WIT’S END. CASS MCCOMBS 
El músic de Concord ha optat per dotar de més delicadesa i afectació a la seva música, publicant un cinquè disc en estudi que s’endinsa en textures plenes de melancolia i calidesa. Després de Catacombs, el californià entrega un notable treball que evoca als cantautors pop i folk dels 60’s i 70’s, a través de vuit composicions on el minimalisme instrumental i el misticisme de les melodies i lletres, resultant l’àlbum més acústic i reposat de tots, optant per seguir el camí dels músics honestos: ser fidel al seu art i per tant, a sí mateix.
Sona a… Leonard Cohen + John Lennon + Kurt Vile.
El Millor… County Line, The Lonely Doll, Buried Alive, Hermit’s Cave, Pleasant Shadow Song.
El Pitjor… perdre’s a McCombs.
RAVEN IN THE GRAVE. THE RAVEONETTES 
Sune Rose Wagner i Sharin Foo varen marcar les directrius de la banda des del ja llunyà Chain Gang of Love, sense oblidar l’EP Whip it On. Base rítmica dels grups de noies dels 50’s i 60’s, guitarres fuzz, melodies dúctils, i a la caça del tema rodó i a ser possible, d’un àlbum sense cap daltabaix. Després de cinc LP’s, firmen el seu millor treball, on no sobra cap de les nou cançons (amb menció especial per Recharge & Revolt). Es presenten més densos i pausats, amb un punt de foscor i cruesa, que els permet crear un contrast que accentua l’exquisidesa d’unes delicades harmonies i melodies marca de la casa.
Sona a… Jesus and Mary Chain + The Cure+Yo La Tengo.
El Millor… Recharge & Revolt, War in heaven, Let Me on Out, Ignite, Evil Seeds, My Time’s Up.
El Pitjor… menysprear una discografia més que respectable.
HELPLESSNESS BLUES. FLEET FOXES
Els de Seattle repeteixen productor (Phil Elk) i fórmula, convertint un dels disc més esperats del 2011 en un dels més previsible. Els cuidats i senzills arranjaments, les melodies i harmonies folk, l’atmosfera gospel i la lluminositat misteriosa de la costa oest nord-americana formen una atractiva i efectiva combinació. Composicions com Bedouin Dress i Battery Kinzie, per exemple, posen de manifest, que més enllà de caure en la temptació hype, de que tot plegat es sobredimensioni, la banda liderada per Robin Pecknold es mostra fidel a unes arrels i a una actitud del tot admirables, i amb capacitat per crear bones cançons. L’ombra de Neil Young és irresistible.
Sona a… America+Simon and Garfunkel+Iron and Wine.
El Millor… Bedouin Dress, Battery Kinzie, Helplessness Blues, Lorelai, Grown Oceans.
El Pitjor… les expectatives creades.
BLESSED. LUCINDA WILLIAMS
Possiblement, la dona del rock americà. Autora de discs definitius com l’homònim de 1988, Sweet old world (1992), Car Wheels on gravel road World (1998) i Without Tears (2003), en aquest disc hi trobem moments de la millor Lucinda (gairebé res), gràcies a Awakening, Blessed, Buttercup, Seeing Black o Soldier’s song. Àlbum creat des d’un estat d’ànim vitalista i positiu (que no significa convertir-se en un fanàtic de l’optimisme infantil), onparla sobre temes fonamentals amb mentalitat oberta i realisme. Folk, country i rock, amb la passió, sinceritat i naturalitat dels més grans.
Sona a… Hank Williams + Rolling Stones + Bruce Springsteen
El Millor… TOT.
El Pitjor… perdre’s un dels discs de l’any.
WASTING LIGHT. FOO FIGHTERS
Pat Smear de nou a la banda, Butch Vig com a productor, Krist Novoselic i Bob Mould col·laborant… tot els tres anteriors discs de Grohl i cia. dels quals recordem algun tema que altre i poca cosa més, l’assumpte que es coïa amb el nou LP prometia. I sí, sense tirar gaires petards, es pot dir que han tornat els Foo Fighters enèrgics, clàssics, els que beuen del rock ‘n’ roll de vella factura, del punk-rock, de l’AOR i del rock dur, formant un treball consistent i que aparca de moment els dubtes creats després de l’Unplugged i la publicació dels grans èxits.
