Cara a cara amb el càncer

El càncer et cohibeix, et condiciona, et paralitza, t’impedeix gaudir de la vida com abans. Et vol per tu i només per tu. Pretén que hi pensis sempre en ell. Que t’obsessionis. És un enemic, dels pitjors que es poden tenir. És mortal, possessiu, traïdor i imprevisible. T’obliga a abandonar la teva vida i et porta pel seu camí, on l’angoixa, la por i la mort et voldran acollir. Només la teva fortalesa mental i les bones companyies, a part d’un tractament que l’aturi i/o l’elimini, podran amb ell. I dosis d’energia que a vegades no saps d’on arribaran. Com la que ens injecta Mario Suárez amb el seu impagable llibre titula Hola, cáncer, publicat per Lundwerg (Ed. Planeta), on ens explica la seva experiència amb el càncer. Il·lustrat per La fábrica de pepinos de Boa Mistura, és el millor llibre que un pot llegir quan li ha tocat conviure amb la malaltia.

Mario Suárez tracta el càncer amb respecte, però també el tracta com es mereix: amb normalitat, dignitat i sens angoixes ni pors. Sentit de l’humor, empenta i valentia. Perquè no hi ha més remei que fer-ho així. Ara bé, no és senzill. Chapeau. Imaginar-te o visualitzar la vida sense tu és una merda. I el càncer ho aconsegueix. Per tant, què cal fer davant d’un enemic tant fill de puta. Doncs una opció és la d’ en Mario Suárez. L’autor explica el seu viatge per la malaltia, des dels dies abans a anar al metge per saber perquè tenia un testicle inflamat, la visita al metge, les proves, el diagnòstic, l’aspecte emocional, la quimio, els nous hàbits de vida,… és a dir, l’abans, el durant i el després del càncer. Desimbolt i irònic, Suárez retrata com han estat els darrers anys de la seva vida, sabedor de la importància de donar veu a una malaltia vol acovardir-nos, omplir-nos el cap de pensaments obscurs, deixar-nos físicament fets pols, i finalment, esborrar-nos del mapa. L’actitud d’en Mario considero que és la idònia per combatre’l, i per tant, només queda assaborir un llibre que ens posa en situació i que ens serveix als que hem viscut aquest mal tràngol a comprendre, assimilar i conviure amb una realitat que desafortunadament cada dia és més comuna.

L’estat de shock i la por a morir és el primer que em va venir al cap quan em van dir que tenia un tumor testicular maligne, és a dir, un càncer testicular, com en Mario. El càncer ha estat un punt i seguit a la meva vida. Afortunadament. Ara bé, res és igual. Almenys per mi, que m’ha tocat patir-lo i sé el que és. Com gairebé tot en aquesta vida, si no es pateix, no s’entén. El meu cas, perquè cada càncer és un cas, també és el d’una victòria. No obstant això, amb ell, les victòries mai són definitives. Cal estar atents. El càncer va a la contra de tot i tothom, perquè només té un objectiu. Matar-nos. Des del dia en què et diuen que el tens. Bé, i les proves. Quan es confirma el diagnòstic. La quimioteràpia. La vida s’atura, però a la vegada segueix. Te n’adones que ets prescindible per gairebé tothom. Sort de l’amor, la família i dels 4 amics, però és la teva lluita. Perquè tens por a no seguir amb la teva vida. Tens por a no fallar a qui et necessita realment. Tens projectes i no saps si els podràs realitzar. La vida és complicada. Per aquest motiu és meravellosa. Però hi ha dificultats. I el càncer és només una complicació més, una de tantes. Sóc un afortunat. Són molts els que no el superen. A tots ells, i els que lluiten per fer-ho, van dedicades les nostres victòries. També són seves.

Quan la lluita física acaba, quan el TAC i l’analítica surt neta, arriba l’altre lluita. La psicològica. El dia a dia. Acceptar que el càncer forma part de la vida és un partit amb infinites pròrrogues. El càncer sempre hi és. Estàs a un concert, i pam, el veus tocant la guitarra. Mires el Barça, i de cop és el davanter que triangula amb Leo Messi. Sempre hi és. La lluita, després de la gran notícia (“No hi ha rastre en el teu cos de cèl·lules canceroses”), és la de conviure amb el que t’ha passat. I vinga, que també estan els controls per saber si segueixes net. Hi ha dies en què no he tingut ganes de fer res. D’altres, en els que creia que estava de nou malalt. La resta els que volia que m’ingressessin perquè notava una molèstia a la cama, al dit del peu o a l’esquena. Bé, algun dia bo si tenia, però inclús durant els bons dies tinc estones dolentes. No m’he pogut concentrar ni gaudir al 100% del que més m’omple durant mesos i mesos. Però, a poc a poc, un es va retrobant amb un mateix, habituant a una nova condició, a viure amb l’experiència. I actualment, tinc més dies bons que dolents. Encara és tot massa recent, però estic en el bon camí.

Admiro els malalts, investigadors, metges, familiars i lluitadors que dia a dia ataquen el càncer i el combaten de diferents maneres. Per aquest motiu, admiro a gent com en Mario Suárez. No el conec, però quan vaig rebre el seu darrer treball, Hola, cáncer, em van donar ganes d’abraçar-lo i donar-li les gràcies pel que havia aconseguit: Un cara a cara amb la malaltia com a antídot a les pors, tabús i silencis. Perquè per damunt de tot, reflexiona sobre la necessitat de ser fidel a si mateix i de retrobar-se amb un mateix després del mal tràngol. I dóna l’oportunitat als que l’hem patit de parlar sobre com ens sentim i com veiem tot plegat. I és tan necessari com útil. Bé, realment és imprescindible trobar un moment com aquest. L’experiència romandrà per sempre. En Mario Suárez ens regala un lluminós llibre per parlar-ne. Aprofitem-ho. La vida segueix pels que hem tingut la sort de guanyar el partit. La vida continua. I hem d’estar ben orgullosos de què així sigui. I el temps no ho cura tot. Però un cop curat, si s’ha pogut vèncer la malaltia, la millor notícia és saber que finalment, el temps ho posa tot al seu lloc i qualsevol dia tornarà a sortir el sol.

El càncer es cura, i els avenços són increïbles. La medicina avança i és clau; però també ho és la mirada i reflexió d’entusiastes de la vida com en Mario Suárez. El càncer forma part de la vida. Hola, cáncer és la historieta que ens parla de com és la vida d’un jove de trenta i tants des del moment en el que li diuen que està malalt. Tota una declaració d’intencions de com es pot guanyar una de les batalles més temudes per tots. I sí Mario, tens tota la raó. El càncer no acabarà amb el rock ‘n’ roll. Ni amb la vida.