NOU! GRINDERMAN 2. GRINDERMAN 
Si algú és pensava que Grinderman era un passatemps de Nick Cave, al costat dels Bad Seeds més il·lustres, doncs s’equivocava. Aquest nou treball mostra una banda amb entitat pròpia, on el cantant es reparteix el protagonisme amb Warren Ellis, el qual és revela com un dels grans eixos del grup. Contundents, crus, viscerals i barbuts; Cave i Ellis, apunten i disparen, encertant de ple des de l’ incendiari inici amb Mickey Mouse and the Goodbye man, fins el psicodèlic i pantanós final amb Bellringer Blues.
Sona a… The Stooges del segle XXI.
El Millor… ja tenim disc de l’any.
El Pitjor… de moment, la seva gira no passarà per aquestes terres.
NOU! MAJESTY SHREDDING. SUPERCHUNK 
El concert del darrer Primavera Sound confirmava que l’EP Leaving the gutter no era una casualitat. El nou àlbum de la banda de Mac McCaughan, després de gairebé una dècada d’absència, és una demostració de Power pop amb majúscules, amb guitarres potents, melodies delicioses i una base rítmica que dota els de Chapel Hill d’una intensitat envejable. Els autors de On the Mouth i Foolish sonen menys estridents que anys enrere, però la força de la banda rau en l’energia i en uns temes que t’atrapen i t’omplen de vitalitat.
Sona a… Superchunk han tornat.
El Millor… Digging For Something, My Gap Feels Weird, Crossed Wires, Fractures in Plaster, Learned to Surf, Rop Light, Everything at once.
El Pitjor… és una banda tan imprescindible com ‘oblidada’.
NOU! YOU ARE NOT ALONE. MAVIS STAPLES
De la mà de Jeff Tweedy, una magnífica Mavis Staples recupera temes de les Staples Sisters, banda mítica de gospel que cantava pel goig, llibertat i drets humans de la humanitat. Evidentment, la música és el que ens ocupa, i Staples no només té una veu extraordinària, sinó que canta amb una personalitat i lluminositat comparables a les d’Odetta o Aretha Franklin. Destacar els dos temes composats pel líder de Wilco, per l’ocasió, a l’alçada d’un disc ideal per encendre el dia més trist.
Sona a… Disc per emocionar-se i motivar-se.
El Millor… positiu, lluminós, temes excel·lents i radiants,…tot.
El Pitjor… descobrir-la ara.
NOU! LOSING SLEEP. EDWYN COLLINS
L’ex-líder d’Orange Juice va patir una doble hemorragia cerebral al 2005. Un metge va dir que no hi havia res a fer; la dona de Collins no va rendir-se, i l’autor de I’m Not Following You tampoc. Cinc anys després, Collins es reincorpora al panorama musical com si mai hagués estat absent: pop exquisit no excent d’intensitat, que recupera el bo i millor de la seva carrera. Johnny Marr, Ryan Jarman i Alex Kapranos són alguns dels noms que col·laboren en aquesta lliçó de recuperació vital i musical.
Sona a… The Jam + Orange Juice + David Bowie
El Millor… Losing Sleep, What is My Role, Do It Again, Humble, Bored, I Still Believe in You, Cone Tomorrow Come Today, Over the Hill, It Dawns on Me.
El Pitjor… el metge que va dir que Collins es quedaria com un vegetal.
NOU! MAYHEM. IMELDA MAY 
La cantant irlandesa segueix la pauta marcada en els seu anteriors treball: rock n’ roll amb algunes gotes de swing, jazz i serie B, i la seva proposta de reviure l’esperit dels 50 funciona gràcies a temes com Psycho, Sneaky Freak, Eternity, l’inicial Pulling The Bug o amb la versió de Soft Cell, Tainted Love, que s’encarrega de posar el punt i final al disc; i perd força quan es mostra més pausada. Segueix seduint però comença a sortir una tímida sensació dejà-vu.
