THROUGH A CROOKED SUN. RICH ROBINSON
Segon disc en solitari del petit dels Robinson, després del criticat però interessant Paper. El nivell s’incrementa i de quina forma amb Through a Crooked Sun; els aires de la banda titular hi són, amb temes que podrien passar a formar part d’un grans èxits dels corbs negres, com Gone Away i Fire Around, enormes cançons que obren i tanquen respectivament un àlbum que mostra, una altra vegada, la categoria de Rich Robinson com a compositor i com a músic. Blues clàssic, rock n’ roll i algun moment més musculós, a través de dotze temes que fugen de l’ampul·lositat i de l’exhibició tècnica. No interessa demostrar quin bon músic que és, ni la seva perícia amb les sis cordes. Tot queda al servei d’unes composicions sòbries, compactes i brillants. Rich Robinson fa temps que va deixar de ser el germà de Chris Robinson, i si quedava algun dubte, aquest magnífic disc els devora tots. No diem cap bestiesa si afirmem que cap d’ells, en solitari, pot arribar al nivell dels Black Crowes. Ells són els líders d’una de les grans bandes de la història del rock, i esperem que tornin un altre cop. Ara bé, amb treballs d’aquest calibre, tot és més senzill. I encara ha d’arribar el nou project de Chris Robinson. Bravo pel pare i la mare que els va parir.
Sona a… Black Crowes + North Mississippi Allstars.
El Millor Gone Away, I don’t hear the Sound of You, Hey Fear, Standing on the Surface of the Sun, Station Man, Through a Crooked Sun, Fire Around… discarro, amb un inici i un final cinc estrelles.
El Pitjor… caure a la trampa d’imaginar-se a Chris Robinson cantant els temes…
CARRION CRAWLER/THE DREAM. THEE OH SEES
L’hiperactiu John Dwyer no coneix la paraula descans: Coachwhips, Pink and Brown, Landed, Yikes, Burmese, The Hospitals, Zeigenbock Kopf,…i segon disc de l’any amb la seva banda titular. La història es repeteix; ens trobem amb una nova col·lecció de cançons pop passades pel filtres del garatge rock dels seixanta, i bingo!, perquè gairebé arriben al nivell del seu millor LP, Help. El carisma de Dwyer en directe és innegable, i sembla ser que a base de gravar i gravar s’han consolidat. Aquest disc està sent el més celebrat, i s’ho mereixen per la seva trajectòria, amb grans moments, com The Dream, Contraption/Soul Desert i Crack in Your Eye, entre d’altres. És innegable que el quartet, format pel seu líder i els seus col·legues Brigid Dawson, Petey Dammit, i Mike Shoun, desprenen una immediatesa i un caliu, a través de composicions planes, sorolloses i directes, que transmeten la forma d’entendre la música dels de (com no) San Francisco. Pop-rock psicodèlia, amb sabor antic, però tots els aromes indies,… i que continuïn de la mateixa manera per molts anys.
Sona a… The Flamin’ Groovies + The White Stripes.
El Millor… No sobra ni falta res, però destaquen Contraption/Soul Desert, Robber Barons i The Dream.
El Pitjor… Octopus Has No Friends; i que es fan repetitius.
THE HUNTER. MASTODON
La gran esperança del metal s’ha passat al rock dur, progressiu (com ja apuntaven a Blood Mountain i encara més a Crack the Skye), psicodèlic, però, amb algunes de les constants que els han acompanyat en els anteriors àlbums. En una evolució anàloga a la d’Entombed amb Wolwerine Blues, sí que es detecta una vocació harmònica i melòdica més pronunciada, però la densitat de textures i la força bruta de la seva proposta segueix gairebé intacte, per bé i per mal. Per bé, perquè és innegable la capacitat per fer vibrar timpans i martells; tot i que sí que es mostren més accessibles i diàfans. La part més negativa, sota el meu punt de vista, prové de la linealitat de la proposta. No es pot negar la força i l’impacte del seus riffs, amb algun que altre record a Robert Fripp, més nets i apreciables, la contundència de la proposta, ni l’efectivitat de cançons com Black Tongue, tema marca de la casa, Curl the Burl o Spectrelight, que ens evoca al brutal Remission, o el tema The Hunter, que defineix l’status quo d’una banda que manté la seva identitat, però amb menys brutalitat que abans.
Sona a… Cathedral + Mars Volta +.
El Millor… Curl of the Burl, The Hunter, Bedazzled Figernails, The Sparrow.
El Pitjor… Octopus Has No Friends; i que es fan repetitius.
THE OLD MAGIC. NICK LOWE
62 tacos, i el britànic, segueix al peu del canó. L’home que va irrompre amb força als setanta, que va trontollar als vuitanta, que es va reinventar als noranta amb The impossible bird, s’ha prodigat a base de notables obres de pop-rock clàssic a través de cinc àlbums publicats en disset anys. Quatre anys després d’At my age, la fórmula que va trobar al 1994 segueix funcionant, i de quina manera. El so dels cinquanta i dels seixanta es manté intacte amb obres d’aquest calibre: melodies i harmonies delicioses formen un àlbum al que només li falta una cosa: un parell de hits. Però, és Nick Lowe; mai serà una estrella del rock, però si un treballador que estima el seu ofici. I el resultat, no se’l perdin. Temes com Sensitive Man, Shame on the rain o You don’t Know me at all sonaran igual de bé avui al 2055.
Sona a… Buddy Holly + Jim Reeves.
El Millor… Nick Lowe és un obrer del rock; mai es rendeix.
El Pitjor… sempre ha estat en un segon o tercer pla… no és prou cool.
