TWO-WAY MIRROR. CRYSTAL ANTLERS 
Com està el pati. Després del primer llarg, Tentacles, els de Long Beach s’han vist obligats a editar-se el seu nou treball dos anys després del seu aplaudit debut, sense oblidar l’EP del 2008. Un altre banda desterrada que ha hagut d’espavilar-se per la seva banda, actitud que d’altra banda els permet seguir pel camí que havien traçat des del principi sense condicions: guitarres que miren al garatge rock i al protopunk, base rítmica primitiva i salvatge, i melodies deliciosament enervants interpretades amb el nervi idoni per Johnny Bell. I dóna molt a pensar que una banda d’aquest calibre no tingui el reconeixement que es mereixen. De moment, aposten per ells mateixos, sabedors de que l’honestedat, la psicodèlia i el rock, quan juguen junts, són imbatibles.
Sona a… The Flamin’ Groovies + At The Drive-In.
El Millor… Jules Story, Séance, By the Sawkill, Two-way Mirror, Dog Days.
El Pitjor… que es cansin d’aquest món.
WARHAWKS OF WAR. MÄRVEL 
Després de Five Smell City (2005) i Thunderblood heart (2007), no arribaven notícies d’aquest suecs de Linköping. Warhawks of War és lel seu nou àlbum, i res ha canviat: rock ‘n’ roll amb reminiscències A.O.R, amb tota la intenció festiva i guitarrera que un pot imaginar-se d’una banda que beu i molt de Kiss, i com no, dels Hellacopters del High Visibility, com es pot comprovar de seguida amb la inicial Hello!. Märvel es posiciona com una bona opció per seguir gaudint de la vessant lúdica de la música rock. No inventen res, tampoc ho pretenen, perquè del que es tracta és de crear clàssiques harmonies de guitarra rock emulant als seus ídols Paul Stanley i Ace Frehley, tot i que el record a Tom Scholz de Boston també es podria intuir a A Hobby That God Out of Hand. Les col·laboracions de Dregen i de Robert Dahlqvist acaben de donar-nos totes les pistes per saber què podem esperar-nos.
Sona a… Kiss + Hellacopters.
El Millor… La passió que evidencien pel rock ‘n’ roll.
El Pitjor… esperar-se un Total 13 o un Grande Rock.
YOU CAN’T TEACH AN OLD DOG NEW TRICKS. SEASICK STEVE
El cinquè disc en estudi del carismàtic Steven Gene Wold, més conegut com Seasick Steve, el primer amb Play it Again Sam, consolida la recent i merescuda fama d’un home que pertany a una altra època. Boogie, delta blues, country, folk, creat i executat amb una naturalitat i cruesa realment emotius, sobretot per culpa dels temps que vivim. En el disc hi col·labora John Paul Jones, perquè no li falti de res a un altre viatge a uns anys on no només hi havia un Seasick Steve. El músic interpreta les seves cançons amb una passió i sinceritat amb la que deixa ben clar perquè no entén com funciona el món. Per molts anys, Mr. Steve.
Sona a… Robert Johnson + Woody Guthrie.
El Millor… Que existeix Seasick Steve.
El Pitjor… RES.
RAVE ON. VVAA
Els disc d’homenatge generalment deixen molt que desitjar, però en aquest cas, ha valgut la pena. I no només perquè veure en el playlist a The Black Keys, Justin Townes Earle, Nick Lowe, My Morning Jacket o Lou Reed, entre d’altres, resulta motivant; el motius és recordar (les vegades que calgui i si pot ser d’aquesta manera) a Buddy Holly. Com que els humans ens oblidem de tot, sempre és interessant saber on comença tot. El cantant de Lubbock va morir amb només 23 anys, i sense ell, Muddy Waters, Elvis, Chuck Berry, Eddie Cochran i Bill Haley, entre d’altres, sense oblidar el delta blues, boogie woogie i country que havia sacsejat la societat dècades abans, no es pot començar a parlar de rock ‘n’ roll.
Sona a… homenatge que fa justícia.
El Millor… The Black Keys, She & Him, Modest Mouse, Paul McCartney, Justin Townes Earle, Lou Reed, Florence + The Machine.
El Pitjor… “Buddy què?”.
ODIO PARÍS. ODIO PARÍS
Dúctils i brillants melodies pop, agradables i poderoses guitarres distorsionades, base rítmica amb tots els galons, composicions on hi trobem shoegazing i noise pop d’excel·lent factura. El cert és que el primer LP dels de Barcelona confirma les expectatives creades després de l’EP publicat fa uns mesos, també per El Genio Equivocado. Deu cançons del pop més sorollós i atmosfèric, carregat, dens, on mostren el talent d’una banda que es presenta de la millor forma possible: amb grans temes, executats en estudi de forma deliciosa. A més són posseïdors a més d’un ferotge i elegant directe, demostrant que són un grup d’indie pop amb influències evidents, però amb identitat pròpia. Qui necessiti llum i color a base de pop i guitarres, que no li doni més voltes.
