WE ARE ALL WHERE WE BELONG. QUIET COMPANY
Darrera d’aquest ambiciós títol trobem el tercer LP dels texans, els quals, liderats per Taylor Muse, mostren el seu pop grandiloqüent, èpic i melòdic. En un disc conceptual on es parla d’amor i religió, no amaguen les influències pels clàssics del gènere, ni tampoc els aromes a noms com The Flaming Lips, Broken Social Scene o Death Cab for Cutie. Ara bé, aquest darrer LP ens mostra la vessant més pomposa; sense deixar de reconèixer la capacitat melòdica i harmònica que demostren, finalment, el preciosisme i la pulcritud de la seva proposta limiten l’impacte de les seves cançons. L’equilibri que havien trobat a Everyone You Love Will Be Happy Soon es decanta clarament per la vessant més convencional i ensucrada, i sobretot pel gust de composar cançons amb vocació d’himne.
Sona a… Ben Folds + The Rocketboys + Fair Ohs.
El Millor… la instrumentació i arranjaments.
El Pitjor… lineals, previsibles i inofensius.
ASHES AND FIRE. RYAN ADAMS
No estem davant de cap Heartbreaker, ni de cap Love is Hell, ni de cap Cold Roses. Ryan Adams, però, és capaç de firmar cançons rodones, com la que dóna títol a aquest disc en solitari. El folk i el pop de Dirty Rain, Do I Wait i Chains of Love, vells mitjos temps, com l’altra gran moment del disc, Invisible Riverside, i Lucky Now, peces més lentes, on potser el disc pateix més, Come Home, Rocks, Save Me, Kindness i I Love You But I Don’t Know What to Say, formen un disc amb alts i baixos que es podria situar al nivell de Jacksonville City Nighs i 29, que no és poc. Demostra que és un músic, que per poc encertat que estigui, és un valor segur, sense oblidar el balí hardcore, Orion, o el doble LP de cançons perdudes, III/IV, on ens trobàvem amb la seva pitjor cara. Ashes on Fire, de la mà de Glyn Johns, recupera l’autèntic Ryan Adams, i es podria dir, que el més clàssic. A mig gas, però torna a ser ell.
Sona a… Ryan Adams.
El Millor… És molt bo; només cal escoltar la cançó Ashes and Fire.
El Pitjor… T’esperes més.
HEARTS. I BREAK HORSES
El debut d’aquest duet suec beu tant dels sons eteris de Cocteau Twins com del shoegazer de My Bloody Valentine o Slowdive, referents força recurrents entre els nous grups d’avui en dia, i que la veritat, ja comencen a cansar una mica; però en aquest cas el resultat, sense ser enlluernador en el seu conjunt, sí que és força efectiu. La seva fórmula funciona a la perfecció a Heart, Pulse o Winter Beats, i sense defallir en la resta de temes que formen l’àlbum, es mostra una mica previsible i limitada, cosa que no evita que passem un bon moment amb el disc, gràcies a les encertades melodies que canta Maria Linden i les textures que dibuixa amb el seu so Frederik Black. Segurament no són el millor exemple d’originalitat, i a dia d’avui un disc com aquest no sorprèn massa, però el que importa són les bones cançons i el disc en té. Això sí, com no ampliïn el camp de visió la cosa és quedarà aquí.
Sona a… Cocteau Twins + My Bloody Valentine.
El Millor… Heart, Winter Beats.
El Pitjor… el punt cool.
NOEL GALLAGHER’S HIGH FLYING BIRDS
Si comparem els treballs que han editat els germans Gallagher per separat queda clar que el gran responsable de portar Oasis a la gloria ha estat Noel, alhora que també ha estat el responsable d’un dels pitjors tics del grup: l’èpica maisntream. El disc del gran dels Gallagher sona molt més madurat i compacte, i té força més recorregut que el del seu germà petit, que tot i ser força entretingut, no deixava de ser un intent desesperat per sonar com en els inicis al costat del seu germà a Oasis. Noel té força més recursos i els ha explotat al límit entregant el millor conjunt de cançons des del dies de Morning Glory. El Majestuós inici amb l’intensa Everybody’s on the Run (que ja figura entre el millor que ha firmat mai el de Manchester), Dream On, Aka… Broken Arrow, The Death of You and Me o Aka… What a Life, demostren que Noel ha mirat cap endavant alhora de seguir la seva carrera, introduint nous matisos, però sense abandonar les seves principals coordenades, ja que en el fons ell era Oasis.