Sona a… Rock n’ Roll encantador.
El Millor… l’energia que desprèn.
El Pitjor… l’inici calcat a Johnny Got a Boom Boom.
NOU! MINOTAUR. THE CLIENTELE
Nou mini-àlbum d’uns londinencs aferrats als anys 60, mantenint la línia d’anteriors propostes. Les textures denses de Suburban Light, The Violet Hour i Strange Geometry pròximes a la Velvet Underground tenen menys protagonisme que les tonalitats acústiques ja predominants a God Save the Clientele i Bonfires on the Health. Aromes Galaxie 500, melodies factoria Blunstone, el que resulta irrebatible és que la banda liderada per Alasdair MacLean desprèn nostàlgia per tot arreu.
Sona a… Lambchop + Dean & Britta.
El Millor... Minotaur, Jerry.
El Pitjor… inferior a anteriors treballs.
NOU! POSTCARDS FROM A YOUNG MAN. MANIC STREET PREACHERS
Amb l’actor Tim Roth il·lustrant la portada, els de Gal·les ens presenten el seu desè treball, i amb ell ens regalen la millor obra des dels dies d’ Everything Must Go. Menys estrident que el seu anterior treball, el grup torna a l’èpica, però apostant per l’impacte immediat, entregant un grapat de cançons directes que guanyen en cada escolta. Amb mirada als seus inicis (Auto Intoxication), per acabar d’ arrodonir el disc firmen una dels millors temes d’aquest any, Some Kind of Nothingless, amb la col·laboració d’Ian McCulloch (Echo and The Bunnymen).
Sona a… Everything Must Go.
El Millor... segueixen sorprenent i emocionant. 12 temes=12 hits.
El Pitjor… no puc, ni vull, ser objectiu amb un grup com aquest.
NOU! INTERPOL. INTERPOL 
Les diferències entre aquest treball i la resta d’àlbums editats per aquest grup són el títol i les portades; la resta, tot igual. Una versió de “tot a 100” de Joy Divison, que carrega, avorreix, i executat sense cap mena de passió. La seva llunyana primera obra tenia grans moments, no ho negaré, però a partir d’aquí van perdent impacte en cada treball que editen, convertint-se en un grup sense coartada artística. Un disc tan efímer com aquesta crítica.
Sona a… fil musical per l’ H&M.
El Millor... per dir alguna cosa, Success.
El Pitjor… aquests són els grup bandera que agraden a les noves generacions… mare meva com està la vida.
NOU! ROOT FOR RUIN. LES SAVY FAV
Tim Harrington i la seva tropa són més que un show en directe. El sisè àlbum en estudi d’aquesta banda nascuda a meitats dels 90 respira visceralitat i espontaneïtat. Guitarres nervioses, alguna que altra melodia rodona, el disc és més proper a Cat and the Cobra i a Go Fourth que a Let’s Stay Friends. Indie, rock, post-hardcore, i varietat homogènea que mostra els detalls salvatges i hostils que se’ls hi suposa.
Sona a… Superchunk + Fugazi.
El Millor... Appetites, Sleepless in Silverlake, Let’s Get Out There, Lips N’Stuff, Excess Energies.
El Pitjor… la segona meitat del disc.
NOU! STILL MOVES. MOGWAI
Primer directe oficial de la banda escocesa, que després de 15 anys de trajectòria, poca cosa els hi queda per demostrar. En aquest LP trobem temes dels sis àlbums en estudi, i no falten Mogwai Fear Satan, 2 Rights Make 1 Wrong ni Like Herod, però tal com sona aquest directe, el repertori queda en segon pla. Poderosos i hipnòtics, recordem que també han publicat un documental, Burning, dirigit per Vincent Moon. El títol del directe fa justícia.
Sona a… Mogwai en plenitud.
El Millor... tot.
El Pitjor… no poder contractar la banda perquè toquin a casa meva.