La insurrección invisible de un millón de mentes, d’Alexander Trocchi

La dictadura va devorar els ideals i les utopies dels espanyols durant 40 anys, com tots sabem. Intentem ser moderns, però, com a país, no ho hem sigut mai. I vàrem poder ser-ho… L’esperit d’aquells anys, els de ‘Paquito’, encara s’està menjant els postres, i esperant un cafè que arribarà quan vulguin els rancis i els resignats de sempre. Immersos en una postmodernitat fictícia i de hipster tardana, el país de les tapes, el turisme, el futbol i les tendències passades de moda intenta descobrir allò que varen descobrir primer els pares del moribund underground. Sempre anem tard; quan volem rebel·lar-nos ja ens han cosit la boca; i quan volem anar a la última no arribem ni els últims, arribem quan la cua ja s’ha desfet, i ens pensem que hem arribat els primers. Si a un país se l’hagués de valorar pel seu esperit crític i pel seu anhel d’enviar a prendre pel sac qualsevol norma inintel·ligible o castrada intel·lectualment parlant, el que apareix en el nostre document d’identitat no valdria valdria com a molt un parell d’euros, tirant llarg. ¡Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea! I tant que sí, Ramón María (del Valle-Inclán).

Valdríem, com a país, més de dos euros si el nom d’Alexander Trocchi (Glasgow, 1925- Londres, 1984) ens resultés tan familiar, que no conegut, com el d’Allen Ginsberg. Trocchi no és l’extrem esquerra de l’Inter de Suárez; si fos així, sabríem inclús la quantitat de gols marcat. És l’imperfecte membre de la generació Bea autor d’ El libro de Caín (publicada per Anagrama, i oh! sorpresa, fora de catàleg). Pare i editor de la revista literària dels 50, Merlin (juntament amb Richard Seaver (Evergreen Review), Christopher Logue, George Plimpton (The Paris Review) i Patrick Bowlesembre, membre de la Internacional Situacionista fins que ho va permetre Guy Debord, camarada dels Allen Ginsberg, Colin Wilson, R.D. Laing, Terry Southern i Tim Leary per temes psicotròpics i demés, les seves anècdotes a la Nova York d’aquells anys només són comparables als seus escrits, assajos, idees i articles. Recordat per alguns com un ionqui genial, per altres com un ionqui perdut, la seva condició de drogoaddicte l’ha perseguit contínuament. Com a tot escriptor, se l’ha de llegir, i criticar-lo després d’aquest exercici. Si bé és cert que Alexander Trocchi es va abraçar tant a la heroïna com a una verborrea políticament incorrecte que atacava l’alta cultura i la seva vinculació amb l’omnipresent consumisme, no podem deixar de banda la seva capacitat per martellejar la societat i el món de l’art amb lucidesa i cert misticisme psicodèlic i alhora incongruent com la vida mateixa.

Capitan Swing ha publicat La insurrección invisble de un millón de mentes, una recopilació de textos i articles de l’autor publicats el 1991 pel novel·lista Andrew Murray Scott. Aquest, autor de la biografia de Trocchi The Making of the Monster, és un dels artífexs de la recuperació del seu llegat a partir dels anys 80, gràcies a un número de l’Edinburgh Review titulat Trocchi number publicat el 1985. El llibre que ens ocupa rep el títol d’un dels escrits més insurrectes, el qual, introduït per una frase d’El teatro y su doble d’Antonin Arnaud, on l’escocès clama per una revolució cultural que esborri del mapa els horaris eclesiàstics dels museus, la correcció política de l’art, la paraula entreteniment (entès com desconnexió idiotitzant de la realitat) associada a la cultura, els intermediaris i la divisió capitalista del treball, on reivindica el parar d’ escoles com la desapareguda i estimulant Black Mountain College, on el que es valorava era la capacitat per sacsejar i estimular noves corrents i noves avantguardes, explorar límits desconeguts, desafiant el que estava establert sense angoixes ni vergonyes. Els perills del missatge de Trocchi són diversos: el seu anhel per derruir tot atrau impostors, frívols i tendenciosos per igual. Ell, tal vegada com un Rosseau del segle XX, apostava per la provocació com un estímul per conèixer altres vies, però, sobretot, per posar en dubte i també atemptar contra els poder fàctics de l’art i la cultura, per tant, de la societat. Sense embuts, amb ganes de castigar els turmells dels dogmes i dels discursos intransigents i repel·lents, l’escriptor va anar tan a sac amb les seves venes com amb la seva llengua, menyspreant les esquerres i les dretes per igual, anant per lliure i resultant incòmode per tothom. Potser, per aquest motiu, la seva obra ha passat més desapercebuda que la d’altres companys de generació. Dir la veritat té aquestes coses. 

En aquest interessant volum trobarem les cartes de Trocchi a Terry Southern, a Burroughs, a Hugh Macdrarmid, la seva visió sobre les drogues, la rehabilitació i el seu univers d’addiccions El yonqui: ¿amenaza o cabeza de turco?, Como llegué a querer colocarme, l’interessant i irreverent Comentario a George Orwell, El hombre sagrado, un extracte d’El libro de Caín… Amb traducció d’ Antonio J. Rodríguez, La insurrección invisble de un millón de mentes és la magnífica oportunitat que Capitán Swing ens ofereix per aproximar-nos a un autor amb un missatge tan transgressor com actual, capaç de posar en entredit qualsevol individu polític i amb capacitat de paraula capaç de posar en dubte fins i tot la seva pròpia existència.

I sí, arribem tard. Però per avançar, hem de passar per totes les caselles prèvies. Si passem per Alexander Trocchi, potser sí que tindrem un lloc a la cua. No ens passem de llestos. A vegades és millor quedar-se callat mentre els altres solucionen el món, o discuteixen com fer-ho.

El mundo está terriblemente al borde del desastre. Científicos, artistas, profesores, hombres creativos de buena voluntad en todo el mundo en suspense. Esperando.