Sona a… Oasis.
El Millor… Everyboy’s on the Run, Aka… What a Life, Aka… Broken Arrow, The Death of You En Me.
El Pitjor… l’èpica mainstream.
THE GREAT ESCAPE ARTIST. JANES’S ADDICTION
Strays ja va anunciar que aquells eren uns altres Jane’s Addiction. Poc quedava del grup que va decidir deixar el món de la música en el seu moment més àlgid per tal de no caure ens els excessos de la fama i així mantenir intacte la seva essència. Amb aquell disc venien la seva ànima al mainstream, i és passaven la seva essència per allà on l’esquena perd el seu nom, i el pitjor quedava per arribar: The Great Escape Artist. Encara que Perry Farrelll i Dave Navarro són capaços de mostrar moments d’inspiració puntuals, com en laincial Undeground, en l’èpica Irresistible Force, en el single End to the Lies, o a Twisted Tales, el conjunt de l’obra és força monòton i víctima d’una producció excessiva, inflada i impersonal, i cap dels seus millors moments tindrien lloc en les grans obres de la banda. El problema ja no és la falta d’inspiració, sinó el camí que ha agafat el grup, que si la cosa no canvia, els portarà a ser en una parodia del que eren.
Sona a… Jane’s Addiction High Tech.
El Millor… Undeground, Irresistible Force.
El Pitjor… en el fons, tot.
MIRROR TRAFFIC. STEPHEN MALKMUS AND THE JICKS
Dubtar del carismàtic Stephen Malkmus com a compositor i frontman seria tan injust com dubtar de tots els grnas noms de la mateixa fornada que ell. Un nou LP amb els The Jicks, i sí, no arriba al nivell de Pavement, bravo, però, qui negarà que escoltar-los sempre t’anima el dia? Temes com Tigers, on se li escapa un matís Brett Anderson, el power pop de Senator, Spazz i Tune Grief, tema que podria estar, com a mínim, a Wowee Zowee, la clàssica Brain Gallop, mitjos temps marca de la casa com Asking Price, Gorgeous Georgie, Long Hard Book i Share the Red, els aires a Television de Stick Figures in Love,… Un altre mostra de power pop expansiu i vital, de reminiscències clàssiques, perquè és inevitable, almenys per un servidor, donar les gràcies als grans noms del pop, perquè gràcies a ells, existeix, entre d’altres, Stephen Malkmus.
Sona a… Pavement de butxaca.
El Milllor… Senator, Spazz, Tune Grief, Gorgeous Georgie, Stick Figures in Love.
El Pitjor… Enyorar a Pavement.
I’M WITH YOU. RHCP
Ni rastre de Freaky Styley, ni de Mother’s Milk, ni molt menys, de Blood Sugar Sex Magik, ni de One Hot Minute, del ressorgiment que va suposar Californication. Ni rastre del Kiedis més desafiant, ni del Chad Smit més demolidor, ni de Flea … Ni evidentment, d’un Frusciante que ja ho deuria olorar-s’ho després del trist Stadium Arcadium. RHCP s’ha convertit en una simple marca que encara omplirà estadis, que fara gala del seu poder econòmic. Potser, la seva prioritat ja no és la música. En el seu bon moment, es varen convertir en els millors alumnes de la P-Funk; i ara, què en queda? I és molt senzill criticar des de fora, evidentment, però també és complicat entendre com es pot perdre la identitat i el rumb d’aquesta manera. Per què? La p… pasta?
Sona a… Stadium Arcadium 2.