Sona a… Foo Fighters.
El Millor… Bridge Burning, Dear Rosemary, White Limo, I Should Have Known, Walk.
El Pitjor… Menysprear-los.
CHERISH THE LIGHT YEARS. COLD CAVE 
La banda de Wesley Eisold ens les prometia felices amb la publicació de Loves comes close, un àlbum on la presència de sintetizadors, efectes i múltiples sorolls adquiria tot el sentit gràcies a composicions com Loves comes Close i Youth and Lust. El segon treball s’inicia amb una poderosa The Grat Pan is Dead, arriben a sorprendre amb Catacombs, on es mostren més propers a The Smiths, però en línees generals, perden identitat per alleugerir textures i restar contundència i visceralitat. En definitiva, ara sonen convencionals.
Sona a… Warm Cave.
El Millor… El primer tema, Icons of Summer i Villains of the Moon. .
El Pitjor… Alchemy Around You, Underworld USA, Burning Sage.
HOUSE OF BALLOONS. THE WEEKND
Aval·lat per Drake, per Pitchfork, per Rolling Stone, aquest projecte d’ R&B conté alguns dels elements característics a un estil que neix de dotar al soul d’elements electrònics subtils, de factura predominantment digital, donant màxima importància a les veus i a les ensucrades melodies. El pare d’aquest treball és el canadenc Abel Testafye, qui, sota la producció de Doc McKinney i Illangelo, ofereix un generós catàleg de clixés d’una gènere musical maltractat per la indústria i per artistes de broma. A Testafye, com a mínim, te’l creus.
Sona a… The XX + Houses + Michael Jackson
El Millor… What you Need, House of Balloons, The Morning.
El Pitjor… High for this, Wicked Games, The Party & the After Party.
BREAD AND CIRCUSES. THE VIEW
Tercer treball d’uns escocesos que podien aspirar a fer una mica d’ombra als Libertines amb el debut Hats off to the Buskers (2007); però, després de Which Bitch?, i sobretot, després d’aquest tercer disc, no queda altre que situar-los a una lliga inferior a la actualment juguen, per exemple, Erland and The Carnival i Cribs, la mateixa on jugava Doherty i els seus Babyshambles. The View, The Holloways, The Pigeon Detectives i The Courteeners, entre d’altres, omplen una escena potser massa massificada amb bandes, com les citades, destinades a caure en l’oblit absolut.
Sona a… banda que ja ho ha dit tot.
El Millor… recordar Hats off to the Buskers.
El Pitjor… escoltat tres vegades, ja està tot escoltat.
JAMES BLAKE. JAMES BLAKE 
Primer treball d’aquest venerat londinenc de 22 anys, a base de dubstep, minimalisme electrònic, efectes, lleugers passatges soul i de dream pop, i una veu melosa de laboratori amb la que expressa els seus maldecaps quotidians. La tendència edulcorant en el món de l’art s’ho menja tot: el nou mil·lenni també ha modificat les pautes de la música que va néixer de l’escena UK Garage. L’efecte mainstream ha obert la porta a productes com el de Blake, per alguns deliciós, per altres, un simple i efectiu cop d’efecte de Warner venut com avantguarda musical.
Sona a… Magnetic Man + Antony and The Johnsons.
El Millor… no ho sé.
El Pitjor… que se’l compari, per algun moment, amb Massive Attack (i es queden tan amples)
ASLEEP ON THE FLOODPLAIN. SIX ORGANS OF ADMITTANCE
Ben Chasny, membre de Comets on Fire i músic prol·lífic que col·labora amb altres grups, segueix donant corda al projecte amb el que va debutar al 1998. New Folk, drone-folk, avant-folk, folk piscodèlic, o simplement, folk? Com si estigués al mig d’un bosc, i tocant només per ànimes naturistes i animalistes, Chasny disc rere disc es mostra com un llibre obert. De la proximitat espiritual i de la necessitat d’expressar unes emocions a través d’una dominant guitarra acústica neix un horitzó lluny de les grans urbes, en un acte d’activisme musical sincer, pacífic i ple d’honestedat.
Sona a… Fred Neil + Sand Bull + Ben Chasny
El Millor… Above a Desert I’ve Never Seen, Brilliant Blue Sea Between Us, Light of the Light, River of My Youth.
El Pitjor… Potser no supera la intensitat de Luminous Light.