COVERS. DEFTONES 
Al 2005, quan varen publicar B-Sides and Rarities, la banda de Chino Moreno es destapava amb un grapat de covers que sorprenien per la capacitat de la banda de fer seves cançons com Please Please Please Let Me Get What I Want de The Smiths i No Ordinary Love de Sade, per citar-ne dues. Ara publiquen l’àlbum amb totes les versions que varen publicar llavors, un total d’onze, entre les que destaquen, també, If Only Tonight We Could Sleep de The Cure en directe, Simple Man de Lynyrd Skynyrd i Do You Believe de The Cardigans. Un Chino Moreno imitant a Sade, i un grup com Deftones versionant a Duran Duran, a priori, pot tenir gràcia. I realment, la té.
Sona a… banda prenent-se un respir.
El Millor… sí, Chino Moreno fent de Sade, i en general, l’entreteniment que resulta escoltar covers.
El Pitjor… no hi ha cap versió inèdita.
C’MON. LOW 
Menys sec i cru que el polític i punyent Drums and Guns, menys explosiu que The Great Destroyer, més obert que Things We Lost in the Fire, més terrenal que Secret Name, i més lluminós que Long Division, la banda d’Alan Sparhawk i Mimi Parker segueixen la línea de pop íntim, implosiu, però més obert i esperançador, mantenint les constants que els han caracteritzat durant més de quinze anys i un total de nou àlbums, i demostrant de nou que en el terreny del lo-fi i del dream pop, poques són les bandes capaces model·lar intensitat i contingència a parts iguals, i fer-ho amb èpica subtil i elegant.
Sona a… The Great Destroyer + Secret Name.
El Millor… Try to Sleep, Witches, Especially Me, Nothing But Heart, Something’s Turning Over.
El Pitjor… res.
NIGHTINGALE. ERLAND AND THE CARNIVAL
Simon Tong, Gawain Erland Cooper i David Nock ja ens varen banyar en pop de gama alta amb el seu homònim debut del 2010. El segon àlbum confirma que aquests britànics no estan per històries i sí per fer grans cançons: un inici de disc amb So tired in the morning i Map of An Englishmen ens situa al mig de la millor tradició de pop piscodèlic i de folk a l’estil dels seus veterans veïns The Incredible String Band i Fairport Convention, respectivament, amb record per The Doors a Emmeline, per Pink Floyd de Syd Barrett a The Trees They Grow So High… Merci merci, senyors Erland and The Carnival.
Sona a… una de les bandes pop del moment.
El Millor… gairebé tot, des dels dos primers temes, This Night, East & West, We all die, The Trees They grow So high,…
El Pitjor… res de res… la portada, potser?
BUILD A ROCKET BOYS! ELBOW 
El cinquè treball dels britànic liderats per Guy Garvey combina el pop barroc i èpic de carregada instrumentació i una mesurada dosi de drama terrenal amb passatges minimalistes de delicada orquestració. En tot moment, les afectades melodies de Garvey aguditzen el caràcter teatral d’aquesta complex i emocional treball que es construeix sota uns paràmetres tan preciosistes com lineals.
Sona a… Peter Gabriel + Roger Waters + The National.
El Millor… és un treball el·laborat i del tot creïble.
El Pitjor… entenen la grandesa de la mateixa manera que l’entenen, per exemple, Coldplay.
LIVES AND TREASURE. ACRYLICS
Banda de Nova York formada per Molly Shea i Jason Klauber, i que en directe adopten el format clàssic de banda pop, es presenten en societat amb un llarg després de l’EP de cinc temes publicat al 2009, All of the Fire. Pop delicat i sofisticat per tangible, amb melodies tan cuidades com els arranjaments, dotant al treball d’unes el·laborades i properes textures de dream pop. Recullen la millor tradició pop dels vuitanta, amb algun que altre aroma del frívol electro pop actual, però el predomini dels primers omple aquest debut de calidesa, proximitat i nostàlgia.
Sona a… Fleetwood Mac + Kate Bush + Destroyer.
El Millor… Molly’s Vertigo, Sparrow Song, Nightwatch, Tortoise Shell Shades, The Catacombs.
El Pitjor… per mi, el punt cool i afectat que tenen.