El Milllor… Recordar els discs que tots sabem.
El Pitjor… No reconèixer la banda.
TRANS-LOVE ENERGIES. DEATH IN VEGAS
Després de set anys de silenci, i amb la baixa de Tim Holmes, els britànics tornen com el projecte personal de Fearless, el qual s’encarrega de pràcticament tot en aquesta nova obra. A mig camí entre les estructures kraut del seu anterior àlbum, Satan’s Circus, i la psicodèlia fosca i etèria d’Scorpio Rising, aquest nou treball dels britànics és un nou pas endavant en la seva discografia, però no el millor de tots els que han fet. Aquest cop els convidats il.lustres que acompanyen al grup és limiten a l’aportació vocal de la cantant del grup canadenc, Austra, Katie Stelmanis, qui és converteix en la protagonista dels millors moment del disc amb Your Left My Acid (set minuts d’autèntic pop lisèrgic i espacial) i Witch Dance (la cara més fosca del disc), juntament amb l’obertura amb Silver Time Machine i Black Hole, dos temes en un, que marquen el punt de sortida del particular i narcotitzant viatge que sempre és un disc de Death In Vegas. No us deixeu portar per la primera impressió, i doneu-li una oportunitat al disc, ja que com una bona droga va calant poc a poc.
Sona a… The Velvet Undeground + Kraftwerk.
El Milllor… You Left My Acid, Witch Dance, Black Hole.
El Pitjor… és el seu disc més discret.
SWEETHEART OF THE SUN. THE BANGLES
Produït per Matthew Sweet i convertides en trio, després de la fugida de la baixista, Michael Steele, The Bangles trenquen vuit anys de silenci amb aquest nou treball carregat de guitarres i perfectes harmonies vocals. Susanna Hoffs manté intacte el seu carisma vocal, i el temps no ha passat per la seva veu que sona igual d’irresistible que fa trenta anys, però el poder compositiu del grup no està en el seu millor moment i això és nota per la falta de hits immediats tal i com firmaven en el passat. Malgrat això ja voldrien molts grupets de power pop d’avui en dia sonar com elles i tenir la capacitat de transportar-te a la costa oest americana dels anys 60 com ho fan elles en temes com l’inicial, Anna Lee (Sweetheart of the sun), Open My Eyes o I’ll never Be Through With You. Llàstima de la baixa de Michael Steele, la qual sempre firmava alguns dels millor moments de cada treball del grup, i aquests es troben a faltar massa. Sense ser un gran disc, sempre és un plaer tornar a escoltar la veu de la gran Susanna Hoffs.
Sona a… The Byrds + Matthew Sweet.
El Millor… Anna Lee, Open My Eyes.
El Pitjor… la falta de grans hits.
BLACK AND WHITE AMERICA. LENNY KRAVITZ
Primer disc de Lenny Kravitz amb Roadrunner i el novè de la seva discografia. Després de repetir fórmula una vegada rere l’altra, el novaiorquès tira de nostalgia i es reinventa a través de la música que l’ha acompanyat tota la vida, i mira cara a cara a les seves arrels blanques i negres: a Curtis Mayfield en el tema que dóna títol i obre l’album i a Stand, on parla de Martin Luther King i els seus pares, a Earth Wind and Fire (i a ell mateix i el seu Always on the Run) a Come on Get It, a Stevie Wonder (o Jamiroquai?) de Liquid Jesus, a Kiss a Rock Star City Life, a Marc Bolan a Stand, als Stones a Everything, a James Brown a Life Ain’t Ever Been Better Than It is Now,…el disc resulta un entretingut homenatge als ídols i referents de Kravitz a través de cançons pròpies composades produïdes amb el seu vell company de viatge Craig Ross.
Sona a… jukebox d’influències de Lenny Kravitz.
El Millor…. la seva passió per la música i el sentit comú de les lletres d’algun tema.
El Pitjor… I Can’t Be Without You, Dream, Boongie Drop feat. Jay Z i DJ Military, Sunflower feat. Drake, The Faith of a Child.