“La soledat s’admira i desitja quan no es pateix, però la necessitat humana de compartir coses és evident”
Carmen Martín Gaite
La Gloria té 58 anys, viu a Xile, treballa a una oficina i està sola al món. Porta anys separada i els dos fills grans han fet la seva vida; un té un fill petit i l’altre, és a punt de tenir-lo. La protagonista compensa aquest buit fent tot tipus d’activitats i, a les nits, busca l’amor a sales de ball per a gent de la seva edat. Però l’únic que aconsegueix és tot un seguit d’aventures sense sentit. Aquesta aparent i fràgil existència es veu alterada quan una nit coneix a Rodolfo, de 65 anys, amo d’un parc d’atraccions i recentment separat, que s’obsessiona amb ella. Tot sembla anar bé per a la parella, s’agraden i s’ho passen bé junts. Però ben aviat apareixen les primeres desavinences entre tots dos, i mentre la Gloria s’entrega completament a ell, aquest té una dependència malaltissa amb la seva família i això fa que la relació de parella comenci a trontollar. Retrat incisiu, demolidor i sincer d’un tipus de dona madura i independent que està sola, però que fracassa en tots els intents en trobar l’amor. Lelio ens proposa un viatge emocional i cruel en certs moments, però també irònic i divertit en d’altres, als arrels de la soledat des de la mirada d’una dona que se sent bé però no és feliç. Una càmera que no jutja els seus personatges i que es manté en la distància adequada, segueix a la Gloria en totes les seves activitats quotidianes, en el seu camí diari d’encarar-se al seu món i, sobretot, a ella mateixa: el seu reflex al mirall, a conèixer i acceptar la seva vida i la seva situació emocional i física. De vegades, ens aferrem a idees i conviccions personals i socials amb l’únic propòsit de fugir de les nostres pors i inseguretats, però tot el que aconseguim és continuar més encadenats i més tancats en nosaltres mateixos, sense poder alliberar-nos dels nostres malsons profunds. Al cap i a la fi el més important és com ens veiem nosaltres, no com ens veuen els altres. La Gloria vol ser feliç i fa tot el possible per aconseguir-lo, però de vegades el que sentim no té res a veure amb la realitat que ens trobem al nostre entorn; potser la societat no està preparada per als nostres desitjos de viure lliure i feliços. Relat senzill i madur que ens convida a mirar-nos i a continuar donant el millor i el pitjor de tots nosaltres mateixos cada dia. Cinta recolzada en les mirades i gestos de l’excel.lent interpretació de l’actriu Paulina García, que va ser guardonada amb l’Os d’argent en el Festival de Berlín de l’any passat. Pel·lícula inspirada en la vida de la mare del director i de les dones de la seva generació. La cinta pretén ser un cant a la vida madura i a continuar mirant amb el cap ben alt cap a tot allò que queda per viure. Així ho manifesta el director: “A aquesta edat s’obre ara un nou capítol, un nou episodi de la vida. el món és ple de Glòries, no sols a xile, sinó a Espanya, a França, a Alemanya. La pel·lícula reivindica els drets d’aquesta generació a seguir vivint, ballant,a mb el convenciment que encara queda molt per endavant”.
Other Articles