GOING OUT IN STYLE. DROPKICK MURPHYS
Els de Boston no ho tenien gens fàcil després del brutal i excel·lent The meanest of times. Però per aquest grup sembla que no hi ha res impossible i el seu nou treball com a mínim està al mateix nivell. Encara que a simple vist sembla que no tingui cap hit al nivell de The state of Massachusetts o I’m Shipping up to Boston, a base d’escoltes descobrim bombes com Memorial Day, Deeds no words, Peg O’ my heart (amb la participació de Bruce Springsteen) o el tema que dóna nom al àlbum, Going out in style. En forma de disc conceptual, on ens narren les aventures i desventures de Cornellius Lake, un personatge fictici que emigra d’Irlanda fins la costa est dels USA, la seva fusió de punk amb el folk irlandès segueix sent irresistible i demolidor, convertint-los en un dels pocs grups capaços de convertir un funeral en una autèntica celebració de la vida.
Sona a… Rancid + The Pogues.
El Millor… tot.
El Pitjor… que no hi hagin més grups com els Murphys.
BLOOD PRESSURES. THE KILLS
Quart treball del duet format per Jaime Hince i prolífica Alison Masshart. El grup mira als seus dos primers treballs per recuperar part del terreny perdut amb el seu anterior disc, Midnight Boom, on l’electrònica restava efectivitat a la proposta. A Blood Pressures tornem a trobar-nos amb les guitarres crues de Jaime Hince, i amb el so sec i fosc, d’esperit lo-fi, del seu debut, i encara que s’aferren a elements electrònics per dotar de matisos les cançons, el disc funciona perfectament. Future starts now, Satellite, Baby says i Heart is a beating drum són els millors exemples d’aquests nous The Kills, més rítmics i pausats, però carregats de la mateixa efectivitat compositiva que els va a portar a ser un dels grups més cool del panorama musical.
Sona a… The White Stripes + PJ Harvey.
El Millor… Future stars now, Baby says i Satellite.
El Pitjor… Wild charms, The last goodbye.
EUPHORIC/HEARTBREAK. GLASVEGAS 
El seu àlbum de debut sense ser una obra notable no podem negar que tenia grans moments com Geraldine o Daddy’s gone, dos singles perfectes que donaven grans perspectives al futur del grup. Doncs bé, la cosa sembla que s’acaba en aquelles dues grans cançons, ja que el nou treball dels de Glasgow, al marge de ser pretencios és un autèntic avorriment, acostant-se més a propostes com Editors o White Lies, que no pas a la de The Smiths com proposaven. Poca creativitat i masses fums fan que es quedin molt lluny de passar la revàlida. El seu discurs s’ha convertit en èpica barata, amb un histriònic James Allen que s’agrada molt a sí mateix.
Sona a… Editors + Depeche Mode.
El Millor… recuperar Geraldine o Daddy’s Gone.
El Pitjor… tot.
CLOUD NOTHINGS. CLOUD NOTHINGS
Després de la col·lecció de proves, maquetes i abdominals vàries que varen presentar sota el títol de Turning on, i el single amb quatre talls, Leave you Forever, Chester Gwazda ha sigut capaç de polir als proteínics Dylan Baldy i ompanyia. Punk-pop d’adrenalítica factura, i tot i que la mitja d’edat, propera als 20 anys, en algun moment els posa en evidència, temes com Forget you all the time, You’re not that good at anything, Been through, On the radio i All the time, posen de manifest unes maneres prou prometedores.
Sona a… The Undertones + Best Coast.
El Millor… Entren a la primera.
El Pitjor… Després d’unes quantes audicions, cansen.
LIVE ON 1-5. SOUNDGARDEN
Mentre preparen les noves cançons que formaran el seu nou treball d’estudi, Soundgarden ens recorden amb aquest treball en directe (el primer de la seva carrera) que va haver-hi un temps on senzillament poques bandes els podien fer ombra. Les seves composicions segueixen sonant igual d’imponents una dècada després, i el seu so segueix sent únic i inimitable. Aquí hi trobem tots els seu grans temes, més un parell de versions (Helter Skelter i Search and Destroy) executades amb una força que poques bandes d’avui en dia en fan gala. La única pega: no és tracte d’un concert únic, i el disc segueix la tendència de la majoria de live albums que s’editen en l’actualitat, escollint diferents moments de diferents concerts, en aquest cas cinc, cosa que resta transcendència al treball però no potència.
Sona a… SOUNDGARDEN en estat pur.
El Millor… que hagin tornat.
El Pitjor… no deixa de ser un disc de grans èxits en directe.