GLOSS DROP. BATTLES
Ja sense Tyondai Braxton a les seves files, l’ara trio de Nova York, tot i les dificultats, aconsegueix igualar l’impacte que va suposar el seu celebrat Mirrored. Atlas, el tema de capçalera del film All Tomorrow Parties, els seus directes, i l’èxit de bandes anàlogues a Animal Collective va col·laborar a que l’impacte del seu debut fos prou expansiu perquè es fessin un nom dins del panorama musical pop més experimental. En aquest segon treball, on hi col·laboren Matías Aguayo, Yamantaka Eye, Blonde Redhead, Kazu Makino i Gary Numan, es mostren tan implacables com en el seu debut: fonaments electrònics i ballables, bases rítmiques adrenalítiques, predomini de textures denses, potser més que en el predecessor, teclats amb aires jamaicans, el contrast que ofereixen amb melodies arrastrades, i en algun moment, subtils i despreocupades, estructures caòtiques i repetitives, i un aparatós cocktail d’estils, propi del math rock, donen forma i fons al nou LP d’un dels grups més ‘festivaleros’ del moment.
Sona a… Animal Collective + The Go! Team + Errors.
El Millor… no baixen el nivell respecte Mirrored.
El Pitjor… no és música per totes hores.
DIVINE PROVIDENCE. DEER TICK
Quart disc dels de Providence, on, finalment, fan esclatar la seva vessant purament rock n’ roll. Des del seu debut, War Elephant, un treball folk a l’estil Buffalo Springfield, ja es detectava una vocació rock, sobretot al seu líder John McCauley. Amb Ian Neil de Titus Andronicus instal·lat com un membre més des de The Black Dirt Sessions, en aquest nou LP indaguen en les arrels del rock n’ roll. Tot i que en el disc trobem Electric, Chevy Express (dos excel·lents mostres d’americana), Clowin’ Around (molt de l’estil de Port O’Brien) i Miss K (record a Brown Eyed Girl i a Have You Ever Seen the Rain?), que recorden als seus primers LP’s, la majoria de temes són electricitat pura, com Funny World, Let’s All Go To The Bar, Main Street i Something to Brag Out , on la influència dels Replacements de Please to Meet Me, els Clash de Combat Rock, els Stones d’Sticky Fingers i Eddie Cohran de Summertime Blues és palpable. El resultat, un treball que respira i expira rock n’ roll.
Sona a… The Replacements + The Clash + Phosphorescent.
El Millor… Quart treball, i és el més rodó.
El Pitjor… Que la secta folk potser no li perdoni.
HIGH DECIBELS. ’77
Segon treball de la banda d’Armand Valeta, on la vida continua igual que en el seu debut… però es detecta una evolució: més compactes, rotunds, i sobretot, amb més personalitat, aquest quartet ofereix continuïtat al rock n’ roll més clàssic, evocant, de forma ineludible, als AC/DC de Bon Scott i als Hellacopters de High Visibility. D’entrada, amb el tema que dóna títol a l’LP, les cartes ja hi són sobre la taula. Riffs dels que es recorden, veu trencada, melodies i harmonies immediates i fresques, base rítmica efectiva, els deu temes suposen una bona descàrrega d’electricitat, de rock n’ roll directe i enèrgic, confirmant que hi ha coses que són intocables, i, 60 anys més tard de la seva aparició, bandes com ’77, s’ocupen de reivindicar amb la passió i urgència que sorgeix d’aquest estil de vida, el de la clàssica banda de rock n’ roll.
Sona a… High Voltage…Rock n’ Roll.
El Millor… vitamines rock i novetat pels incondicionals del gènere.
El Pitjor… es veus que se senten al darrer tema.
REVERIE. JOE HENRY
El de Michigan ha passat per gran part dels estils musicals que omplen la història de la música popular del seu país. Des de Talk of Heaven, el seu debut, el marit de Malanie Ciccone s’ha atrevit amb gairebé tot: country, folk, blues, jazz, rock,… Potser el reconeixement del que va gaudir amb Short Man’s Room i Kindness of the World es queda curt, o si recordem Fuse, Civilians i Blood form Stars. A Reverie recull l’herència de 25 anys d’artesania i passió musical, d’eclecticisme i talent, a través de 14 cançons que recorren un segle de música nord-americana a través de noves composicions pròpies i intemporals. La música popular, fa uns anys, s’entenia com l’entén Joe Henry, un músic que mira enrere per poder anar cap endavant.
Sona a… Tom Waits + Vic Chesnutt + Geraint Watkins.
El Millor… Gairebé tot.
El Pitjor… Obviar a músics com Joe Henry, Peter Case, Chuck Prophet, Steve Wynn, Chris Whitley,…
MEGAFAUN. MEGAFAUN
Amb el seu quart treball, els de Wisconsin poden treure més pit que barba. Els ex-companys i amics de Justin Vernon de Bon Iver, amb qui formaven DeYarmond Edison, qui per cert participa a la grandiosa Get Right, consoliden la seva proposta de folk clàssic i evidents connotacions hippies, cuidada instrumentació i el·laborats arranjaments. Tot i que podem arribar a cansar-nos per la quantitat de bandes que s’han abraçat al gènere, els megafauna confirmen, a base de composicions tan clàssiques com intemporals, amb alguna que altre apunt més experimental, un inconformisme i inquietud artístiques que segurament significarà un punt i a part a la ja de per sí interessant trajectòria. Cançons com Real Slow i Get Right ben valen un disc.
Sona a… Buffalo Springfield + Grateful Dead + Kurt Vile.
El Millor… Real Slow, Get right, Resurrection, Everything.
El Pitjor… These Words, Scorned, Serene Return.