Allò que ens promet el paradís a la terra mai va produir gens, sinó un infern.
Karl Popper
Primera part de la trilogia Paraíso: Amor i el subtítol que l’ acompanya, “La cerca de l’amor no coneix fronteres” que ens presenta el cineasta austríac Ulrich Seidl. El relat ens presenta a Teresa, senyora de mitjana edat entrada en carns que viatja fins a Kenya a gaudir de les seves vacances. Allí, s’ensopega amb els “Beach boys”, joves africans que treballen a les platges oferint clauers, passejos en vaixells i tot tipus d’entreteniments amb el principal objectiu de treure’ls tots els diners que puguin a les “*Sugar mames” (Europees que mantenen a joves africans a canvi de favors sexuals). Senyores decebudes amb l’amor arriben amb la necessitat de sentir-se estimades de nou, encara que en el fons saben que és fals, que els africans els fingeixen amor per treure’n profit. El món globalitzat ens presenta a uns blancs mancats d’afecte però amb diners i d’altra banda, uns individus negres pobres que veuen en el turista una font d’ingressos per sortir momentàniament de la seva pobra realitat, encara que també sàpiguen que és fictícia. Mons aparentment oposats, separats per comptes corrents i fronteres físiques, però tremendament iguals en la cerca de la felicitat. Teresa passarà de llit en llit canviant d’amants sense trobar el que més li agradaria, una mica d’afecte, només una mica, tampoc demana tant, i també, perquè no, ja que estem, una mica d’amor, encara que sap amb certesa que serà fals, però només vol sentir-ho, creure en això independentment que sigui veritat. Retrat demolidor, colpidor, sòrdid i aspre sobre les dificultats que tenen els occidentals a aconseguir ser feliços, encara que no exempt d’un sentit de l’humor cínic i en ocasions, bastant absurd i en unes altres, molt irònic. Seidl mostra sense embuts ni concessions els cossos nus dels seus personatges; és una aposta sincera, per com mostra el sexe, obertament i fugint dels models imperants de bellesa o cossos perfectes del cinema actual que imposen des de la moda o la publicitat. Aquest tipus de seqüències on se’ns mostra el sexe d’una forma natural podria emparentar-se amb una altra pel·lícula, En el setè cel (Wolke neun, 2008) de Andreas Dresen, on es mostrava la relacions sexuals de dos octogenaris de la mateixa manera. Seidl ho explica de la següent manera: “La bellesa torna a sorgir en absència d’artificis”. El director explica una forma de vida basada en la superficialitat del moment, a aconseguir la felicitat com si es tractés de la compra d’un article, en un turisme sexual que produeix una via de fuita al principi però fet i fet, una fugida d’algú diferent a nosaltres feia cap lloc. El director austríac ens parla directament a nosaltres, a la nostra forma de vida, a la cerca infinita de sentir-nos bé amb nosaltres però que, desgraciadament, ens condueix per territoris inhòspits i totalment infeliços què ens deixen buits i perduts. Els deixo amb la reflexió final del director: “Paradís: amor, el que no es troba a la terra…”
