BUTTERFLY HOUSE. THE CORAL
La banda de Hoylake, en el que és el seu sisè àlbum, consoliden definitivament un so que beu del pop i del folk amb aires psicodèlics. 8 anys després de l’àlbum homònim amb el que es presentar en societat al 2002, els anglesos segueixen el camí traçat a Magic and Medicine (2003) i fixat definitivament a Root and Echoes (2007). Més madurs i menys Strokes, The Coral mira descaradament als 60, i sembla ser que és on es troben més còmodes.
Sona a… The Zombies+The Byrds.
El Millor… Green is the Colour, She’s Coming Around, 1000 Years, North Parade
El Pitjor… la sensació de sí, però…
THE SUBURBS. ARCADE FIRE 
La banda liderada més que mai per Win Butler i Régine Chassagne deixen clar amb aquest treball que amb ells ja no es tracta de buscar hits immediats emmig d’àlbums esplèndids; es tracta de trobar totes les virtuts d’ un disc rodó a base de temes plagats de matissos i referents que en conjunt formen una obra compacta, amb un so que explosiona en diferents direccions a la vegada. El disc confirma una evolució i un voler anar més enllà, sense oblidar-se de que són Arcade Fire.
Sona a… consagració.
El Millor… els temes, les lletres, els referents, el so,…
El Pitjor… Res.
RPA & THE UNITED NATIONS OF SOUND
Richard Ashcroft s’aparta de les sonoritats lisèrgiques i l’ èpica que el van caracteritzar amb els seus The Verve. El cantant mira cap una altra banda, el R&B, per entregar un disc ple de textures electròniques, arranjaments made in Brian Wilson, i melodies marca de la casa. Bon inici amb el single Are You Ready, l’ enèrgica Born Again, i la contundent America, tres temes que donen identitat a la nova proposta d’ Ashcroft, més encertat que ens els seus dos últims treballs en solitari. Llàstima de Royal Highness (amb un riff calcat al Sweet Jane de la Velvet Underground) o Life Can Be Beautiful (balada que ha firmat una infinitat de vegades).
Sona a… Riahnna + Brian Wilson + The Verve
El Millor… America, Are You Ready, She Brings Me The Music, Beatitudes.
El Pitjor… Life Can Be Beatiful, Royal Highness.
ALEGRIAS. HOWIE GELB & A BAND OF GYPSIES
Del southwest dels EUA al sudoeste de l’estat espanyol. El Giant Sand Howie Gelb s’ha ajuntat amb uns músics encapçalats per Raimundo Amador, produïts per Fernando Vacas i el seu segell Eureka, amb John Parish ajudant, han creat aquest disc que sona a americana i a flamenc, que té aromes de Tucson i de Còrdova, predominant les melodies i textures del país de Gelb. Les diferents sonoritats es respecten, i s’abracen, perquè a més de moments més que notables, es detecta que fent el disc s’ho han passat tant bé com ho permet Còrdova.
Sona a… Giant Sand amb guitarres espanyoles i el recurrent duende.
El Millor… Cowboy Boots on Cobble sSone, Notoriety, Blood Orange, The Hungin’ Judge, Saint Conformity i Where the Winds…
El Pitjor… ara m’entero que ja han vingut en concert.
DIRTY SHIRT ROCK N’ ROLL. JSBX
Repàs als 10 primers anys d’existència de la Blues Explosion de Jon Spencer. 22 temes que segueixen sonant igual de potents que en el seu dia, i que resumeixen a la perfecció el que era aquesta banda: una màquina perfecta de rock n’ roll, articulada a base de funk, esperit garatge i classicisme visceral. Avui en dia encara ningú ha pogut ocupar el lloc que van deixar aquest poderós trio. Només cal escoltar l’inici de Bellbottoms o Hell, per adonar-nos que segueixen sent Blues Explosion Nº 1.
Sona a… ROCK N’ ROLL
El Millor… no pots deixar d’escoltar-lo, un cop i un altre, i un altre…
El Pitjor… que ja no hi són.
