Cuando éramos los mejores: l’ NBA de Magic i Bird

Passen els anys, em faig gran, i de l’ única cosa que em serveix és per adonar-me que sóc un nostàlgic de tres parells de nassos. M’agrada més el cinema d’abans, la música actual no la suporto (alguna excepció potable hi ha, sí, d’acord), els polítics d’avui en dia em semblen uns mediocres, les modes i tendències actuals em posen negre i el nivell intel·lectual i actituds dels esportistes actuals m’han obligat a llençar uns quants televisors per la finestra. I aquest darrer punt és el que més em preocupa. Perquè no puc viure sense mirar esports per televisió, i per damunt de tot, el bàsquet professional dels EUA, l’ NBA. Mira, un vici com qualsevol altre. Ara, no parlo de l’ NBA de Curry, Wiggins, Durant, Davis i James. No senyor. Per mi l’ NBA és la de Bird, Magic, Erving, Jordan, Thomas, Drexler, Barkley, Malone,… No sé si seran els pantalonets curts, els pentinats, el color de les retransmissions, o senzillament perquè als 80, amb l’ NBA, vaig descobrir que l’esport podia arribar a ser l’entreteniment més immediat i addictiu que podia existir. Afortunadament no sóc l’únic, i mirar el passat i adonar-nos que era millor a tots nivells és un exercici que sovinteja. És per aquest motiu i molts altres que l’any 2015 el recordaré com l’any que Contra Editorial va publicar el meravellós Cuando éramos los mejores de Jackie MacMullan, un viatge per la història de la rivalitat més increïble i llegendària de l’esport del segle XX: la història de Larry Bird i Earvin Magic Johnson, és a dir, la història de l’ NBA i l’evolució que va patir amb l’arribada de dues de les persones més importants a la meva vida.

Magic Johnson i Larry Bird van universalitzar la lliga esportiva més espectacular i important del planeta. Va ser a finals dels anys setanta, després de brindar la final universitària més recordada: Michigan State contra Indiana State, el primer Magic contra Bird, amb victòria del llavors futur base dels Lakers. A la tardor d’aquell mateix any, tots dos varen aterrar a l’NBA. Va ser l’any 79 quan s’inaugurava oficialment la història de la rivalitat esportiva més gloriosa i intensa de la història de l’esport. L’espectacle de l’ NBA, la lliga esportiva global més important del planeta, no va arribar a la televisió espanyola fins l’any 1988, gràcies a Ramón Trecet i el recordat Cerca de las estrellas, programa que ens oferia un resum setmanal junt amb l’emissió en diferit d’un partit. De fet, fins llavors, ningú estava gaire interessat en l’NBA. Ni als EUA, on malvivia gràcies a un contracte televisiu irrisori. A finals dels 70 només Julius Erving era capaç de mantenir viva la lliga. Ell era Michael Jordan abans que Michael Jordan. No volem desmerèixer al gran Dr. J, un paio per qui em pegaria. Ell va ser capaç de guanyar un anell enmig de la dinastia compartida pels Lakers i els Celtics! Ara bé, el punt d’inflexió per convertir l’NBA en l’espectacle majúscul i el negoci rodó en el que s’ha convertit va ser l’arribada de Larry Bird i Earvin Johnson a la lliga l’any 1979. Gràcies a ells, no només a Espanya ens vàrem assabentar  què era l’NBA. Aquell bigotut entranyable, en Trecet, no era pas un hipster il·luminat; era un savi visionari que gràcies a l’aler dels Celtics i al base dels Lakers va adonar-se que era el moment d’apropar tot un país a les estrelles del bàsquet ianqui.

La primera època daurada de lliga, amb Wilt Chamberlein, Elgin Baylor, Kareem Abdul Jabbar, Oscar Robertson, Bob Cousy, John Havlicek o Jerry West, entre d’altres, quedava ben lluny, en el record i la retina dels basquet-maniàtics. La NBA dels 60 i 70 era territori exclusiu pels espectadors nord-americans. A finals dels 70, tot i la dificultat, alguna cosa es podia veure a Europa, però l’interès que despertava, inclús als EUA, no era excessiu.  Llavors, l’NBA era coneguda més pels problemes de drogues de les seves estrelles, com David Thompson, que per temes esportius. La mala fama dels jugadors negres, la guerra entre l’ABA i l’NBA fins que es van fusionar el 1976, juntament amb la retirada de la majoria d’estrelles dels 70, varen convertir la lliga en un producte que no interessava ni als nord-americans. I sort de l’arribada de Julius Erving el 1976, després de regnar l’ABA durant 6 anys, que va salvar els mobles durant un temps. La irrupció del Dr. J va ser una de les claus per mantenir un cert interès a la lliga. Ell es va convertir en el símbol de la lliga. Ara bé, és l’arribada de Bird i Magic, de Magic i Bird, la que va incendiar el panorama esportiu. Els problemes de les drogues continuaven. John Drew, John Lucas, Len Bias, Fast Eddie Johnson, Roy Tarpley són algunes de les estrelles caigudes dels vuitanta. Ara bé, el negoci va començar a anar sobre rodes. La gent es va enganxar a una lliga espectacular, amb dos referents inigualables i un Dr. J que donaria molta guerra. Entre Bird, Magic i Erving es varen repartir 8 anells de campió durant la dècada dels vuitanta. Després arriben els Pistons i els Bulls, però aquesta ja és una altra història. I durant els 80 no només comencen a consolidar-se grans equips, a part dels Lakers, dels Celtics i dels Sixers d’Erving i Malone, com els Mavericks de Dick Motta, els Bucks de Moncrief i Pressey, els Spurs de Gervin i Gilmore o els Nuggets d’English i Vandeweghe. També va ajudar que David Stern substituís Larry O’Brien com a cap suprem de la lliga, i el seu olfacte pels negocis, així com la mà esquerra per estimar i fer-se estimar pels jugadors més importants, varen donar l’empenta definitiva. L’ NBA de l’any 79 només va aconseguir un contracte televisiu de poc més de 74 milions de dòlars per quatre anys. 23 anys més tard, després que Bird i Magic (i Jordan) ensenyessin al món de què eren capaços de fer a una pista de bàsquetbol, el contracte es va valorar en 4600 milions d’euros per sis anys. I el merchandising de la lliga es podria dir que neix gràcies a la rivalitat dels cracks dels Celtic i dels Lakers. Ara bé, per damunt de tot, em quedo amb una reflexió: quantes professions coneixem que permeten a qualsevol, independentment de la teva butxaca, classe social o color de pell, arribar a dalt de tot? Poques. Bird i Magic provenen de famílies humils. Però, a base de talent, sacrifici i moltes hores varen arribar a ser els millors. Fins i tot en això l’ NBA és l’hòstia.

Cuando éramos los mejores de Jackie MacMullan (Contra Editorial, 2015) és el magnífic llibre que rememora la història d’aquella rivalitat, i per tant, els anys que varen transformar de dalt a baix la lliga més exitosa, imitada i espectacular del planeta. Jackie MacMullan s’endinsa en els anys en què l’NBA va esdevenir el millor espectacle del món, de la mà de la història de Magic Johnson i Larry Bird, de la seva rivalitat, d’una relació d’odi i obsessió mútua que va desembocar en una amistat a prova de bombes. A base de mil i una anècdotes, batalles i testimonis, la periodista, una de les més reputades dins del món esportiu nord-americà, retrata aquells meravellosos anys.