HARLEM RIVER BLUES. JUSTIN TOWNES EARLE 
El quart disc del fill d’Steve Earle, que rep el nom en homenatge a Townes Van Zandt, el situa entre els millors cantautors nordamericans del moment. Amb la companyia de Paul Niehaus (Calexico, Lampchop) i Jason Isbell (ex-Drive by Truckers), el conjunt del treball recull la tradició de la música nordamericana de sempre. Country-blues, rockabilly, soul, gospel i bluegrass interpretat amb la personal veu del de Nashville, dotada d’un ampli registre, i el resultat és un àlbum replet de moments d’una cadència, intensitat i emotivitat a l’alçada dels clàssics que han educat a aquest vell jove de Nashville.
Sona a… Steve Earle + Ryan Adams .
El Millor… Tot.
El Pitjor… Ha suspès la gira.
KING OF THE BEACH. WAVVES 
Després de Wavves i Wavvves, sent aquest segon el primer LP, el projecte liderat per Nathan Williams posa rumb cap al pop, en alguns moments a ritme de punk, i en d’altres, en forma de collage sonor. Sense abandonar del tot el punt low-fi del seu so, aquest King of the Beach els retira de la competició a banda més sorollosa del moment, per centrar-se en les armonies i les melodies dels temes. Conserven la cruesa i la distorsió, però al servei de les cançons.
Sona a… Hüsker Dü + Best Coast.
El Millor… Idiot, Post Acide, Linus Spacehead, Green Eyes.
El Pitjor… El punt marcià.
AT ECHO LAKE. WOODS 
Woods és un combo on la base de les seves cançons està en el pop més clàssic i immediat, tal i com demostren en aquest darrer disc, el tercer en estudi que trobem en la discogràfia d’aquest quartet. Els de Brooklyn tenen la capacitat d’afegir matissos al seu so de forma que trobem cançons amb veus més arrossegades i unes textures que evidencien la positiva fixació que tenen amb el pop de The Kinks, amb la psicodèlia de The Seeds, i amb el folk a l’estil dels Buffalo Springfield.
Sona a… Notorious Byrd Brothers (The Byrds) + A Web of Sound (The Seeds)
El Millor… Blood Dries Darker, Suffering Season, Mornin’ Time, I Was Gone, Get Back
El Pitjor… Deep.
SUGAR. DEAD CONFEDERATE 
Els de Athens presenten un segon àlbum que consolida un so que beu de la psicodèlia pop i del grunge, però com diu el títol, amb sucre per tot arreu. La banda liderada per Hardy Morris es va presentar amb Wrecking Ball i donava la sensació que es movien entre dues aigües, aproximant-se perillosament a l’ abisme del rock MTV. El segon àlbum té moments interessants com Semi-Thought, però la majoria de temes, com Sugar, deixen ben clar que aposten per ser convencionals.
Sona a… Bush+Silverchair.
El Millor… Semi-Thought
El Pitjor… crear pensant en l’èxit comercial.
LOST. THE LOVETONES
Amb aquest nou treball els australians perden gran part de la càrrega elèctrica desplegada en les seves anteriors obres, per entregar-se completament a un pop de factura més elegant i de ritme més reposat, a mig camí entre Lennon i The Byrds. Pop psicodèlic que aquest cop no té el mateix efecte que en els seus discs passats, encara que segueixen composant temes amb un gran poder melòdic com City Meets The Stars, Lost o Hurricane.
Sona a… John Lennon + The Byrds.
El Millor… Lost, City Meets The Stars.
El Pitjor… esparàvem més.
ICON 2. ROB ZOMBIE
Sembla ser que a Rob Zombie no li ha anat del tot bé amb el seu últim treball, el notable Hellbilly de Luxe 2, i segurament per això ha editat aquest doble treball recopilatori que poc aporta al ja editat anteriorment pel cantant. Els típics temes de White Zombie, amb excepció de la cinematogràfica The One, i repàs als seus hits més populars en solitari fins el seu últim disc. Tot sembla una maniobra per recaptar una mica més de pasta, però tot i no aportar res a la seva obra, un disc de Rob Zombie és diversió assegurada.
Sona a… Metal + Serie B.
El Millor… els seus hits no fallen.
El Pitjor… no aporta res de nou.
THE AGE OF ADZ. SUFJAN STEVENS
Després de l’obra conceptual amb la que es va embarcar en l’EP All Delighted Peple, on insistia en el seu discurs grandiloqüent i alhora intimista, el multinstrumentista de Detroit entrega un nou LP carregat de folk sinfònic, soul, pop, combinat amb loops i beats, accentuant d’aquesta manera lús de l’electrònica, sense deixar al marge les reverberacions i efectes. Un treball ambiciós, complex i saturat de sons, on l’extravagància, l’epicitat i l’emotivitat són les armes que torna a utlitzar un músic capaç de sorprendre treball rere treball, tot i que no inventa res.
Sona a… Yes + The Flaming Lips + Animal Collective.
El Millor… s’atreveix amb tot.
El Pitjor… sembla intocable.
WRITE ABOUT LOVE. BELLE AND SEBASTIAN
Res canvia en el territori dels escocesos liderats per Stuart Murdoch. En disc, la fòrmula segueix funcionant, amb excel·lents cançons que no eviten que el disc, una vegada més, sigui irregular. Els millors moments sorgeixen quan les influències dels seixanta s’apoderen del so dels autors de The Boy with the Arab Strap. Bones melodies, bons arranjaments, però no deixen de ser una banda eficient en estudi però amb una manca d’intensitat que en directe els posa en evidència.
Sona a… disc destinat a oblidar-se ràpidament.
El Millor… Write About Love, I’m Not Living in the Real World
El Pitjor… massa lineals i tous.
ANTONY AND THE JOHNSONS. SWANLIGHTS
Pop de càmera, dark cabaret, soul afectat, les etiquetes, van al gust de l’oient; el que és innegable és que Antony Hegarty té clar el camí. Els vents i percussions cada cop sonen més operístics; de fet, el seu següent projecte serà una òpera amb Marina Abramovic. Björk participa en un tema, Flétta, primera col·laboració de dos artistes amb evidents similituds. La mateixa història que la dels tres anteriors discs. El millor tema el firmen quan es donen un respir.
Sona a… conservadurisme sofisticat.
El Millor… o estàs amb ells o estàs contra ells.
El Pitjor… imaginar-se un dinar amb gent que no aguantes i aquest disc sonant de fons.>