Fa uns dies Paula Sibilia va oferir una de les conferències celebrades al CCCB sota el marc de La transformació de la intimitat. La sociòloga argentina, autora entre d’altres de El hombre postorgánico. Cuerpo, subjetividad y tecnologías digitales y La intimidad como espéctaculo, va assistir-hi, per oferir una xerrada sota el títol De la introspecció a la hiperconnexió. La intimitat com a espectacle del segle XXI. Sibilia reprèn el concepte de la extimitat, que va recuperar quan varen aparèixer els blocs fa uns quants anys: analitza el concepte del diari íntim publicat a Internet. Considera que a partir d’aquest fet, cal preguntar-se què ha passat amb la intimitat, per tant, què entenem a la societat de l’excés d’informació per intimitat.
Paula Sibilia reflexiona sobre el poder que exerceix la tecnologia i el temps d’oci que li dediquem a tot tipus d’aparells, i sobretot, al fet d’estar permanentment connectats a Internet. Al 2005 va publicar el citat El hombre postorgánico. Cuerpo, subjetividad y tecnoogías digitales (Fondo de Cultura Económica, 2005), on analitza, des del punt del concepte de biopoder de Foucault, la seva visió sobre els mecanismes de control del capitalisme post-industrial. Foucault entén que el biopoder articula els funcionament la societat industrial a través d’instruments que sotmeten els individus a un ritme de vida sempre cronometrat a través de tots els rellotges que calguin, de forma precisa i incansable. Aquest tipus de control, de demostració subtil de poder absolut, van ser tan efectius que varen canviar els hàbits socials, de manera que es varen desenvolupar tota una sèrie de mecanismes que modelaven directament societats que tenen com a objectiu número ú convertir persones en forces productives. A partir d’aquí, d’un anàlisis de les bases filosòfiques de la tecnociència contemporània, Sibilia explica les diferents mutacions d’aquests mecanismes de poder que actuen en l’àmbit sociopolític i ètic. Aquest treball entronca amb La intimidad como espectáculo (Fondo de Cultura Económica, 2008), perquè si per una banda ens hauríem de preguntar en què ens estem convertint com individus i quin tipus de resistència es troben els mecanisme de poder citats, no cal perdre de vista com la necessitat de convertir la nostra intimitat en un enorme aparador públic, no és només una realitat social, sinó que és una activitat i actitud que defineix un estil de vida que no es podria entendre sense el poder que exerceix la tecnologia a les nostres vides. L’ús de la tecnologia depèn de cadascú, i ha facilitat, per exemple, manifestacions i moviments socials. No obstant, la societat actua com a modelador, per tant, Internet ha passat a ser el gran televisor a través del qual podem fer un tipus d’oci passiu similar al que es fa davant de la vella pantalla, amb un gran al·licient: la possibilitat de que crear un avatar, real o no, i convertir l’individu en un personatge visible. Serà que aquesta és la manera que tenim ara d’existir i de ser reconeguts? L’extimitat s’entén per la necessitat de mostrar la intimitat, de que tothom sàpiga qui són els meus amics, de què faig, què penso, que m’agrada, que vull fer… Les xarxes socials incideix definitivament en aquesta actitud, i sobretot, redunda en el que va succeir quan varen aparèixer els blocs i la paradoxa que és escriure un diari íntim a Internet. Considera que les xarxes socials poden ser entesos com un espai on tot ‘funciona bé’, i es pot entendre com una analogia del concepte de presó que utilitzava Foucault a la presó, la fàbrica i l’escola, que eren els llocs exemplars per la societat industrial, on l’individu seguia unes regles i unes pautes d’organització perfectament definides dintre d’un espai tancat i regulat de forma. Per tant, tenim temps per la introspecció, per una intimitat real que ens ajuda a formar-nos com a individus lliure, o potser ens hem quedat atrapats, de moment, a una trampa anomenada hiperconnexió que impossibilitat la necessitat de refugiar-nos en la interioritat.
El mòbil, l’ordinador, Internet, tot ha posat de manifest els canvis que s’han anat veien al llarg de la història, i que realment, no és la nostra forma de vida, el fet d’estar connectats constantment, amb la dificultat que suposa voler desconnectar-se. Els mecanismes de poder actuen, i cada cop ho fan de forma més subtil, dòcil, gairebé sense adonar-nos, perquè som nosaltres els que decidim estar connectats. Cada dia entenem una mica més cap a on va una societat ultra-capitalista connectada a Internet permanentment.
Paula Sibilia ho explica molt millor:
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=IENAddNN1WI]