Sona a… Los Planetas+The Jesus and Mary Chain.
El Millor… TOT.
El Pitjor…?.
FLORIZONA. THE SILOS
Torna Walter Salas-Humara, i com torna. Rock americà, sense trama ni cartró. La cruesa i la bellesa de les melodies cavalquen a ritme de guitarres tan pesades com dòcils, en un compacte treball per on la banda liderada per aquest nord-americà amb arrels espanyoles transita per aquelles textures que brillantment varen visitar des de Neil Young a Tom Petty, passant per Jason Isbell i The Jayhawks. Realment addictius, les guitarres creuades, la personal veu de Salas-Humara, tot plegat crea un àlbum en el que no hi falta de res, perquè on hi ha sol, hi ha pluja, i on hi ha adrenalina, tampoc hi falta melatonina, i on hi ha vitalitat, tampoc hi pot faltar incertesa… un disc que arriba per quedar-se.
Sona a… Americana d’alta escola.
El Millor… Coming from the grave, On Your Way Home, White Vinyl, Getting Trashed, Election Day, Never Lost The Sunshine.
El Pitjor… Oblidar-se de grups així.
WEST. WOODEN SHJIPS
Els de San Francisco segueixen sense cedir un pam de terreny. El seu tercer treball. tot i que és el més accessible de tots els que han publicat fins a dia d’avui, segueix mostrant al grup submergit en els seus particulars mars de la psicodèlia més narcòtica i addictiva. Guitarres saturades i brutes, densitat, baixos i teclats repetitius… en definitiva rock primari i autèntic que veu tant del krautrock de Can o Neu! com del punk The Stooges o Suicide, i que poc a poc et va posseint com una bona droga. L’esperit més indomable i sorollós dels 70 segueix ben viu amb ells, i vist els grans resultats creatius de West, serà per molt temps.
Sona a… Spacemen 3 + Can
El Millor… Black smoke rise, Lazy Bones, Looking out.
El Pitjor… pensar que són repetitius.
DONE SO WRONG. THE FLYING EYES
Si Jim Morrison hagués format part d’una jam session al costat de Black Sabbath, segurament el resultat hagués estat molt semblant, salvant les distàncies, al que ens proposen aquest grup format a Baltimore. Aquest és el seu segon treball i amb ell el seu nom començarà a sonar amb força entre els amants del rock. Riffs de guitarra pesats, melodies psicodèliques i desenvolupaments imprevisibles, el seu so està articulat mitjançant un esperit analògic, que no pretén anar més enllà on no arriba el grup de forma natural a l’hora d’interpretar les cançons, fent de l’honestedat i l’autenticitat (i un bon grapat de cançons) les seves principals virtuts.
Sona a… Black Sabbath + The Doors
El Millor… Poison the well, Heavy Heart, Death don’t make me cry.
El Pitjor… de moment només són una promesa.
GO TELL FIRE TO THE MOUNTAIN. WU LYF
World Unite Lucifer Youth Foundation publiquen per fi el seu primer llarg, un atractiu i ambiciós collage musical creat a través de complexes harmonies, travessada base rítmica i una veu amb un punt gutural que complica encara més la primera audició. El puja i baixa de textures, el punt caòtic de les composicions, i al punt marcià de la proposta mica en mica es va apropant, perquè finalment, l’originalitat de la proposta radica en dotar de punk-rock al Krautrock, en suavitzar i ralentitzar els aromes hardcore, i tot amenitzat amb òrgans, muralles de percussió amb ecos, algun apunt de música tribal…però no ens anem del tema: és un disc més que recomanable de pop-rock cru i directe… o de Hard Pop?
Sona a… Bloc Party + Phoenix + Fucked Up
El Millor… L.Y.F, Cave Song, Summas Bliss, Dirt, Heavy Pop.
El Pitjor… proposta un xic lineal.
CAT’S EYES. CAT’S EYES 
Amb el mateix nom que el conegut manga de Tsukasa Hōjō, fa uns mesos, Faris Badwan (The Horrors) i la cantant d’òpera i multi-instrumentista Rachel Zeffira, amb un director artístic que respon al nom de Chris Cunningham, varen presentar aquest treball de pop que evoca al so de les bandes de noies comandades per Phil Spector, però amb una atmosfera més carregada i tenebrosa, que recorda a Depeche Mode en algun moment. Durant poc més de 30 minuts, el contrast de veus, les senzilles composicions, i uns encertats arranjaments consoliden un treball directe, de fàcil audició, i que acaba per enganxar. La simplicitat consisteix en treure’s de sobre tot allò que no cal, i Cat’s Eyes podria ser un petit exemple.
Sona a… Magnetic Fields + Acrylics.
El Millor… Cat’s eyes, Over you.
El Pitjor… Face in the crowd, Not a Friend, Bandit, Sooner or later.