MIDDLE OF EVERYWHERE. POKEY LAFARGE AND THE SOUTH CITY THREE
Semblen sortits d’un dels dibuixos de la sèrie de Robert Crumb, Herois del Blues, i realment, un cop impregnats del seu cançoner, actitud i atmosfera, Pokey LaFarge and The South City Three semblen sortits d’una màquina del temps que els ha fet aparèixer en aquest precís instant de la història per fer front a frivolitat i banalitat que menysprea les arrels, la passió i el compromís de la música popular amb la societat i l’art. Amb una biografia pròpia d’algú que indaga …continuar llegint
EVERYBODY WAH. BOSCO DELREY
Credencials: amant de la música rock, passant per Elvis i arribant a The Cramps, a qui ret homenatge durant ell vídeo Wild One (no inclòs en aquest Everybody Wah), on evoca el concert de la banda de Poison Ivy i Lux Interior al Napa Mental Hospital; aquest LP, debut, l’ha gravat amb Doug Paisley, a la ciutat de Memphis, els TN Studio, músic que ha col·laborat, entre d’altres, White Stripes, Sonic youth, Pavement, Wilco i Cat Power; els 7 polsades publicats …continuar llegint
RARITIES & B SIDES. THE RAVEONETTES
Amb In and out of control (2009) i Raven in the grave (2011), The Raveonettes van orientar el seu so cap a terrenys més pop, en un gir força encertat que feia que el grup agafés aire i sortissin amb èxit de l’estancament en que estava començant a caure la seva proposta. Però tot i que els seus dos últims treballs contenen grans temes, i consagren als danesos com una de les millors bandes sorgides en aquest nou mil.lenni, els que portem seguint la banda dels dels seus inicis …continuar llegint
THIRTEEN. MEGADETH
Les melenes de Dave Mustaine segueixen ben pellroges i brillants, i el més important, les seves noves cançons, recuperen les virtuts dels sempre enyorats temps passats. Han estat uns anys moguts durant la passada dècada: la lesió al braç que el va obligar a desfer la banda; el retorn amb The System Has Failed; ha gravat discs que han mantingut a la banda a la primera plana del metall, com el citat o els posteriors United Abominations i Endgames; ha fet les paus amb …continuar llegint
YOURS UNTIL THE BITTER END. THE BLOODY HOLLIES
Les diferents generacions de bandes de rock n’ roll visceral, cru, deutor de les bandes mítiques del gènere, han acabat per convèncer a propis i estranys de que els temps dels riffs de guitarra elèctrica, bases rítmiques primitives i melodies expressades amb crits i veus trencades són eterns. Si els 60 tot esclatava, els 70 es consolidava, i els 80 varen aparèixer diferents corrents (des del punk rock de The Replacements al hard rock de Guns n’ Roses i similars i l’explosió de …continuar llegint
DAYS. REAL ESTATE
Hi ha discs que un se’ls agafa amb algun que altre prejudici, que com sempre, embruten l’experiència, o inclús, l’eviten. Quan un s’apropa a un LP com el segon de Real Estate, Days, amb una portada que sembla extreta d’un fotograma d’una pel·li dels Coen, la ignorància pot jugar una mala passada. Tot i que el seu debut homònim, amb peces com Black Lake i Green River ja varen deixar ben clar quina lliga jugaven, que no és altre que la de de Galaxie 500 (s’hi aproximen i molt), …continuar llegint
KEEPER. JOHN DOE
El cas de John Doe és dels que evidencien què suposa fer-se gran amb criteri. No és només qüestió d’edat, és qüestió d’una suma de factors. Algú s’imagina a John Lydon (a.k.a Johnny Rotten) al 2012 amb el mateix vestuari que el que duia a el 1977 liderant els Sex Pistols? I parlo de Lydon no per casualitat, sinó perquè és un d’aquells personatges del món de la música rock que més ha evolucionat, però, sense perdre la seva identitat ni el registre mostrat durant els anys punk. Sempre …continuar llegint
PART LIES, PART HEART, PART TRUTH, PART GARBAGE. R.E.M
Els debats sobre cultura popular avorreixen. Estic fins els ous de defensar unes bandes, uns discs, o unes pel·lis. És tan estúpid com quan es parla de futbol. Tothom pot dir la seva. Evidentment, gent del calibre de Jordi Llovet se’n farà un fart de riure davant dels estèrils debat sobre cultura comercial, la que va des de R.E.M a Sofia Coppola, passant per Terence Malick a Mark Lanegan. És un joc de nens en mans d’autèntics paràsits (des dels més cools i guais als més talibans, …continuar llegint
SONGS FOR PAIN AND LEISURE. T.W. WALSH
Primer treball del músic, productor i home per tot que és quest jove cell anomenat T.W Walsh. Després dels desapareguts The Soft Drugs (varen plegar al 2008), s’embarca en el seu primer treball des de Blue Laws (2001). Walsh és nascut el 1975, i en ell respira l’autenticitat i pasisó de la generació dels noranta, deutora, entre d’altres, de noms com Neil Young. La profunditat de les textures, l’emotivitat de les melodies, els plecs de les harmonies, i la sensació de que al músic li va la vida en això de composar i interpretar… amb TW Walsh …continuar llegint
LIVE MUSIC. THE STRANGE BOYS
The Strange Boys varen debutar el 2009 amb Strange Boys and Girls Club armant-la bona i confirmant el que havien apuntat amb EP i single que precedien el seu primer LP: impregnat d’un so garatge, rock n’ roll enèrgic, recordant potser massa als Black Lips. L’actitud descarada, mostrant aplom i frescor va fer la resta; no podem oblidar d’on vénen: ni més ni menys que d’Austin. Aplaudiments i expectació, borratxeres mil i a gaudir-ne del moment …continuar llegint