el seu treball més madur, i segurament un dels millors de la seva carrera. En alguns moments ens poden recordar als Beatles més inspirats de Rubber soul, en d’altres al Neil Young més folk, però la vella essència dels millors Jayhawks està present en cada una de les cançons del disc. No han triat el camí més fàcil, però han encertat de ple.
Sona a… Gary Louris i Mark Olson en plena forma.
El Millor…tot.
El Pitjor… tractant-se d’un disc com aquest, res.
ALL HOURS. IVY
Han passat ja sis anys des del seu últim treball, In clear, un disc on els de Nova York mostraven la seva millor cara a base de cançons en la millor tradició de l’indie pop més lluminós i sofisticat. Amb aquest nou treball poc rastre queda d’aquell so, només ens el tornen a mostrar a You make it so hard i Everybody knows, i en la resta el grup aposta per l’electrònica, amb uns resultats força atractius. Dsitant lights, Lost in the sun o Fascinated, són autèntics encerts que certifiquen i justifiquen la seva parcial mutació. Dominique Duran segueix oferint-nos les seves senzilles i sensuals melodies, mantenint-se com l’eix principal del grup. Aquest disc no canviarà res, però és força entretingut.
Sona a… Godlfrapp + Saint Etienne.
El Millor… Distant lights, Fascinated, She really got to you.
El Pitjor… no deixa de ser un entreteniment.
NOU! FAMOUS FIRST WORDS. VIVA BROTHER 
En un intent de recuperar l’essència del brit pop de principis dels noranta, Lee Newell, Sam Jackson, Josh Ward i Frank Colucci debuten amb un llarg ple de referències, déja vú’s i alguna que altra bona intenció. Vitals i agradables d’escoltar, no ens podem esperar cap altra novetat que no sigui la d’una banda que vol retre homenatge als seus ídols. En algun moment apareixen Blur, en algun altre Oasis, inclús a Suede, però això només s’entén perquè sembla ser que sigui el gran objectiu d’aquesta banda d’Slough: reivindicar a aquelles grans bandes a través de cançons que intenten imitar el so dels seus ídols. En algun moment, aconsegueixen quelcom més.
Sona a… homenatge al brit pop.
El Millor… Mostren totes les cartes.
El Pitjor… voler ser igual que els teus ídols.
LAST OF THE COUNTRY GENTLEMEN. JOSH T. PEARSON
L’ex-líder de Lift to Experience s’ha passat al folk més introspectiu i delicat. Gravat a Berlin, els set talls (vuit a l’edició de vinil) retraten a un cantautor disposat a entregar-se amb cos i ànima a les seves obsessions, entre les quals estan la música, les dones i la religió. Reposat, íntegre i desolador, el de Texas no amaga ni les seves influències ni les seves misèries. Esgarrapador, nostàlgic i íntim, no hi ha terme mig en les seves composicions, on els passatges més calmats són petites pauses per les posteriors arrencades de sinceritat plenes de melodia i serenor. Ara bé, un acaba per tenir les oïdes plenes de tant neo-folk, i aquest cop, potser es peca d’excessiva afectació.
Sona a… folk clàssic.
El Millor… sona honest.
El Pitjor… les p… modes, i el folk, ha de suportar aquesta desgràcia.
JEFF BRIDGES. JEFF BRIDGES
Com si estigués encara a la pell de Bad Blake, el personatge que interpreta a Corazón rebelde, el gran Jeff Bridges publica el seu primer treball. El que ens trobem és exactament el que ens podem esperar, i realment, és evident que no és un simple caprici, sinó que el protagonista de films com La última película i Tron, amb la col·laboració de T. Bone Burnett, a qui va conèixer durant el rodatge de La puerta del cielo, quan Kris Kristofferson els va presentar. Temes originals i versions formen part d’un àlbum que respira country blues per tot arreu.
Sona a… Hank Williams + Bad Blake
El Millor… What a little bit of love can do, Falling Short, Nothing yet, Slow boat, The Quest.
El Pitjor… vindrà per aquestes terres a presentar-lo?
THE ENDING IS JUST THE BEGINNING. THE LIVING END
Els de Melbourne són tota una institució al seu país, i el que és el seu sisè LP la fórmula no varia: punk rock melòdic i efectiu, que en els moments més contundent recorda a Rancid i en altres més dòcils a Green Day. En cap moment amaguen les seves influències, que són prou evidents si escoltem qualsevol dels seus treballs. Amb una discografia com la seva, no és d’estranyar que es mantinguin tants anys, i que a les seves terres siguin tota una institució. Disc rere disc, les seves cançons donen la raó a la seva legió de fans.
Sona a… Punk Rock A.O.R.
El Millor… són pur entreteniment.
El Pitjor… repetitius.