VOL. 2. WOODEN SHJIPS
44 minuts de jam psicòtica i al·lucinògena. Atmosfera carregada d’evasió i llibertat, distorssió, textures denses i lisèrgiques, loops de guitarra, veus cavernoses… els de San Francisco presenten un quart treball i un segon àlbum de hard-to-find singles, on fins i tot es despengen amb el Vampire Blues de Neil Young i Contact de Serge Gainsbourg. Des del passat, cap endavant, aquests californians aposten per un torrent elèctric en el que val la pena embarcar-se i mirar-s’ho tot des de dalt de tot. Els amants del so garatge i de la psicodèlia, amb aquest grup, podem cantar goool!
Sona a… The Doors + Spacemen 3 + The Warlocks
El Millor… Tot.
El Pitjor… Encara no sé dir el nom; i que de moment, no vinguin.
…AND THE PIONEERS SABOTEURS. MICAH P. HINSON
El quart disc del músic de Memphis, comptant el mini-àlbum The Baby and the Satellite, permet situar la seva obra on ja l’havien col·locat els més optimistes. Íntim, afectat i cru, Micah P. Hinson es mou entre textures de la tradició de cantautors nordamericans de sempre, afegint una atmosfera més actual. Lletres realistes i de caire polític, per tant, pessimistes, arranjaments densos, i la forma de cantar, dota aquest treball d’una dimensió tan fosca com suggerent.
Sona a… Johnny Cash + Richard HAwley + Sufjan Stevens.
El Millor… 2’s & 3’s, Seven Horses Seen or Through the Hours, Dear Ashley, She’s building Castles in her heart, Watchers tell us of the night.
El Pitjor… que es digui que és un nou Dylan.
INFINITE ARMS. BAND OF HORSES
Després d’Everything All the Time i Cease to Begin les expectatives no podien ser millor. La banda liderada per Ben Bridwell, presenta en el darrer disc un so encara més convencional i net que en el seu segon treball, i aquí, poden haver discrepàncies. En algun tema es poden aproximar als Death Cab for Cutie, i en altres, a The Jayhwaks o Wilco, i sempre amb la intenció de crear les melodies i harmonies perfectes. Potser no els hi calia una producció tan polida. El seu directe, on defensen que són una banda de rock ‘n’ roll, així ho demostren, i segurament, serà on dotaran aquests temes de la rugositat que necessiten alguns dels temes d’aquest darrer àlbum. Ara bé, criticar és gratis, com he demostrat: qui es resisteix a temes com Laredo, Compliments, Laredo, Older, NW Apt, One Way Back Home o Neighbor? Estem davant d’una banda de rock americà per no deixar escapar. Els debats sobre com hauria de sonar, pensant-ho bé, no són per mi.
Sona a… The Jayhawks + Death Cab for Cutie.
El Millor… Laredo, Compliments, Laredo, Older, NW Apt, One Way Back Home, Neighbor.
El Pitjor… potser, els dos primers discs estan per sobre.
MONDO CANE. MIKE PATTON
Nou projecte de l’inclassificable, Mike Patton. Aquest cop es fa acompanyar per una orquestra de 30 músics per revisar la cançó italiana. Més proper a la figura de crooner, que la de vocalista neuròtic, el cantant impregna de les seves particulars formes cada un dels temes. Lluny del histrionisme de les seves últimes propostes, Mondo Cane, mostra un Patton més contingut, i la cosa funciona molt millor. Inspirat retorn.
Sona a… un gran Mike Patton.
El Millor…l’obertura amb Il Cielo In Una Stanza, la versió de DeeperDown d’ Ennio Morricone i Urlo Negro.
El Pitjor… ara que ha reunit Faith No More, res.
OUT OF OUR MINDS. MELISSA AUF DER MAUR
Va ser baixista de dos dels grans noms de la musica dels 90 en els seus pitjors moments: Hole i Smashing Pumkins. Aquest és el seu segon treball en solitari, un disc de fàcil digestió, que no deixa de recordar a les seves anteriors bandes, amb alguns bons moments, però que acaba fent-se massa repetitiu. El millor del disc, la col.laboració vocal de Glenn Danzig en l’obscura balada Father’s Grace.
Sona a… Ghotic AOR.
El Millor… Follow The Map, The One, Isis Speak, Father’s Grace.
El Pitjor… és millor que el darrer treball de Hole.